llei del ter i de l´embut

Font: Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008071000_4_276007__Opinio-llei-lembut

JORDI DALMAU

Un partit polític català vol derogar la Llei del Ter del 1959. És aquella que va anar lligada amb la construcció de l'embassament de Susqueda, des del qual la ciutat de Barcelona va poder-ne derivar, disposar, xuclar, afanar -com es vulgui dir- un abundant cabal per a les seves canonades i així poder tenir aigua per beure o pels rajolins dels seus insolidaris jacuzzis; tot ample o estret, segons per on es miri. Com un embut. Girona i comarques, de Ventafocs, una vegada més. Ara es diu que volen derogar aquella llei, a la ratlla dels seus cinquanta anys.

La derogació haurà de tenir uns requisits d'honradesa, de justícia, de restitució, d'una clara voluntat de pau. El greuge contra les terres de Girona ja no s'havia d'haver produït, el 1959. Ara el mateix greuge ha fet arrels (o canonades) de drets adquirits. D'esbrinar tot això en ?viuen els advocats. I mentrestant, un altre partit polític manifesta que parlar del retorn de les coses al seu lloc és demagògia i incoherència.

Així les coses, des de la tribuna de la Universitat de València el llibre Els espais del poder es refereix a l'aigua com a element de poder: les relacions de poder són perilloses perquè tendeixen a una victòria absoluta, com és el cas de l'aigua del Ter; quan ja es veu la certesa que l'aigua serà el petroli del segle XXI, heus aquí que l'enfrontament per l'aigua fràgil entra a les nostres vides, a la vida de les comarques catalanes, carn i ungla sobre els papers teòrics. La disponibilitat de l'aigua i els seus usos; la salinització; els transvassaments i els seus noms substituts i vergonyants; els contaminants; la gestió del bé líquid; les lleis de l'aigua i les seves derogacions; tot plegat és un bon feix de qüestions, més digne de temps pretèrits no tan civilitzats com aquests. Rovira i Virgili, historiador i polític, parlava dels rius com aquells "rampelluts i agressius que aboquen a les terres baixes la carn de les muntanyes, i són constructors i destructors perquè tenen una ànima germana de la dels homes". Certament, la realitat ens diu que no és casualitat que avui, voltats d'aigües en decadència biològica, per un misteriós paral·lelisme també aquesta societat catalana visqui submergida en un estat de desassossec que no lliga gens amb l'estat del benestar, una proclama que sembla hem d'acceptar-la per força.

Continua, això sí, l'oferta de la bellesa de l'aigua en forma de mil capricioses postals. És suficient arribar-se a Sant Pere de Casserres, per exemple, i contemplar-hi aquests dies el joc de colzes que fa el Ter amb un alt percentatge d'embassament a Sau; el goig pot seguir Pirineus amunt, amb llacs, rius, rierols, saltants i canals, tot omplint el paisatge d'esperança, igual que un arc de sant Martí ompliria la volta després de les temences per l'última sequera. A comarques gironines en sabem prou de la franquesa i estimació de la nostra aigua, des del senyoriu en el domini dels seus rampells fins als projectes i realitzacions de regs i canalitzacions en terrenys aspres i severs. Poden ser petits, els nostres rius, comparats amb els grans europeus, però com a generadors d'iniciatives són ben cabalosos. Fins ara.

Alcem un got d'aigua molt clara per les bones notícies, ben allunyades del pèssim partidisme polític. Costa de creure que els nostres parlamentaris, vull dir els gironins, no entenguin la necessitat de la unitat, que hauria de menar a l'òptim sentit comú sobre les nostres conques, superant el pati del darrere que som ara.