La xarxa d'Aigües Ter-Llobregat abasta més de cinc milions de catalans: més de mig país s'abasteix del riu Ter. A banda d'injust, el fet que la part més poblada de Catalunya depengui primordialment d'un riu que ja té prou problemes és del tot imprudent
opinió
Diputat d'ERC al Parlament de Catalunya
ALFONS QUERA I CARRÉ..
) |
El riu Ter ha configurat una part molt important del paisatge de les nostres comarques. Des de Setcases fins a Torroella de Montgrí, ens ha portat històricament progrés econòmic, ens ha vertebrat el territori movent turbines de les indústries, regant camps, arrossars i hortes, circulant per recs i canals, distribuint la vida.
Aquest riu té una peculiaritat, i és la llei que en regula el cabal (la llei 15/1959). Succeeix que s'ha incomplert sistemàticament en aquesta darrera dècada, de la mateixa manera que tampoc s'ha respectat el pla sectorial de cabals de manteniment de 2006 aprovat per la mateixa Agència Catalana de l'Aigua (ACA): durant bona part del temps, tres quartes parts del riu es transvasen cap a la xarxa d'ATLL (Aigües Ter-Llobregat), mentre que el quart restant té l'oportunitat de seguir el seu curs natural. Si un riu, per ser riu, el primer que ha de fer és dur aigua, el maltractat riu Ter són les sobralles d'un curs transvasat; és el sobreeixidor, és l'excedent –concessional, que no pas ecològic!– que gaudim quan les canonades del Pasteral cap a Cardedeu deixen circular l'aigua pel seu curs natural. S'ha anat explicant, sobretot al llarg dels últims mesos, que això té conseqüències econòmiques i socials greus i, potser menys reivindicades però igualment importants, moltes repercussions ecològiques. La detracció, en el nostre cas, té lloc al tram mitjà del riu, quan el riu encara ha de fer la majoria de les seves funcions ecològiques. La manca de cabal afecta la qualitat de l'aigua –generalitza l'eutròfia, ocasiona perjudicis en les comunitats animals i vegetals, el descens i la salinització dels aqüífers, problemes d'abastament d'aigua domèstica en municipis que l'extreuen de pous–. I si anem de les conseqüències a les causes, no descobrim gaire res de nou si diem que la qüestió de fons és d'equilibri o potser més aviat de desequilibri territorial. La xarxa d'ATLL abasta més de cinc milions de catalans: no només Barcelona, sinó més de mig país (fins a l'Anoia i el Garraf) s'abasteix principalment del riu Ter. A banda d'injust, el fet que la part més poblada de Catalunya depengui primordialment d'un riu que ja té prou problemes és del tot imprudent. I és que durant molts anys hi ha hagut un error de diagnòstic; es pensava que amb mesures d'estalvi i amb les infraestructures existents no hi hauria cap problema a Catalunya. Així, en períodes de sequera es retenia encara més aigua del que és habitual, tot esperant la salvació de les pluges següents.
Per reduir la pressió sobre el Ter probablement cal una barreja de solucions. És clar que cal continuar treballant per diversificar l'abastament de Barcelona i l'àrea metropolitana (recuperació d'aqüífers, reutilització d'aigües, dessalinitzadores) i per contenir la demanda (estalvi, política de regadius basada en l'eficiència dels regs, plans fonamentats en un urbanisme eficient en el consum d'aigua), les receptes clàssiques tan debatudes en les taules sobre la nova cultura de l'aigua. Ningú al nostre partit planteja tancar cap aixeta –sortosament, la societat també ha madurat i anem deixant enrere les passions que havien elevat el terme transvasament a categoria de dogma– però és del tot necessari replantejar la situació. No n'hi ha prou de saber que la futura dessalinitzadora del Prat de Llobregat oferirà recurs per iniciar el retorn de cabals al riu Ter: calen dades i dates. Aconseguirem reduir, des del moment en què entri en funcionament, un 25% del volum transvasat, tal com seria possible amb les dades a la mà? Quin volum d'aigua a retornar representaran la vuitantena d'actuacions que hi ha previstes o en marxa a les nostres comarques? Quan hi haurà prou recurs al país per reduir el transvasament a la meitat, a un màxim de 4 m³/s, xifra que el Consorci Alba-Ter i alguns estudis tècnics han establert com a raonable? I, sobretot, com aconseguirem aquest recurs?
Cadascú ha de fer la seva feina. I de la mateixa manera que és molt positiu que hi continuï havent plataformes i moviments que reivindiquen el Ter, els partits polítics hem de fer la nostra funció. L'aigua és l'element primordial de la vida, l'arké, tal com en deia el filòsof presocràtic Tales de Milet. Qui ho va entendre així va ser en Francesc Ferrer i Gironès, en la seva lluita d'anys i panys per la defensa d'aquest riu i de tot el que significa. Poc abans de deixar-nos ens deia: «He viscut la lluita pel Ter durant molts anys, políticament i personalment. Per això faig una crida: salvem tots plegats el Ter.» Ha arribat l'hora del Ter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada