L´Onyar immutable

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008060600_4_270112__Opinio-LOnyar-immutable

JOAQUIM NADAL I FARRERAS *

L'arrencada de juny ens ha portat un esclat de ginesta. La intensitat de la ginesta deu tenir, en la seva força cromàtica d'aquests dies, una relació directa amb la pluja. Abril i maig han respost amb escreix al refranyer popular. Ha fet el que la tradició diu. Ha plogut com mai. Els sembrats han assolit, sense gaire sol, la seva plenitud torrada. Ajaguts per la pluja esperen, ara, el moment de la sega i alguns ja han començat. Tot té una plenitud neta, que feia temps que ens costava de percebre. L'horitzó dels paisatges que ens són amics ha esdevingut pletòric d'exuberància. La fertilitat es palpa en el degoteig dels marges i els carrers de les ciutats tenen un olor i un color diferents.

Cada dia, des que ha començat a ploure, m'he abocat compulsivament a l'Onyar. Des d'un pont o amb la mirada he anat a buscar un paisatge sensible a la pluviometria. Hi he vist, però, obsessivament les mateixes balques, els mateixos llots.
Una estesa d'algues, un riu immu?table. He esperat una crescuda que no ha arribat, un enterboliment remogut de la quietud exasperant i no he trobat cap resposta, com no sigui una alegria més visible i alegre dels ànecs de coll verd d'en Ponç Feliu, que senyoregen el riu amb el cap ben alt sense l'abatiment moix de les grans calorades eixutes.

He vist la crescuda de l'Ebre, des del mirador de l'assut de Xerta, un riu gras, potent desbordava els marges i envaïa els fruiterars de la riba. He vist l'aigua potent de les comportes obertes dels pantans, he vist a la televisió la reiteració de les imatges dels rius al Pirineu créixer i fer-se forts després de mesos i mesos d'una languidesa eixorca. Tot m'ha portat a esperar un moviment sensible, una alteració momentània de la geografia urbana i fluvial de Girona. He estat esperant el moment trepidant i angoixant d'haver de mesurar el nivell de les aigües, de veure com de nit el riu baixa amb força i neteja la llera d'una mansue?tut excessiva. Res de res. La platja que es forma a tocar el pont d'en Gómez ha adquirit gruix i consistència, la terra dels sediments ha arraconat i aprimat el riu, el meandre minúscul local s'ha fet més patent.

Potser aquí ha plogut diferent, i menys. Potser els efectes esplèndids als camps i la vegetació són la prova evident que tot el que ha caigut ha aprofitat abans la terra que el riu. Potser tot plegat és la prova física de la set acumulada durant mesos i mesos. Potser la terra seca ha fet d'esponja infinita. Però l'Onyar és encara, avui, un riu immutable. Potser amb el fil d'aigua del carrer del Carme una mica eixamplat i poca cosa més.

Quan l'Onyar creix, la sèquia Monar és indiferent, però quan l'Onyar no es mou el cabal de la sèquia esdevé imprescindible. La saviesa històrica dels segles ha demostrat com aquesta derivació del Ter a l'Onyar era profitosa per a Salt i Girona. Des dels orígens reculadíssims, l'activitat econòmica de les dues poblacions i també de Santa Eugènia s'ha associat a aquesta obra.

Potser ara que hem tornat a la normalitat normativa, ara que hem recuperat el nivell dels embassaments, ara que ja hem deixat lluny el risc de l'emergència i d'una certa excepcionalitat, ha arribat l'hora de tornar a la normalitat dels segles i deixar que la sèquia Monar recuperi les seves funcions actuals i faci de regulador de l'Onyar i n'ompli la llera fins el mesclant del Ter.

Enyoro la resposta automàtica de l'Onyar, l'esbandida periòdica que ens atemoria un xic, però que ho endreçava tot. I no crido el mal temps, sinó la necessitat de remoure unes aigües massa quietes a l'Onyar.

I el retorn a la normalitat passa també pel retorn a la plenitud legal al Ter. Passa per garantir l'aigua als regants, passa per garantir el cabal ecològic que s'havia de mesurar periòdicament a l'estació d'aforament del pont de la Barca, passa pel compliment estricte de la Llei de 1959, batalla constant d'en Francesc Ferrer entossudit en l'obvietat que la llei és llei i les lleis són per complir-les i per fer-les complir.

Quan es dibuixa un horitzó diferent i la capacitat d'abastament de les conques internes s'incrementarà amb les aportacions d'aigua regenerada, amb les aportacions renovades dels aqüífers, amb les aportacions decisives de les dessalinitzadores de la Tordera, del Baix Llobregat i de Cunit, ara és també l'hora de la solidaritat reversible de les conques internes.

Ara es pot plantejar amb rigor i tranquil·litat primer la devolució de la normalitat i la legalitat estrictes, i després l'inici d'un procés de retorn de cabals que reajusti els equilibris hídrics d'acord amb la demografia canviant i d'acord amb les necessitats ambientals de tota la conca del Ter, que pateix dèficits acumnulats de molts anys.

Tampoc no hauríem d'oblidar, però, que la solidaritat hidràulica del Ter té a les comarques del sud de Catalunya el seu just contrapunt en la solidaritat energètica que nodreix els nostres dèficits. Només si som capaços d'una mirada oberta generosa i de conjunt a la nostra realitat serem capaços de trobar respostes no dogmàtiques als nostres problemes.

Mentre, l'esclat ubèrrim de la ?terra es beu fins l'últim glop de l'aigua que cau, mentre l'Onyar immutable ens convida diàriament a mirar des de la barana d'un pont l'esperat moviment, ara imperceptible.

* Conseller de Política Territorial i Obres Públiques