Crònica d'un compromís llargament esperat
Font: El Punt
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/77361.html
Celebrem que s'hagi decidit donar al riu Ter la prioritat que es mereix i que aquest govern hagi esmenat anteriors actituds
«Excepte en anys de pluviometries realment elevades, el transvasament màxim hauria de ser (...) la meitat de l'actual. Així, fins i tot en anys de pluviometria menor, se seria respectuós amb la conca cedent i s'evitarien els episodis viscuts els darrers anys de falta de cabals i les seves greus conseqüències.» D'aquesta manera, amb una idea expressada ja en el manifest redactat per l'Ateneu el febrer del 2007, acabàvem un article d'opinió publicat en aquest mateix diari el 22 de març passat i que portava per títol Un any després de la gran sequera. Llavors feia aproximadament tres anys que des de la Comissió del Ter de l'Ateneu havíem començat una campanya informativa i reivindicativa perquè el principal riu de les comarques gironines dugués el cabal que li corresponia, tant des d'un punt de vista legal com ecològic.
És clar que no érem els primers ni de posar sobre la taula ni la il·legalitat ni el perjudici que s'estaven cometent sobre el riu Ter, ni de demanar que s'acabés l'espoliació de la qual era objecte, no tant perquè es tractés d'un transvasament, sinó per la seva magnitud. De fet, cal agrair bona part de la història a Francesc Ferrer i Gironès, que juntament amb altres persones va fer molt al seu moment per dur aquest problema a les més altes instàncies polítiques, malgrat que, malauradament, tal com ens recordava ell mateix a la reunió que va servir per constituir el nostre grup de treball, sense gaire èxit.
En aquesta darrera lluita hi ha hagut, però, un element diferencial, que ha estat allò que ha fet que, almenys a nivell de compromisos del govern, la balança es decantés cap al nostre costat: la cohesió ciutadana. Tant des d'un punt de vista territorial com sectorial, des de fa uns anys el clam ha estat unànime. Ja no són tan sols el Baix Ter o la ciutat de Girona, sinó tots els pobles, del Pasteral a l'Estartit, els que han reivindicat el compliment de la llei per al riu Ter. Ja no som només els ecologistes, els pagesos o els gremis turístics, sinó tots alhora i demanant el mateix, els qui hem anat fent pressió –últimament, units sota el paraigües de la Plataforma del Ter– i finalment hem aconseguit el que cercàvem: un compromís polític, amb dades i dates, a un problema que és, també, essencialment polític, i que no sols afecta el Ter, sinó el país sencer. I n'estem satisfets no sols perquè finalment s'hagi fet públic, sinó perquè el compromís que prengué el conseller Baltasar segueix, pràcticament fil per randa, allò que vam començar demanant des de l'Ateneu ara fa uns anys, i que hem anat explicant en la nostra peregrinació per un bon grapat de pobles de les comarques gironines. Allò que inicialment se'ns havia desestimat, ha acabat demostrant-se com l'opció més raonable, fins i tot pel govern.
És per això que des de l'Ateneu celebrem que s'hagi decidit donar al riu Ter la prioritat que es mereix i que aquest govern hagi esmenat anteriors actituds i hagi decidit ser recordat com aquell que un dia, en un acte de desgreuge històric, decidí començar a revertir el contrasentit d'estar transvasant, de mitjana, més de tres quartes parts d'un riu i d'abastir en molts moments la principal àrea del país amb el seu cabal ecològic. Si les xifres donades es materialitzen, l'any 2015 el transvasament s'haurà reduït a la meitat. No s'haurà tancat cap aixeta, no s'haurà enfrontat cap territori, però tampoc ens haurem resignat a pensar que quan les coses són fetes no tenen marxa enrere. Aquesta és la crònica d'una petita victòria, de les persones que l'han liderada i sobretot d'aquesta nova manera de fer basada en la unió, el rigor i la constància. El medi natural, l'activitat econòmica i les persones –allò que podríem anomenar, en definitiva, ecosistemes en la seva concepció més àmplia– ho agrairan.
Gràcies conseller i llarga vida al Ter!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Sala. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Sala. Mostrar tots els missatges
divendres, 4 de setembre del 2009
diumenge, 22 de març del 2009
El Baix Ter, un any després de la gran sequera
http://www.elpunt.cat/girona/article/-/-/16576.html
Opinió
Lluís Sala i Albert Ruhí
Ara fa exactament un any, els embassaments de les conques del Ter i el Llobregat s'acostaven als mínims històrics i el risc de desabastiment i de restriccions immediates per als habitants de les conques internes de Catalunya era gran. Afortunadament, va començar a ploure i en poc menys de dos mesos els embassaments que abasteixen la Catalunya metropolitana es van omplir, i l'amenaça de manca d'aigua va desaparèixer. La tardor va dur més pluges i l'hivern ha dut neu abundant, i és per això que el 2009 es preveu radicalment diferent del 2008.
Aquesta última sequera ha semblat molt més important que les anteriors perquè ha estat extremament mediàtica, però des de l'òptica del Baix Ter l'única diferència és que el risc de desabastiment aquest cop també ha afectat l'àrea metropolitana de Barcelona, on es concentra la major part de la població de Catalunya. Per al Baix Ter, igual de dramàtica va ser la sequera del 2005, de la qual vam sortir de cop per les inundacions de l'octubre d'aquell any; o la dels anys 2000 i 2001, de la qual vam sortir amb un altre increïble –perquè va ser inesperat i abundant– episodi de pluges que va començar el març del 2002. A diferència d'aquesta darrera sequera, llavors les restriccions van afectar tan sols el cabal ecològic del riu –sempre la primera víctima– i, en menor mesura, les dotacions del reg agrícola del Baix Ter.
Aquesta ha estat la tònica dominant que hi ha hagut al Baix Ter des que es va iniciar el transvasament d'aigua per a l'abastament de l'àrea de Barcelona a principi de 1967. I això és així malgrat l'existència i la vigència d'una llei que protegeix els interessos de la conca cedent, de manera que, sobre el paper, no pot transvasar-se aigua cap a l'àrea metropolitana si les demandes del mateix territori no són ateses abans. La realitat, però, té el signe contrari.
D'aquí ve que fins fa un any quasi no haguéssim sentit a parlar de sequeres, encara que per davant de casa corregués tan sols un fil d'aigua; o que en molts dels anys els regants del Baix Ter veiessin disminuïdes les dotacions que per llei els pertocaven. Excepte en anys de precipitacions abundantíssimes, la sequera al Baix Ter és permanent i estructural: no hi ha aigua, no perquè no plogui o plogui menys, sinó perquè la major part del cabal generat per la conca s'empra per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, senzillament perquè, almenys fins a la data d'avui, no hi ha cap altra alternativa que fer-ho amb aquesta aigua o amb la del Llobregat, normalment menys abundant i de pitjor qualitat. En resum: el riu Ter aigües avall dels embassaments és aproximadament un sobreeixidor, i l'àrea metropolitana de Barcelona s'abasteix sovint del cabal ecològic del riu.
La qüestió que ha plantejat l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona ja des de finals del 2006, quan va iniciar l'estudi de diagnosi de la situació del Ter i la seva divulgació pels diferents pobles de la conca, no és la d'impedir que l'àrea metropolitana de Barcelona pugui abastir-se d'aigua del Ter, sinó la de plantejar que no pot proveir-se fins al punt de deixar desabastida la mateixa conca i sec el riu mateix, i no sols per la llei de 1959, que està en vigor, sinó per pura lògica i pur sentit comú. I també, òbviament, per una qüestió de responsabilitat amb les economies que en depenen i amb els ecosistemes i espècies que hostatgen, moltes d'elles protegides a nivell nacional, estatal o comunitari.
Les xifres, com sempre, són aclaridores: mentre que els anys 60 les dades indiquen que la conca del Ter generava de mitjana a la capçalera uns 20 m³/s, en els darrers anys la mitjana ha baixat fins a 11,5 m³/s. En canvi, el transvasament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona s'ha mantingut constant, de manera que a efectes pràctics la proporció transvasada ha anat augmentant de manera notable amb el pas dels anys. El Baix Ter ha passat a ser, ni més ni menys, la víctima col·lateral de la inestabilitat de l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, mancada de fonts alternatives amb les quals proveir-se quan les quatre comarques que principalment generen l'aigua que consumeix (Ripollès, Osona, Berguedà i Bages) pateixen alguna de les sequeres periòdiques, indissociables del clima mediterrani.
Excepte en anys de pluviometries realment elevades, el transvasament màxim hauria de ser de tan sols 4 m³/s (la meitat de l'actual). Així, fins i tot en anys de pluviometria menor, se seria respectuós amb la conca cedent i s'evitarien els episodis viscuts els darrers anys de falta de cabals (contaminació per manca de dilució dels abocaments, mortaldats massives de peixos, grans extensions d'algunes espècies exòtiques amb caràcter invasor...).
Per tal de començar a reparar el greuge de dècades, els cabals que generarà la imminent dessalinitzadora del Prat de Llobregat s'haurien de descomptar íntegrament del Ter. Disposar de 2 m³/s cada segon significa poder alleugerir un 25% el transvasament. Pel bé del territori, la ciutadania i els ecosistemes, confiem que sigui així.
Opinió
Lluís Sala i Albert Ruhí
Per al Baix Ter aquesta sequera ha estat igual de dramàtica que les d'anys precedents; la diferència és que aquest cop, per primera vegada, a l'àrea metropolitana de Barcelona hi ha hagut el risc de quedar sense aigua.
Ara fa exactament un any, els embassaments de les conques del Ter i el Llobregat s'acostaven als mínims històrics i el risc de desabastiment i de restriccions immediates per als habitants de les conques internes de Catalunya era gran. Afortunadament, va començar a ploure i en poc menys de dos mesos els embassaments que abasteixen la Catalunya metropolitana es van omplir, i l'amenaça de manca d'aigua va desaparèixer. La tardor va dur més pluges i l'hivern ha dut neu abundant, i és per això que el 2009 es preveu radicalment diferent del 2008.
Aquesta última sequera ha semblat molt més important que les anteriors perquè ha estat extremament mediàtica, però des de l'òptica del Baix Ter l'única diferència és que el risc de desabastiment aquest cop també ha afectat l'àrea metropolitana de Barcelona, on es concentra la major part de la població de Catalunya. Per al Baix Ter, igual de dramàtica va ser la sequera del 2005, de la qual vam sortir de cop per les inundacions de l'octubre d'aquell any; o la dels anys 2000 i 2001, de la qual vam sortir amb un altre increïble –perquè va ser inesperat i abundant– episodi de pluges que va començar el març del 2002. A diferència d'aquesta darrera sequera, llavors les restriccions van afectar tan sols el cabal ecològic del riu –sempre la primera víctima– i, en menor mesura, les dotacions del reg agrícola del Baix Ter.
Aquesta ha estat la tònica dominant que hi ha hagut al Baix Ter des que es va iniciar el transvasament d'aigua per a l'abastament de l'àrea de Barcelona a principi de 1967. I això és així malgrat l'existència i la vigència d'una llei que protegeix els interessos de la conca cedent, de manera que, sobre el paper, no pot transvasar-se aigua cap a l'àrea metropolitana si les demandes del mateix territori no són ateses abans. La realitat, però, té el signe contrari.
D'aquí ve que fins fa un any quasi no haguéssim sentit a parlar de sequeres, encara que per davant de casa corregués tan sols un fil d'aigua; o que en molts dels anys els regants del Baix Ter veiessin disminuïdes les dotacions que per llei els pertocaven. Excepte en anys de precipitacions abundantíssimes, la sequera al Baix Ter és permanent i estructural: no hi ha aigua, no perquè no plogui o plogui menys, sinó perquè la major part del cabal generat per la conca s'empra per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, senzillament perquè, almenys fins a la data d'avui, no hi ha cap altra alternativa que fer-ho amb aquesta aigua o amb la del Llobregat, normalment menys abundant i de pitjor qualitat. En resum: el riu Ter aigües avall dels embassaments és aproximadament un sobreeixidor, i l'àrea metropolitana de Barcelona s'abasteix sovint del cabal ecològic del riu.
La qüestió que ha plantejat l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona ja des de finals del 2006, quan va iniciar l'estudi de diagnosi de la situació del Ter i la seva divulgació pels diferents pobles de la conca, no és la d'impedir que l'àrea metropolitana de Barcelona pugui abastir-se d'aigua del Ter, sinó la de plantejar que no pot proveir-se fins al punt de deixar desabastida la mateixa conca i sec el riu mateix, i no sols per la llei de 1959, que està en vigor, sinó per pura lògica i pur sentit comú. I també, òbviament, per una qüestió de responsabilitat amb les economies que en depenen i amb els ecosistemes i espècies que hostatgen, moltes d'elles protegides a nivell nacional, estatal o comunitari.
Les xifres, com sempre, són aclaridores: mentre que els anys 60 les dades indiquen que la conca del Ter generava de mitjana a la capçalera uns 20 m³/s, en els darrers anys la mitjana ha baixat fins a 11,5 m³/s. En canvi, el transvasament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona s'ha mantingut constant, de manera que a efectes pràctics la proporció transvasada ha anat augmentant de manera notable amb el pas dels anys. El Baix Ter ha passat a ser, ni més ni menys, la víctima col·lateral de la inestabilitat de l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, mancada de fonts alternatives amb les quals proveir-se quan les quatre comarques que principalment generen l'aigua que consumeix (Ripollès, Osona, Berguedà i Bages) pateixen alguna de les sequeres periòdiques, indissociables del clima mediterrani.
Excepte en anys de pluviometries realment elevades, el transvasament màxim hauria de ser de tan sols 4 m³/s (la meitat de l'actual). Així, fins i tot en anys de pluviometria menor, se seria respectuós amb la conca cedent i s'evitarien els episodis viscuts els darrers anys de falta de cabals (contaminació per manca de dilució dels abocaments, mortaldats massives de peixos, grans extensions d'algunes espècies exòtiques amb caràcter invasor...).
Per tal de començar a reparar el greuge de dècades, els cabals que generarà la imminent dessalinitzadora del Prat de Llobregat s'haurien de descomptar íntegrament del Ter. Disposar de 2 m³/s cada segon significa poder alleugerir un 25% el transvasament. Pel bé del territori, la ciutadania i els ecosistemes, confiem que sigui així.
dimecres, 19 de novembre del 2008
Aigua, natura i parcs a la costa brava
Font: Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008111900_3_298971__Comarques-Aigua-natura-parcs-costa-brava
ALBERT RUHÍ I LLUÍS SALA
Al llarg de les últimes dècades, alguns indrets litorals de la nostra demarcació s'han anat protegint amb figures diverses i els espais més rellevants fins i tot han estat elevats a categoria de Parc Natural, com el dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (1983) o el del Cap de Creus (1998); de Paratge Natural d'Interès Nacional, com el de Pinya de Rosa (2006); o d'Àrea Protegida, com les illes Medes (1983). Això no ens hauria d'estranyar massa: el nostre país, situat a una riba del Mediterrani -àrea que ha estat definida com un dels 25 "punts calents de la biodiversitat" a nivell planetari: HYPERLINK http://www.biodiversityhotspots.org i http://www.biodiversityhotspots.org)-, és molt heterogeni quant a clima i paisatge i divers en fauna i flora. I si ens centrem a les comarques gironines, probablement cap altra regió de la Península té tanta riquesa biològica en tan poc espai, ni passa en tants pocs quilòmetres dels estatges alpins dels Pirineus axials fins a les planes inundables de l'Empordà. Però malauradament, els valors naturals i paisatgístics no s'han conservat de la mateixa manera arreu.
Hem encetat l'article enarborant alguns dels espais naturals protegits, precisament perquè destaquen enmig de tanta penyora que s'ha anat perdent pel camí. Vivim en un Principat que té el 39% del primer quilòmetre de costa urbanitzat, i que allà on no ho és, és degut principalment al fet que el terreny és difícil d'urbanitzar; que malgrat la protecció atorgada per la Generalitat a 24.000 ha de terrenys costaners que estaven sentenciats a ésser urbanitzats, els plans urbanístics dels municipis del litoral sumaran més de 100.000 habitatges durant els propers anys, que cal afegir als que ja hi havia previstos i pendents d'executar; i on fins i tot el sector turístic parla de saturació al litoral i d'incompatibilitat d'aquesta saturació amb els atractius que, paradoxalment, són l'esquer del turisme a la Costa Brava (Exceltur, 2005).
Ara que vénen temps de crisi i que la frenètica activitat constructora afluixa, potser seria convenient que reflexionéssim sobre allò que ha passat en aquests darrers anys a les nostres comarques, i que podríem resumir en una pèrdua creixent d'espais naturals, en la fragmentació dels restants i en una banalització intensa de gran part del territori. Com a societat hem volgut que a tot arreu hi hagués de tot, sense adonar-nos que aquest model que sembla no tenir aturador (p.ex., Pla director territorial de l'Empordà), segurament acabarà comportant la mort de la gallina dels ous d'or... ha estat manca d'ètica, doncs, o potser d'intel·ligència, el que ens ha dut a actuar sense pensar massa en l'endemà?
Aldo Leopold va escriure que la conservació és l'estat d'harmonia entre l'home i el territori. Però perquè pugui haver-hi harmonia hi ha d'haver una evolució pausada i ordenada, que és l'antítesi de l'onada transformadora desbocada que ha viscut el nostre país des dels anys 60. És en aquest context que creiem necessari un canvi de paradigma i per això ens congratulem per la futura declaració del Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter. Un Parc que volem sencer, sense retallades i que garanteixi la protecció d'uns espais que, malgrat tenir valors igualment singulars, fins ara han romàs desprotegits o simplement han estat adornats amb la breu i feble "pàtina" d'Espais d'Interès Natural (EIN).
És molt positiu que la plana del Baix Empordà, amb els seus aiguamolls costaners, els estanys dessecats que de tant en tant ens fan memòria dels seus antics dominis, les tan estètiques closes, els idiosincràtics arrossars i les oblidades dunes, gaudeixi també d'unes figures de protecció per als seus indrets emblemàtics. És, de fet, un acte de desgreuge, que beneficiarà no només les plantes o els animals, sinó els ecosistemes en sentit ampli i, sobretot, la població, els recursos econòmics d'un nou model de turisme i, esperem-ho, també el riu Ter.
Des de temps immemorials, el riu Ter ha vertebrat aquest valuós territori, l'ha fertilitzat i ha escampat la vida pels seus vorals. Actualment es troba afectat per un sagnant transvasament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona, que s'emporta un percentatge molt significatiu dels seus cabals i que magnifica els problemes de contaminació provocats pels abocaments que el riu rep. Per a aquest territori la figura de Parc Natural hauria de servir també per avançar ràpidament cap a una reducció del transvasament d'aigua a Barcelona i cap a l'assoliment d'un bon estat ecològic per al riu Ter, tal com obliga la Directiva Marc de l'Aigua de la Unió Europea, de propera entrada en vigor. És per aquestes raons que l'Ateneu s'ha adherit recentment al manifest "Per un Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter sense retallades", que reitera el compromís amb aquest espai natural i que el desitja complet, amb tot l'àmbit proposat. Un Parc que exclogui les zones de plana com els arrossars de Pals esdevé un parc fragmentat i incomplet des del punt de vista biològic, que a més a més podria suposar un increment futur de la urbanització en indrets cabdals de conservar.
Tal com exposarem a la taula rodona "Desenvolupament sostenible: la Costa Brava com a exemple?", emmarcada en l'exposició "Reptes del segle XXI" que ha organitzat els Amics de la Unesco de Girona i prevista per dimecres 19 a les 20h a l'Aula Magna de la Casa de Cultura, esperem que l'opció finalment escollida sigui la que garanteixi millor el respecte al nostre territori. Si hi ha d'haver alguna modificació als límits que proposa el projecte que siguin per ampliar-ne la superfície protegida i no pas per retallar-la i esperem, així mateix, que ben aviat sigui una realitat aquest nou Parc Natural a les comarques gironines!
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008111900_3_298971__Comarques-Aigua-natura-parcs-costa-brava
ALBERT RUHÍ I LLUÍS SALA
Al llarg de les últimes dècades, alguns indrets litorals de la nostra demarcació s'han anat protegint amb figures diverses i els espais més rellevants fins i tot han estat elevats a categoria de Parc Natural, com el dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (1983) o el del Cap de Creus (1998); de Paratge Natural d'Interès Nacional, com el de Pinya de Rosa (2006); o d'Àrea Protegida, com les illes Medes (1983). Això no ens hauria d'estranyar massa: el nostre país, situat a una riba del Mediterrani -àrea que ha estat definida com un dels 25 "punts calents de la biodiversitat" a nivell planetari: HYPERLINK http://www.biodiversityhotspots.org i http://www.biodiversityhotspots.org)-, és molt heterogeni quant a clima i paisatge i divers en fauna i flora. I si ens centrem a les comarques gironines, probablement cap altra regió de la Península té tanta riquesa biològica en tan poc espai, ni passa en tants pocs quilòmetres dels estatges alpins dels Pirineus axials fins a les planes inundables de l'Empordà. Però malauradament, els valors naturals i paisatgístics no s'han conservat de la mateixa manera arreu.
Hem encetat l'article enarborant alguns dels espais naturals protegits, precisament perquè destaquen enmig de tanta penyora que s'ha anat perdent pel camí. Vivim en un Principat que té el 39% del primer quilòmetre de costa urbanitzat, i que allà on no ho és, és degut principalment al fet que el terreny és difícil d'urbanitzar; que malgrat la protecció atorgada per la Generalitat a 24.000 ha de terrenys costaners que estaven sentenciats a ésser urbanitzats, els plans urbanístics dels municipis del litoral sumaran més de 100.000 habitatges durant els propers anys, que cal afegir als que ja hi havia previstos i pendents d'executar; i on fins i tot el sector turístic parla de saturació al litoral i d'incompatibilitat d'aquesta saturació amb els atractius que, paradoxalment, són l'esquer del turisme a la Costa Brava (Exceltur, 2005).
Ara que vénen temps de crisi i que la frenètica activitat constructora afluixa, potser seria convenient que reflexionéssim sobre allò que ha passat en aquests darrers anys a les nostres comarques, i que podríem resumir en una pèrdua creixent d'espais naturals, en la fragmentació dels restants i en una banalització intensa de gran part del territori. Com a societat hem volgut que a tot arreu hi hagués de tot, sense adonar-nos que aquest model que sembla no tenir aturador (p.ex., Pla director territorial de l'Empordà), segurament acabarà comportant la mort de la gallina dels ous d'or... ha estat manca d'ètica, doncs, o potser d'intel·ligència, el que ens ha dut a actuar sense pensar massa en l'endemà?
Aldo Leopold va escriure que la conservació és l'estat d'harmonia entre l'home i el territori. Però perquè pugui haver-hi harmonia hi ha d'haver una evolució pausada i ordenada, que és l'antítesi de l'onada transformadora desbocada que ha viscut el nostre país des dels anys 60. És en aquest context que creiem necessari un canvi de paradigma i per això ens congratulem per la futura declaració del Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter. Un Parc que volem sencer, sense retallades i que garanteixi la protecció d'uns espais que, malgrat tenir valors igualment singulars, fins ara han romàs desprotegits o simplement han estat adornats amb la breu i feble "pàtina" d'Espais d'Interès Natural (EIN).
És molt positiu que la plana del Baix Empordà, amb els seus aiguamolls costaners, els estanys dessecats que de tant en tant ens fan memòria dels seus antics dominis, les tan estètiques closes, els idiosincràtics arrossars i les oblidades dunes, gaudeixi també d'unes figures de protecció per als seus indrets emblemàtics. És, de fet, un acte de desgreuge, que beneficiarà no només les plantes o els animals, sinó els ecosistemes en sentit ampli i, sobretot, la població, els recursos econòmics d'un nou model de turisme i, esperem-ho, també el riu Ter.
Des de temps immemorials, el riu Ter ha vertebrat aquest valuós territori, l'ha fertilitzat i ha escampat la vida pels seus vorals. Actualment es troba afectat per un sagnant transvasament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona, que s'emporta un percentatge molt significatiu dels seus cabals i que magnifica els problemes de contaminació provocats pels abocaments que el riu rep. Per a aquest territori la figura de Parc Natural hauria de servir també per avançar ràpidament cap a una reducció del transvasament d'aigua a Barcelona i cap a l'assoliment d'un bon estat ecològic per al riu Ter, tal com obliga la Directiva Marc de l'Aigua de la Unió Europea, de propera entrada en vigor. És per aquestes raons que l'Ateneu s'ha adherit recentment al manifest "Per un Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter sense retallades", que reitera el compromís amb aquest espai natural i que el desitja complet, amb tot l'àmbit proposat. Un Parc que exclogui les zones de plana com els arrossars de Pals esdevé un parc fragmentat i incomplet des del punt de vista biològic, que a més a més podria suposar un increment futur de la urbanització en indrets cabdals de conservar.
Tal com exposarem a la taula rodona "Desenvolupament sostenible: la Costa Brava com a exemple?", emmarcada en l'exposició "Reptes del segle XXI" que ha organitzat els Amics de la Unesco de Girona i prevista per dimecres 19 a les 20h a l'Aula Magna de la Casa de Cultura, esperem que l'opció finalment escollida sigui la que garanteixi millor el respecte al nostre territori. Si hi ha d'haver alguna modificació als límits que proposa el projecte que siguin per ampliar-ne la superfície protegida i no pas per retallar-la i esperem, així mateix, que ben aviat sigui una realitat aquest nou Parc Natural a les comarques gironines!
dilluns, 29 de setembre del 2008
La reutilització i la situació del Ter, a www.iagua.es
Entrevista a Lluís Sala, per Alejandro Maceira:
http://iagua.es/2008/09/lluis-sala-espana-es-la-primera-potencia-europea-en-reutilizacion-de-aguas-residuales/
Lluís Sala es biólogo por la Universidad de Barcelona y trabaja en los servicios técnicos del Consorcio de la Costa Brava desde 1993, donde coordina las tareas de reutilización de aguas y de investigación aplicada.
Ha sido secretario del Water Reuse Group de la IWA (1995-2003) y actualmente es presidente de la entidad Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona y miembro de la Plataforma del Ter, una entidad institucional y ciudadana que desde inicios de 2008 intenta dar a conocer la situación por la que pasa el río Ter para promover una solución a los graves problemas que le afectan.
Lluís ha atendido muy amablemente la propuesta de iAgua para realizar una entrevista y ha respondido (con todo detalle como podreis ver) a las siguientes preguntas:
Alejandro Maceira.- Para comenzar, Lluís, ¿podrías explicarnos cual son los objetivos y actividades principales del Consorci de la Costa Brava?
Lluís Sala.- El Consorci de la Costa Brava (CCB) es una entidad supramunicipal creada en 1971 por los 27 municipios del litoral de la provincia de Girona y por la Diputación de Girona para mancomunar esfuerzos en la gestión del ciclo del agua.
En aquel momento, finales de los años 60 y primeros 70, se estaba produciendo el despegue de la actividad turística como motor del desarrollo económico de la zona, lo que trajo consigo nuevos problemas y agravó algunos ya existentes, como la insuficiencia de los recursos locales para atender las nuevas demandas o como el creciente impacto de los vertidos de las aguas residuales, que había que resolver. El CCB fue el marco de cooperación entorno al cual esos municipios se agruparon para solucionar dichos problemas.
Hoy, 37 años más tarde, el CCB se ocupa el ciclo del agua de la siguiente manera:
1. Gestión de tres abastecimientos en alta que complementan, en base a recursos externos, la demanda de 14 municipios (3 externos al CCB), lo que supuso un aporte de 19 hm3/año en 2007.
2. Saneamiento y depuración biológica de aguas residuales a 28 municipios (2 externos al CCB), lo que supuso 30 hm3/año en 2007. Los dos municipios restantes se espera que queden conectados a EDAR en 2010, lo que completará el saneamiento de la zona.
3. Desde 1989, creciente actividad en el marco de regeneración y reutilización de aguas en 14 instalaciones, para atender demandas no potables, con una producción de 5,5 hm3/año en 2007.
Además, periódicamente el CCB ha organizado jornadas técnicas sobre temas regeneración y reutilización y también ha participado en congresos nacionales e internacionales, cursos, talleres, etc., lo cual denota un interés por la divulgación de las experiencias llevadas a cabo.
Finalmente, desde 2007 se ha iniciado de forma sistemática una colaboración con distintos departamentos de universidades para desarrollar pequeños proyectos de investigación aplicada, con la idea de mejorar procesos y contestar de forma científica a problemas concretos o a situaciones determinadas que se pueden presentar en la explotación de nuestras instalaciones.
En resumen, ésta es a grandes rasgos la actividad que se lleva a cabo en el CCB.
A. M. .- ¿Cómo resumirías la situación de la reutilización de aguas en España en la actualidad?. ¿Somos una potencia a nivel mundial en este aspecto?
L.S. .- Empezaré por dar respuesta a la segunda pregunta: somos, sin duda, la principal potencia europea en este apartado y, por ello, creo que deberíamos marcar pauta a este nivel, mucho más de lo que lo hacemos.
No podemos dejar, en este caso al menos, que los países del norte de Europa decidan por nosotros sobre temas de los cuales su experiencia es prácticamente nula, primero porque no les corresponde y en segundo lugar porque el riesgo de no acertar con las decisiones es más elevado si las toma alguien que no conoce con detalle el tema.
Por tanto, tendríamos que sacudirnos un poco nuestra ancestral pereza a escribir, divulgar y a explicar nuestras experiencias y, por tanto, decidirnos a tomar las riendas y marcar pauta. También es necesario, si queremos ser referencia en Europa, el centrarnos más en los datos técnicos y en la objetividad científica y dejar aparcados determinados apriorismos.
Me gustaría poner un ejemplo relativo al Real Decreto de reutilización -1620/2007- para que se entienda a qué me refiero. Creo que la base del RD es buena y que el objetivo principal, el que se cumplan determinados criterios de calidad de una forma regular (cumplimiento de un percentil 90), están perfectamente expresados; sin embargo, el RD sufre de unas anotaciones colaterales a las que yo llamo “excentricidades” que son las que lo convierten en criticable y que, por tanto, y visto desde fuera, nos restan credibilidad a los que trabajamos en este campo. Por ejemplo, en los criterios de calidad del uso 5.1 “Recarga de acuíferos por percolación localizada a través del terreno”, se pide que el agua regenerada no contenga más de 25 mg NO3/L, cuando el límite de nitratos en aguas potables es de 50 mg NO3/L. Es decir, uno no podría recargar un acuífero con un agua potable de, pongamos por caso, 30 mg NO3/L, lo cual es un absurdo.
Éste es el tipo de cosas –alguna más considero que hay- que deben ser revisadas en el RD para que pueda ser una normativa sólida y eficaz, y para que nos ayude a ejercer este liderazgo en Europa que, por instalaciones existentes y volúmenes producidos, en la práctica ya estamos ejerciendo.
Esta reflexión contesta también, de manera parcial al menos, a la primera pregunta: la situación de la reutilización en España es de crecimiento año a año. Las sequías periódicas, los incrementos de demanda y los límites a los transvases fuerzan a ello, sobretodo en zonas costeras, donde la ganancia de recurso es neta e indiscutible. Este incremento de la reutilización también forzará a una mayor protección de las EDAR y de los vertidos que reciben, para que el agua depurada pueda ser regenerada y aprovechada a posteriori, lo cual lleva a una espiral positiva en la que la mejora de la calidad del agua es el motivo principal de la toma de decisiones.
Por ejemplo, en California recientemente han prohibido el uso de descalcificadores domésticos, por la cantidad de sodio que añadían al agua residual y por la disminución de los aprovechamientos que ello representaba en cuanto al agua regenerada. Yo estoy convencido de que en España las EDAR mejorarán muchísimo sus prestaciones y sus rendimientos gracias a la necesidad de la reutilización.
A. M. .- ¿Cómo valoras el Real Decreto recientemente publicado que regula el régimen jurídico de la reutilización de aguas residuales?
L.S. .- Aunque ya he respondido un poco a esta cuestión en la anterior pregunta, voy a extenderme un poco más en la valoración. Es bueno tener un marco en el cual basar las actuaciones a realizar, de manera que si uno cumple con los criterios de calidad requeridos sepa que está amparado por la ley.
De todas formas, me gustaría que hubiera los mecanismos necesarios para que aquello que se demuestre que es erróneo, o que a través de la práctica se descubra que puede ser corregido y mejorado, pueda ser cambiado en un plazo razonable de tiempo. En nuestro país a veces parece que las normas tengan naturaleza divina y sean poco menos que eternas, cuando no es así: son diseñadas por el hombre y el hombre las debe poder cambiar, matizar, mejorar, siempre que sea necesario. Mantener lo contrario es pretender una supuesta infalibilidad del legislador, cuando lo verdaderamente adecuado y útil para la sociedad es ir puliendo y mejorando la norma a medida que pasa el tiempo.
Otra cuestión importante a matizar sería la del enfoque que respira todo el documento: regenerar no es sólo darle más tratamiento a un agua residual, que es lo que se lee entre líneas, sino que significa cambiar de terreno de juego. La partida deja de jugarse en la liga del saneamiento, para pasar a jugarse en la del abastecimiento; aunque se trate de un agua no potable, los usos serán no potables también, y habrá unos usuarios-clientes a quienes atender, por lo que la lógica imperante deberá ser la del suministro de un recurso, no la de un residuo que ha sido tratado un poco más que antes.
Sin embargo, ésta es una reflexión que puedo formular después de casi 20 años de suministro de este tipo de aguas –se empezó en septiembre de 1989 con un efluente secundario clorado para el riego del Golf Mas Nou, en Castell-Platja d’Aro-, pero que no habría sido capaz de proponer ni de entender a principios de los 90. Es por ello por lo que creo que el RD debe tener espacio legal para respirar, crecer y evolucionar, porque las percepciones sobre la reutilización de las personas que lo han redactado van a ir cambiando también a medida que su práctica avance.
A. M. .- En 2007 se publicó el Plan Nacional de Calidad de las Aguas. Tanto en éste como en el mencionado Real Decreto se hace referencia a un Plan Nacional de Reutilización, pero no conocemos mucho más sobre él. ¿Tienes alguna información al respecto?
L.S. .- No, no tengo información de este Plan Nacional de Reutilización. En Cataluña hay un Plan de Reutilización autonómico que está a punto de ser presentado en público por la Agencia Catalana del Agua y que identifica allí donde el aprovechamiento de las aguas depuradas, después de una adecuada regeneración, va a ser útil para resolver problemas o mejorar la situación preexistente.
La Agencia Catalana del Agua se ha dado cuenta de que una nueva fuente de agua en la que hasta ahora no había reparado es el agua depurada que se vierte al mar y que, en el área metropolitana de Barcelona, se sitúa alrededor de los 400-500 hm3/año. Ciertamente es imposible pensar en un aprovechamiento en porcentajes elevados, y además está el reto de encontrar la forma de recuperar esta agua y darle un uso que ayude a mejorar la situación de los recursos en Cataluña. Pero esa agua está ahí y una vez captada, transportada, utilizada, recogida y depurada es vertida al mar. Creo realmente que se puede hacer algo más con ella y es lo que la Agencia Catalana quiere desarrollar.
A. M. .- Cambiando de asunto. Eres una de las cabezas visibles de la Plataforma de Defensa del Ter. ¿Podrías explicarnos cuales son los objetivos de esta asociación?
L.S. .- Bien, más que cabeza visible yo diría que por formación me ha tocado intentar analizar y explicar por qué al río Ter le pasa lo que le pasa, lo cual lo hemos hecho utilizando solamente datos oficiales publicados. Era importante hacerlo así para que se viera que no dábamos opiniones, sino que presentábamos hechos. El primer estudio de diagnosis de la situación del Ter lo presentamos desde la entidad que en este momento me honro en presidir, el Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona en febrero de 2007.
En el Ateneu tenemos a gente realizando campañas de anillamiento científico de aves en una estación situada en la llamada Illa del Ter (Isla del Ter), una pequeña isla que se forma en la confluencia del río Ter y de su afluente, el Onyar, en pleno centro de la ciudad de Girona. Desde 2005 se venían observando situaciones bastante dramáticas para el río (falta de agua, mortaldad de peces, colonización de especies exóticas flotantes, como Azolla sp., etc), lo que encendió las luces de alarma y decidimos investigar sobre el tema. La verdad es que la contundencia de los datos nos sorprendió a nosotros mismos y ha seguido sorprendiendo a quienes se los hemos contado.
La sequía de otoño de 2007 e invierno de 2008 (con pluviometrías de menos de un tercio de las medias climáticas en las cabeceras de los ríos Ter y Llobregat, justo en los meses en los que se supone en que se deben llenarse los embalses) fue la estocada final a un período de tres años con lluvias ya por debajo de la media y confirmó con la máxima de las contundencias todo aquello que desde el Ateneu ya habíamos apuntado en el estudio de diagnosis: que el abastecimiento del área metropolitana de Barcelona dependía principalmente de los aportes del Ter bajo cualquier circunstancia pluviométrica y que el crecimiento de la demanda y la reducción de los recursos disponibles era lo que dejaba al río sin caudal de mantenimiento en años de pluviometria poco generosa.
Y como la sequía, al menos la oficial, se mide no por las lluvias, sino por el nivel de los embalses, y éste depende no sólo de las entradas, sino también de sus salidas, tenemos que como que las salidas se han ido incrementando con el tiempo, a poco que se reduce la pluviometría en las cuencas del Ter y del Llobregat entramos técnicamente en la situación que se ha venido en llamar “decreto de sequía”, que restringe los usos del agua en la cuenca cedente para poder garantizar el abastecimiento al área metropolitana de Barcelona.
Así, en todo este período, y en otros similares, el abastecimiento al área metropolitana de Barcelona se ha basado en quitarle al río una parte importante de su caudal de mantenimiento y a los regantes del Bajo Ter una parte de sus dotaciones de riego.
Sin embargo, en estos meses de invierno de 2008 no se veía la forma de garantizar en el futuro inmediato el abastecimiento al área metropolitana de Barcelona, porque ya no había caudal de mantenimiento que restringir y porque ya se había prohibido a los regantes del Bajo Ter cualquier tipo de riego, con la consiguiente amenaza de graves pérdidas para el sector frutícola y viverista de la zona. Y todo ello, además, estando vigente la Ley del Ter, de 1959, que regula el transvase de agua del Ter al área metropolitana de Barcelona, y que indica que sólo puede hacerse si los usos de la cuenca (caudal de mantenimiento, abastecimiento a Girona y Costa Brava centro y regadíos del Bajo Ter) están cubiertos.
Como se puede comprobar, esta ley no se puede cumplir sencillamente porque el área metropolitana de Barcelona no dispone de los recursos necesarios para cubrir su demanda si tuvieran que respetarse los derechos de la cuenca del Ter reconocidos en ella.
Existen unos datos que presenta el Dr. Joan Armengol (UB) en sus charlas que son demoledores: los embalses del río Ter, a mediados de los 60, fueron diseñados para un río con un caudal medio en cabecera de 20 m3/s; hoy en día, en parte por la reducción de la pluviometría y en parte por la menor escorrentía debida a la mayor cobertura boscosa de la zona, la media se sitúa en 12 m3/s. De ellos, 8 m3/s van al área metropolitana de Barcelona, por lo que en un año promedio se estima que se trasvasa el 75% del agua recogida en la cuenca del Ter; y en estos recientes meses de fuerte sequía se estima que el porcentaje ha llegado a casi un 90%.
Todo ello, además, en un entorno político-social en el que los transvases eran fuertemente cuestionados a nivel de opinión pública general y poco menos que demonizados en ámbitos muy influyentes, pero que rehusaban incoporar al Ter y a su situación en la ecuación del problema a resolver. Se podía estar en contra de los transvases, especialmente si se proponían del Ebro, pero se miraba hacia otro lado cuando se mostraba la situación del Ter porque ésta era una inoportuna realidad (un transvase de proporciones gigantescas) que estropeaba una bella teoría (la del mundo feliz sin transvases).
En base a esta realidad hoy se puede comprobar que en 2004 se pudo descartar el refuerzo del abastecimiento del área metropolitana de Barcelona con agua del Ebro porque se creía –o quizás no se pensó- que el Ter podría dar 200 hm3/año bajo cualquier circunstancia climática y todo seguir igual, algo que ha quedado claramente desmentido por esta reciente sequía.
Es por todo ello por lo que en enero de 2008 se crea la Plataforma del Ter, que agrupa a entidades de todo tipo (ayuntamientos, consejos comarcales, consorcios, como el propio de la Costa Brava, Diputación de Girona, comunidades de regantes, asociaciones empresariales, entidades conservacionistas), con los objetivos de:
* a) dar a conocer a nivel político y mediático la grave situación del río Ter y su impacto sobre la actividad socio-económica y ambiental de la cuenca; y
* b) reclamar medidas concretas para corregir la situación y conseguir el cumplimiento de dicha Ley de 1959.
La Plataforma del Ter es presidida por el alcalde de Celrà, Sr. Francesc Camps, quien es además presidente del Consorci Alba-Ter, un ente supramunicipal que agrupa a 46 ayuntamientos y a 5 consejos comarcales, por lo que la representación ciudadana de esta Plataforma es realmente importante y podríamos decir que prácticamente en ella está representada la provincia de Girona en pleno.
A. M. .- En el pasado mes de julio, la Plataforma presentó un recurso denunciando el incumplimiento del caudal de mantenimiento que establece la ley del Ter de 1959 reclamando al juez medidas para obligar al ACA tomar medidas en este sentido. ¿Qué respuesta esperais al respecto?
L.S. .- La disyuntiva que queremos dilucidar con la presentación de este recurso es la siguiente: desde el ACA se argumenta que en base al artículo 58 de la Ley de Aguas de 1985 es legal restringir las dotaciones de riego y los caudales de mantenimiento para asegurar el abastecimiento de las poblaciones porque en la prelación de usos éste es el de máxima prioridad.
En cambio, desde la Plataforma del Ter argumentamos que esta prioridad tiene que tener un límite, ya que si no, y por reducción al absurdo, ello querría decir que sería legal secar totalmente el río con la condición de suministrar agua sólo a poblaciones.
Entendemos que dicho límite es el que impone la Ley de 1959, que es de igual rango que la Ley de 1985, y que define qué condiciones necesariamente deben cumplirse para que pueda realizarse el transvase al área metropolitana de Barcelona, que no son otras que garantizar prioritariamente la atención de las demandas en la propia cuenca, y que las prelaciones de usos de la Ley de 1985 serían de aplicación sólo para la priorización de los usos de la cuenca del Ter, en caso de necesidad.
Entendemos, además, que la falta de atención durante varias décadas de los diferentes gobiernos a asegurar la estabilidad del abastecimiento al área metropolitana de Barcelona no es algo imputable al territorio de Girona ni a su gente, y que por ello no es justo que deban sufrir las consecuencias con la frecuencia e intensidad con que se vienen sufriendo recientemente.
Esperamos, pues, que se respete la legalidad vigente para que el río vuelva a presentar un aspecto saludable, la actividad socio-económica de la llanura aluvial del Bajo Ter no esté expuesta a riesgos de este calibre y los pozos de la zona cercana a la costa puedan ver frenada la intrusión salina y recuperar unos niveles de calidad adecuados.
A. M. .- Para finalizar Lluís. Te vemos a menudo en la organización de eventos relacionados con el agua. ¿Cuales son tus planes en este sentido a corto plazo?
L.S. .- Ahora mismo no tengo planes en concreto, pero en el horizonte se anuncia ya el 7º Congreso Internacional de Reutilización de la IWA, que se celebrará en Australia en septiembre de 2009 y donde estaría bien poder seguir presentando trabajos realizados en nuestra zona, como ya hicimos en el pasado congreso de octubre de 2007, que se celebró en Amberes.
Además, recientemente el profesor Rafael Mujeriego (UPC) ha comentado que se acerca el 2010, año en que se celebrará el 25 aniversario de las primeras jornadas de reutilización que se celebraron en la Costa Brava en 1985, por lo que ha propuesto la organización de algún evento conmemorativo.
Ya más en lo cotidiano, vamos a intentar seguir documentando nuestras actividades y divulgándolas, para ayudar a confeccionar un conocimiento técnico y científico que nos permita seguir avanzando en la mejora de la gestión del agua en sus diversos ámbitos.
http://iagua.es/2008/09/lluis-sala-espana-es-la-primera-potencia-europea-en-reutilizacion-de-aguas-residuales/
Lluís Sala es biólogo por la Universidad de Barcelona y trabaja en los servicios técnicos del Consorcio de la Costa Brava desde 1993, donde coordina las tareas de reutilización de aguas y de investigación aplicada.
Ha sido secretario del Water Reuse Group de la IWA (1995-2003) y actualmente es presidente de la entidad Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona y miembro de la Plataforma del Ter, una entidad institucional y ciudadana que desde inicios de 2008 intenta dar a conocer la situación por la que pasa el río Ter para promover una solución a los graves problemas que le afectan.
Lluís ha atendido muy amablemente la propuesta de iAgua para realizar una entrevista y ha respondido (con todo detalle como podreis ver) a las siguientes preguntas:
Alejandro Maceira.- Para comenzar, Lluís, ¿podrías explicarnos cual son los objetivos y actividades principales del Consorci de la Costa Brava?
Lluís Sala.- El Consorci de la Costa Brava (CCB) es una entidad supramunicipal creada en 1971 por los 27 municipios del litoral de la provincia de Girona y por la Diputación de Girona para mancomunar esfuerzos en la gestión del ciclo del agua.
En aquel momento, finales de los años 60 y primeros 70, se estaba produciendo el despegue de la actividad turística como motor del desarrollo económico de la zona, lo que trajo consigo nuevos problemas y agravó algunos ya existentes, como la insuficiencia de los recursos locales para atender las nuevas demandas o como el creciente impacto de los vertidos de las aguas residuales, que había que resolver. El CCB fue el marco de cooperación entorno al cual esos municipios se agruparon para solucionar dichos problemas.
Hoy, 37 años más tarde, el CCB se ocupa el ciclo del agua de la siguiente manera:
1. Gestión de tres abastecimientos en alta que complementan, en base a recursos externos, la demanda de 14 municipios (3 externos al CCB), lo que supuso un aporte de 19 hm3/año en 2007.
2. Saneamiento y depuración biológica de aguas residuales a 28 municipios (2 externos al CCB), lo que supuso 30 hm3/año en 2007. Los dos municipios restantes se espera que queden conectados a EDAR en 2010, lo que completará el saneamiento de la zona.
3. Desde 1989, creciente actividad en el marco de regeneración y reutilización de aguas en 14 instalaciones, para atender demandas no potables, con una producción de 5,5 hm3/año en 2007.
Además, periódicamente el CCB ha organizado jornadas técnicas sobre temas regeneración y reutilización y también ha participado en congresos nacionales e internacionales, cursos, talleres, etc., lo cual denota un interés por la divulgación de las experiencias llevadas a cabo.
Finalmente, desde 2007 se ha iniciado de forma sistemática una colaboración con distintos departamentos de universidades para desarrollar pequeños proyectos de investigación aplicada, con la idea de mejorar procesos y contestar de forma científica a problemas concretos o a situaciones determinadas que se pueden presentar en la explotación de nuestras instalaciones.
En resumen, ésta es a grandes rasgos la actividad que se lleva a cabo en el CCB.
A. M. .- ¿Cómo resumirías la situación de la reutilización de aguas en España en la actualidad?. ¿Somos una potencia a nivel mundial en este aspecto?
L.S. .- Empezaré por dar respuesta a la segunda pregunta: somos, sin duda, la principal potencia europea en este apartado y, por ello, creo que deberíamos marcar pauta a este nivel, mucho más de lo que lo hacemos.
No podemos dejar, en este caso al menos, que los países del norte de Europa decidan por nosotros sobre temas de los cuales su experiencia es prácticamente nula, primero porque no les corresponde y en segundo lugar porque el riesgo de no acertar con las decisiones es más elevado si las toma alguien que no conoce con detalle el tema.
Por tanto, tendríamos que sacudirnos un poco nuestra ancestral pereza a escribir, divulgar y a explicar nuestras experiencias y, por tanto, decidirnos a tomar las riendas y marcar pauta. También es necesario, si queremos ser referencia en Europa, el centrarnos más en los datos técnicos y en la objetividad científica y dejar aparcados determinados apriorismos.
Me gustaría poner un ejemplo relativo al Real Decreto de reutilización -1620/2007- para que se entienda a qué me refiero. Creo que la base del RD es buena y que el objetivo principal, el que se cumplan determinados criterios de calidad de una forma regular (cumplimiento de un percentil 90), están perfectamente expresados; sin embargo, el RD sufre de unas anotaciones colaterales a las que yo llamo “excentricidades” que son las que lo convierten en criticable y que, por tanto, y visto desde fuera, nos restan credibilidad a los que trabajamos en este campo. Por ejemplo, en los criterios de calidad del uso 5.1 “Recarga de acuíferos por percolación localizada a través del terreno”, se pide que el agua regenerada no contenga más de 25 mg NO3/L, cuando el límite de nitratos en aguas potables es de 50 mg NO3/L. Es decir, uno no podría recargar un acuífero con un agua potable de, pongamos por caso, 30 mg NO3/L, lo cual es un absurdo.
Éste es el tipo de cosas –alguna más considero que hay- que deben ser revisadas en el RD para que pueda ser una normativa sólida y eficaz, y para que nos ayude a ejercer este liderazgo en Europa que, por instalaciones existentes y volúmenes producidos, en la práctica ya estamos ejerciendo.
Esta reflexión contesta también, de manera parcial al menos, a la primera pregunta: la situación de la reutilización en España es de crecimiento año a año. Las sequías periódicas, los incrementos de demanda y los límites a los transvases fuerzan a ello, sobretodo en zonas costeras, donde la ganancia de recurso es neta e indiscutible. Este incremento de la reutilización también forzará a una mayor protección de las EDAR y de los vertidos que reciben, para que el agua depurada pueda ser regenerada y aprovechada a posteriori, lo cual lleva a una espiral positiva en la que la mejora de la calidad del agua es el motivo principal de la toma de decisiones.
Por ejemplo, en California recientemente han prohibido el uso de descalcificadores domésticos, por la cantidad de sodio que añadían al agua residual y por la disminución de los aprovechamientos que ello representaba en cuanto al agua regenerada. Yo estoy convencido de que en España las EDAR mejorarán muchísimo sus prestaciones y sus rendimientos gracias a la necesidad de la reutilización.
A. M. .- ¿Cómo valoras el Real Decreto recientemente publicado que regula el régimen jurídico de la reutilización de aguas residuales?
L.S. .- Aunque ya he respondido un poco a esta cuestión en la anterior pregunta, voy a extenderme un poco más en la valoración. Es bueno tener un marco en el cual basar las actuaciones a realizar, de manera que si uno cumple con los criterios de calidad requeridos sepa que está amparado por la ley.
De todas formas, me gustaría que hubiera los mecanismos necesarios para que aquello que se demuestre que es erróneo, o que a través de la práctica se descubra que puede ser corregido y mejorado, pueda ser cambiado en un plazo razonable de tiempo. En nuestro país a veces parece que las normas tengan naturaleza divina y sean poco menos que eternas, cuando no es así: son diseñadas por el hombre y el hombre las debe poder cambiar, matizar, mejorar, siempre que sea necesario. Mantener lo contrario es pretender una supuesta infalibilidad del legislador, cuando lo verdaderamente adecuado y útil para la sociedad es ir puliendo y mejorando la norma a medida que pasa el tiempo.
Otra cuestión importante a matizar sería la del enfoque que respira todo el documento: regenerar no es sólo darle más tratamiento a un agua residual, que es lo que se lee entre líneas, sino que significa cambiar de terreno de juego. La partida deja de jugarse en la liga del saneamiento, para pasar a jugarse en la del abastecimiento; aunque se trate de un agua no potable, los usos serán no potables también, y habrá unos usuarios-clientes a quienes atender, por lo que la lógica imperante deberá ser la del suministro de un recurso, no la de un residuo que ha sido tratado un poco más que antes.
Sin embargo, ésta es una reflexión que puedo formular después de casi 20 años de suministro de este tipo de aguas –se empezó en septiembre de 1989 con un efluente secundario clorado para el riego del Golf Mas Nou, en Castell-Platja d’Aro-, pero que no habría sido capaz de proponer ni de entender a principios de los 90. Es por ello por lo que creo que el RD debe tener espacio legal para respirar, crecer y evolucionar, porque las percepciones sobre la reutilización de las personas que lo han redactado van a ir cambiando también a medida que su práctica avance.
A. M. .- En 2007 se publicó el Plan Nacional de Calidad de las Aguas. Tanto en éste como en el mencionado Real Decreto se hace referencia a un Plan Nacional de Reutilización, pero no conocemos mucho más sobre él. ¿Tienes alguna información al respecto?
L.S. .- No, no tengo información de este Plan Nacional de Reutilización. En Cataluña hay un Plan de Reutilización autonómico que está a punto de ser presentado en público por la Agencia Catalana del Agua y que identifica allí donde el aprovechamiento de las aguas depuradas, después de una adecuada regeneración, va a ser útil para resolver problemas o mejorar la situación preexistente.
La Agencia Catalana del Agua se ha dado cuenta de que una nueva fuente de agua en la que hasta ahora no había reparado es el agua depurada que se vierte al mar y que, en el área metropolitana de Barcelona, se sitúa alrededor de los 400-500 hm3/año. Ciertamente es imposible pensar en un aprovechamiento en porcentajes elevados, y además está el reto de encontrar la forma de recuperar esta agua y darle un uso que ayude a mejorar la situación de los recursos en Cataluña. Pero esa agua está ahí y una vez captada, transportada, utilizada, recogida y depurada es vertida al mar. Creo realmente que se puede hacer algo más con ella y es lo que la Agencia Catalana quiere desarrollar.
A. M. .- Cambiando de asunto. Eres una de las cabezas visibles de la Plataforma de Defensa del Ter. ¿Podrías explicarnos cuales son los objetivos de esta asociación?
L.S. .- Bien, más que cabeza visible yo diría que por formación me ha tocado intentar analizar y explicar por qué al río Ter le pasa lo que le pasa, lo cual lo hemos hecho utilizando solamente datos oficiales publicados. Era importante hacerlo así para que se viera que no dábamos opiniones, sino que presentábamos hechos. El primer estudio de diagnosis de la situación del Ter lo presentamos desde la entidad que en este momento me honro en presidir, el Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona en febrero de 2007.
En el Ateneu tenemos a gente realizando campañas de anillamiento científico de aves en una estación situada en la llamada Illa del Ter (Isla del Ter), una pequeña isla que se forma en la confluencia del río Ter y de su afluente, el Onyar, en pleno centro de la ciudad de Girona. Desde 2005 se venían observando situaciones bastante dramáticas para el río (falta de agua, mortaldad de peces, colonización de especies exóticas flotantes, como Azolla sp., etc), lo que encendió las luces de alarma y decidimos investigar sobre el tema. La verdad es que la contundencia de los datos nos sorprendió a nosotros mismos y ha seguido sorprendiendo a quienes se los hemos contado.
La sequía de otoño de 2007 e invierno de 2008 (con pluviometrías de menos de un tercio de las medias climáticas en las cabeceras de los ríos Ter y Llobregat, justo en los meses en los que se supone en que se deben llenarse los embalses) fue la estocada final a un período de tres años con lluvias ya por debajo de la media y confirmó con la máxima de las contundencias todo aquello que desde el Ateneu ya habíamos apuntado en el estudio de diagnosis: que el abastecimiento del área metropolitana de Barcelona dependía principalmente de los aportes del Ter bajo cualquier circunstancia pluviométrica y que el crecimiento de la demanda y la reducción de los recursos disponibles era lo que dejaba al río sin caudal de mantenimiento en años de pluviometria poco generosa.
Y como la sequía, al menos la oficial, se mide no por las lluvias, sino por el nivel de los embalses, y éste depende no sólo de las entradas, sino también de sus salidas, tenemos que como que las salidas se han ido incrementando con el tiempo, a poco que se reduce la pluviometría en las cuencas del Ter y del Llobregat entramos técnicamente en la situación que se ha venido en llamar “decreto de sequía”, que restringe los usos del agua en la cuenca cedente para poder garantizar el abastecimiento al área metropolitana de Barcelona.
Así, en todo este período, y en otros similares, el abastecimiento al área metropolitana de Barcelona se ha basado en quitarle al río una parte importante de su caudal de mantenimiento y a los regantes del Bajo Ter una parte de sus dotaciones de riego.
Sin embargo, en estos meses de invierno de 2008 no se veía la forma de garantizar en el futuro inmediato el abastecimiento al área metropolitana de Barcelona, porque ya no había caudal de mantenimiento que restringir y porque ya se había prohibido a los regantes del Bajo Ter cualquier tipo de riego, con la consiguiente amenaza de graves pérdidas para el sector frutícola y viverista de la zona. Y todo ello, además, estando vigente la Ley del Ter, de 1959, que regula el transvase de agua del Ter al área metropolitana de Barcelona, y que indica que sólo puede hacerse si los usos de la cuenca (caudal de mantenimiento, abastecimiento a Girona y Costa Brava centro y regadíos del Bajo Ter) están cubiertos.
Como se puede comprobar, esta ley no se puede cumplir sencillamente porque el área metropolitana de Barcelona no dispone de los recursos necesarios para cubrir su demanda si tuvieran que respetarse los derechos de la cuenca del Ter reconocidos en ella.
Existen unos datos que presenta el Dr. Joan Armengol (UB) en sus charlas que son demoledores: los embalses del río Ter, a mediados de los 60, fueron diseñados para un río con un caudal medio en cabecera de 20 m3/s; hoy en día, en parte por la reducción de la pluviometría y en parte por la menor escorrentía debida a la mayor cobertura boscosa de la zona, la media se sitúa en 12 m3/s. De ellos, 8 m3/s van al área metropolitana de Barcelona, por lo que en un año promedio se estima que se trasvasa el 75% del agua recogida en la cuenca del Ter; y en estos recientes meses de fuerte sequía se estima que el porcentaje ha llegado a casi un 90%.
Todo ello, además, en un entorno político-social en el que los transvases eran fuertemente cuestionados a nivel de opinión pública general y poco menos que demonizados en ámbitos muy influyentes, pero que rehusaban incoporar al Ter y a su situación en la ecuación del problema a resolver. Se podía estar en contra de los transvases, especialmente si se proponían del Ebro, pero se miraba hacia otro lado cuando se mostraba la situación del Ter porque ésta era una inoportuna realidad (un transvase de proporciones gigantescas) que estropeaba una bella teoría (la del mundo feliz sin transvases).
En base a esta realidad hoy se puede comprobar que en 2004 se pudo descartar el refuerzo del abastecimiento del área metropolitana de Barcelona con agua del Ebro porque se creía –o quizás no se pensó- que el Ter podría dar 200 hm3/año bajo cualquier circunstancia climática y todo seguir igual, algo que ha quedado claramente desmentido por esta reciente sequía.
Es por todo ello por lo que en enero de 2008 se crea la Plataforma del Ter, que agrupa a entidades de todo tipo (ayuntamientos, consejos comarcales, consorcios, como el propio de la Costa Brava, Diputación de Girona, comunidades de regantes, asociaciones empresariales, entidades conservacionistas), con los objetivos de:
* a) dar a conocer a nivel político y mediático la grave situación del río Ter y su impacto sobre la actividad socio-económica y ambiental de la cuenca; y
* b) reclamar medidas concretas para corregir la situación y conseguir el cumplimiento de dicha Ley de 1959.
La Plataforma del Ter es presidida por el alcalde de Celrà, Sr. Francesc Camps, quien es además presidente del Consorci Alba-Ter, un ente supramunicipal que agrupa a 46 ayuntamientos y a 5 consejos comarcales, por lo que la representación ciudadana de esta Plataforma es realmente importante y podríamos decir que prácticamente en ella está representada la provincia de Girona en pleno.
A. M. .- En el pasado mes de julio, la Plataforma presentó un recurso denunciando el incumplimiento del caudal de mantenimiento que establece la ley del Ter de 1959 reclamando al juez medidas para obligar al ACA tomar medidas en este sentido. ¿Qué respuesta esperais al respecto?
L.S. .- La disyuntiva que queremos dilucidar con la presentación de este recurso es la siguiente: desde el ACA se argumenta que en base al artículo 58 de la Ley de Aguas de 1985 es legal restringir las dotaciones de riego y los caudales de mantenimiento para asegurar el abastecimiento de las poblaciones porque en la prelación de usos éste es el de máxima prioridad.
En cambio, desde la Plataforma del Ter argumentamos que esta prioridad tiene que tener un límite, ya que si no, y por reducción al absurdo, ello querría decir que sería legal secar totalmente el río con la condición de suministrar agua sólo a poblaciones.
Entendemos que dicho límite es el que impone la Ley de 1959, que es de igual rango que la Ley de 1985, y que define qué condiciones necesariamente deben cumplirse para que pueda realizarse el transvase al área metropolitana de Barcelona, que no son otras que garantizar prioritariamente la atención de las demandas en la propia cuenca, y que las prelaciones de usos de la Ley de 1985 serían de aplicación sólo para la priorización de los usos de la cuenca del Ter, en caso de necesidad.
Entendemos, además, que la falta de atención durante varias décadas de los diferentes gobiernos a asegurar la estabilidad del abastecimiento al área metropolitana de Barcelona no es algo imputable al territorio de Girona ni a su gente, y que por ello no es justo que deban sufrir las consecuencias con la frecuencia e intensidad con que se vienen sufriendo recientemente.
Esperamos, pues, que se respete la legalidad vigente para que el río vuelva a presentar un aspecto saludable, la actividad socio-económica de la llanura aluvial del Bajo Ter no esté expuesta a riesgos de este calibre y los pozos de la zona cercana a la costa puedan ver frenada la intrusión salina y recuperar unos niveles de calidad adecuados.
A. M. .- Para finalizar Lluís. Te vemos a menudo en la organización de eventos relacionados con el agua. ¿Cuales son tus planes en este sentido a corto plazo?
L.S. .- Ahora mismo no tengo planes en concreto, pero en el horizonte se anuncia ya el 7º Congreso Internacional de Reutilización de la IWA, que se celebrará en Australia en septiembre de 2009 y donde estaría bien poder seguir presentando trabajos realizados en nuestra zona, como ya hicimos en el pasado congreso de octubre de 2007, que se celebró en Amberes.
Además, recientemente el profesor Rafael Mujeriego (UPC) ha comentado que se acerca el 2010, año en que se celebrará el 25 aniversario de las primeras jornadas de reutilización que se celebraron en la Costa Brava en 1985, por lo que ha propuesto la organización de algún evento conmemorativo.
Ya más en lo cotidiano, vamos a intentar seguir documentando nuestras actividades y divulgándolas, para ayudar a confeccionar un conocimiento técnico y científico que nos permita seguir avanzando en la mejora de la gestión del agua en sus diversos ámbitos.
dissabte, 14 de juny del 2008
diumenge, 13 d’abril del 2008
Quinze metres cúbics per segon
OPINIÓ
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2815310
En comptes d'analitzar-se el problema real, que era com es podia reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, només s'ha posat èmfasi en la proclama del «no als transvasaments»
LLUÍS SALA. Biòleg i president de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona
Tenim el país immers en una greu sequera i la presa de decisions segrestada des de fa uns quants anys per uns apriorismes ideològics que, almenys pel que fa a les conques del Ter i del Llobregat, no han fet res més que agreujar el problema. A les comarques gironines, per desgràcia per a tots, avui podem afirmar amb rotunditat que estem pitjor del que hauríem estat si la Nova Cultura de l'Aigua no s'hagués aplicat en forma de catecisme. Calia sensibilitat a la realitat, a les dades objectives, a les necessitats d'una part del país –les conques cedents, exprimides fins a l'espoli– i al repartiment territorial del notable esforç que per a les conques petites suposa abastir la gran metròpoli catalana, i en canvi només s'ha obtingut menyspreu i oblit. Menyspreu quan els que hem gosat explicar-ho hem estat titllats de «ser de la vella guàrdia», com si estiguéssim defensant el transvasament de l'Ebre fins a Almeria; i oblit, perquè el Ter i la seva situació mai formen part de l'equació, i se'l manté condemnat a mantenir les aportacions a l'àrea metropolitana de Barcelona, plogui el que plogui a la seva conca. I tot això amb una llei específica, la del Ter (1959), no derogada, que havia de servir per protegir aquesta conca i evitar precisament situacions com les d'aquests darrers tres anys. La sacralització de l'Ebre, que no impedeix la creació de milers d'hectàrees de regadius, ha perjudicat molt greument els rius Ter i Llobregat, i en aquests moments amenaça de perjudicar seriosament l'activitat socioeconòmica que es desenvolupa en aquests territoris, inclosa la de l'àrea metropolitana de Barcelona. No hi veig mèrit ni èpica, en el col·lapse del país. L'error de diagnòstic ha estat múltiple i continuat. En primer lloc, en comptes d'analitzar-se el problema real, que no era cap altre que mirar de determinar com es pot reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, s'ha posat èmfasi ideològic en una cosa que ni tan sols era una solució per si mateixa, com la coneguda proclama de «no als transvasaments». Més aviat ha estat la principal causa dels problemes que tenim avui, perquè allò que havia de venir de l'Ebre era inferior al que ja dóna el Ter cada any, i aquest darrer és un riu molt més petit. Si s'hagués permès aquest reforçament de l'abastament, les coses avui no tindrien la magnitud que han adquirit. En segon lloc, i relacionat amb aquest primer aspecte, els responsables de la Nova Cultura de l'Aigua han donat cobertura ideològica disfressada de científica a persones que s'han mogut per passions viscerals i enfocaments localistes, legítims però en aquest cas poc adients a mitjà i a llarg termini des d'una òptica global de país. Érem molts, els que esperàvem, quan fa uns deu anys s'anunciava la creació d'un moviment per una nova manera d'entendre la gestió de l'aigua a Espanya, que prevaldrien la racionalitat i les visions més àmplies i generoses. No ha estat així. Tota una llàstima. La lluita política al modern front de l'Ebre va tenir el Ter i el Llobregat com a víctimes col·laterals de la batalla. Sense negar l'impacte que hauria suposat portar l'aigua de l'Ebre fins a Almeria, s'ha dut fins a l'extrem la reacció davant de qualsevol extracció d'aigua, fins i tot d'aquelles que representen un volum mínim, si són per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, quan bé que els hospitals de Barcelona deuen atendre les persones de la conca de l'Ebre, si ho necessiten. Costa d'entendre per què davant de l'execució dels nous regadius d'Aragó, als Monegres, que preveuen consumir 3.000 hm³/any (tres vegades més del que es volia transvasar fins a Almeria, i que evidentment deixaran d'arribar al delta), no sols no hi ha tres vegades més gent al carrer ni tres vegades més protestes, sinó que no hi ha ni mobilitzacions. Al famós lema, en tot cas, hi mancava un adjectiu: si hagués estat «no als transvasaments excessius» o «no als transvasaments desmesurats» o «no als transvasaments perjudicials», tot plegat hauria pres un altre caire, molt més raonable, i segurament a hores d'ara no estaríem parlant d'aquesta emergència nacional, ben real. Al meu entendre, l'enfocament hauria d'haver estat un altre, totalment oposat a aquest que es denuncia. La qüestió no era si transvasaments sí o transvasaments no, sinó menys filosòfica i més directa: d'on ha de venir l'aigua per abastar Barcelona i la seva àrea metropolitana per tal que l'impacte socioeconòmic i ecològic per al conjunt del país sigui el mínim? Aquest abastament de Barcelona i la seva àrea metropolitana requereix, en xifres arrodonides, 15 m³/segon. Aquest és tot el problema que té l'abastament d'aigua de la metròpoli catalana i per extensió la gestió de l'aigua a les conques internes de Catalunya, ni més ni menys. Considerant en conjunt els recursos del país, aquest és un cabal menor, i un plantejament com aquest segurament permetria enfocar el problema des d'un punt de vista més racional i més objectiu, que és el que demanen avui dia els temes delicats, com ara els relacionats amb el món de l'aigua. Així, un relativament petit estalvi en el reg agrícola de les Terres de Ponent, que és on es consumeix la major part d'aigua a Catalunya, (vegeu http://mediambient.gencat.net/aca/documents/ca/planificacio/recursos_demandes/ds_demanda_conjunt.pdf), i amb les adequades compensacions, donaria al país la tranquil·litat necessària per afrontar la construcció d'aquelles infraestructures que es considerin necessàries per reforçar les garanties d'abastament dels diferents sectors i de les diferents comarques. En resum, com a país ens hem esgarrinxat en qüestions de naturalesa més filosòfica que pràctica, quan tot el que calia era decidir d'on havien de venir 15 tristos metres cúbics per segon.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2815310
En comptes d'analitzar-se el problema real, que era com es podia reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, només s'ha posat èmfasi en la proclama del «no als transvasaments»
LLUÍS SALA. Biòleg i president de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona
Tenim el país immers en una greu sequera i la presa de decisions segrestada des de fa uns quants anys per uns apriorismes ideològics que, almenys pel que fa a les conques del Ter i del Llobregat, no han fet res més que agreujar el problema. A les comarques gironines, per desgràcia per a tots, avui podem afirmar amb rotunditat que estem pitjor del que hauríem estat si la Nova Cultura de l'Aigua no s'hagués aplicat en forma de catecisme. Calia sensibilitat a la realitat, a les dades objectives, a les necessitats d'una part del país –les conques cedents, exprimides fins a l'espoli– i al repartiment territorial del notable esforç que per a les conques petites suposa abastir la gran metròpoli catalana, i en canvi només s'ha obtingut menyspreu i oblit. Menyspreu quan els que hem gosat explicar-ho hem estat titllats de «ser de la vella guàrdia», com si estiguéssim defensant el transvasament de l'Ebre fins a Almeria; i oblit, perquè el Ter i la seva situació mai formen part de l'equació, i se'l manté condemnat a mantenir les aportacions a l'àrea metropolitana de Barcelona, plogui el que plogui a la seva conca. I tot això amb una llei específica, la del Ter (1959), no derogada, que havia de servir per protegir aquesta conca i evitar precisament situacions com les d'aquests darrers tres anys. La sacralització de l'Ebre, que no impedeix la creació de milers d'hectàrees de regadius, ha perjudicat molt greument els rius Ter i Llobregat, i en aquests moments amenaça de perjudicar seriosament l'activitat socioeconòmica que es desenvolupa en aquests territoris, inclosa la de l'àrea metropolitana de Barcelona. No hi veig mèrit ni èpica, en el col·lapse del país. L'error de diagnòstic ha estat múltiple i continuat. En primer lloc, en comptes d'analitzar-se el problema real, que no era cap altre que mirar de determinar com es pot reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, s'ha posat èmfasi ideològic en una cosa que ni tan sols era una solució per si mateixa, com la coneguda proclama de «no als transvasaments». Més aviat ha estat la principal causa dels problemes que tenim avui, perquè allò que havia de venir de l'Ebre era inferior al que ja dóna el Ter cada any, i aquest darrer és un riu molt més petit. Si s'hagués permès aquest reforçament de l'abastament, les coses avui no tindrien la magnitud que han adquirit. En segon lloc, i relacionat amb aquest primer aspecte, els responsables de la Nova Cultura de l'Aigua han donat cobertura ideològica disfressada de científica a persones que s'han mogut per passions viscerals i enfocaments localistes, legítims però en aquest cas poc adients a mitjà i a llarg termini des d'una òptica global de país. Érem molts, els que esperàvem, quan fa uns deu anys s'anunciava la creació d'un moviment per una nova manera d'entendre la gestió de l'aigua a Espanya, que prevaldrien la racionalitat i les visions més àmplies i generoses. No ha estat així. Tota una llàstima. La lluita política al modern front de l'Ebre va tenir el Ter i el Llobregat com a víctimes col·laterals de la batalla. Sense negar l'impacte que hauria suposat portar l'aigua de l'Ebre fins a Almeria, s'ha dut fins a l'extrem la reacció davant de qualsevol extracció d'aigua, fins i tot d'aquelles que representen un volum mínim, si són per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, quan bé que els hospitals de Barcelona deuen atendre les persones de la conca de l'Ebre, si ho necessiten. Costa d'entendre per què davant de l'execució dels nous regadius d'Aragó, als Monegres, que preveuen consumir 3.000 hm³/any (tres vegades més del que es volia transvasar fins a Almeria, i que evidentment deixaran d'arribar al delta), no sols no hi ha tres vegades més gent al carrer ni tres vegades més protestes, sinó que no hi ha ni mobilitzacions. Al famós lema, en tot cas, hi mancava un adjectiu: si hagués estat «no als transvasaments excessius» o «no als transvasaments desmesurats» o «no als transvasaments perjudicials», tot plegat hauria pres un altre caire, molt més raonable, i segurament a hores d'ara no estaríem parlant d'aquesta emergència nacional, ben real. Al meu entendre, l'enfocament hauria d'haver estat un altre, totalment oposat a aquest que es denuncia. La qüestió no era si transvasaments sí o transvasaments no, sinó menys filosòfica i més directa: d'on ha de venir l'aigua per abastar Barcelona i la seva àrea metropolitana per tal que l'impacte socioeconòmic i ecològic per al conjunt del país sigui el mínim? Aquest abastament de Barcelona i la seva àrea metropolitana requereix, en xifres arrodonides, 15 m³/segon. Aquest és tot el problema que té l'abastament d'aigua de la metròpoli catalana i per extensió la gestió de l'aigua a les conques internes de Catalunya, ni més ni menys. Considerant en conjunt els recursos del país, aquest és un cabal menor, i un plantejament com aquest segurament permetria enfocar el problema des d'un punt de vista més racional i més objectiu, que és el que demanen avui dia els temes delicats, com ara els relacionats amb el món de l'aigua. Així, un relativament petit estalvi en el reg agrícola de les Terres de Ponent, que és on es consumeix la major part d'aigua a Catalunya, (vegeu http://mediambient.gencat.net/aca/documents/ca/planificacio/recursos_demandes/ds_demanda_conjunt.pdf), i amb les adequades compensacions, donaria al país la tranquil·litat necessària per afrontar la construcció d'aquelles infraestructures que es considerin necessàries per reforçar les garanties d'abastament dels diferents sectors i de les diferents comarques. En resum, com a país ens hem esgarrinxat en qüestions de naturalesa més filosòfica que pràctica, quan tot el que calia era decidir d'on havien de venir 15 tristos metres cúbics per segon.
divendres, 29 de febrer del 2008
L'Observatori, a TV3
Aquesta tarda l'Albert Ruhí ha atès a TV3 en la cobertura de la notícia sobre l'afecció de la sequera sobre la salut ecològica del riu Ter. Hem anat conjuntament fins a Sant Julià de Ramis, prop del Congost, on es pot observar de manera clara un dels efectes de la manca de cabals en circulació, com és la colonització d'espècies pròpies d'ambients d'aigües estancades, com la llentia d'aigua (Lemna sp.) i la falguera aquàtica Azolla sp., la qual és, a més, una espècie exòtica amb comportament invasiu.
Aquestes són les imatges del moment.
Aquestes són les imatges del moment.
dimarts, 26 de febrer del 2008
Més fotos de la visita guiada al riu Ter del dissabte 23/2/2008
L'Aleix fent les explicacions al grup
Això és tot el que li queda al Ter al seu pas per Girona
Entre la sequera i el transvasament d'aigua a la Catalunya metropolitana (uns 6 m3/segon), el que ens queda és un riu anèmic i estressat.
Lo riu és vida, però on és lo riu?
L'Onyar també pateix la fortíssima sequera
dilluns, 18 de febrer del 2008
dimarts, 12 de febrer del 2008
Uns quants perquès i unes fotos de la desembocadura del Ter (27/1/2008)
Per què és admissible que el Ter no porti ni 1 m3/s a la seva desembocadura (quan el Pla de Cabals de Manteniment diu que n'ha de portar no menys de 4,4 m3/s)?
Per què el riu que porta de mitjana 440 m3/s a Tortosa no pot donar ni 1 m3/s d'aigua a la Catalunya metropolitana en un moment de sequera desesperada en les capçaleres del Ter i del Llobregat com és aquest (pluviometria inferior al 30 % de la mitjana climàtica entre setembre i desembre)?
Per què no s'admet el reforç de l'abastament de la Catalunya metropolitana amb aigua de l'Ebre en un moment d'extrema necessitat com aquest?
Per què és més raonable haver de gastar 10 milions d'euros per enfondir el port de Carboneras i fer venir l'aigua dessalinitzada en vaixell des de 1000 km al sud que interconnectar la xarxa del CAT amb la xarxa d'ATLL, separades per uns pocs centenars de metres?
Per què amb els diners dels altres (és a dir, de tots) es poden fer aquestes bestieses?
Per què la Nova Cultura de l'Aigua no fa un replantejament de les seves posicions tancades i dogmàtiques per evitar el transvasament extrem que pateix el riu Ter?
Per què hi ha transvasaments que no es poden fer i d'altres que se'ls pot portar fins a l'extrem?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)