PROPOSICIÓ NO DE LLEI SOBRE "LES NECESSITAT HÍDRIQUES LEGALS DELS REGADIUS DEL BAIX TER"
En data del 25 de maig del 2002, en Francesc Ferrer presenta a la Mesa del Parlament de Catalunya la següent proposició:
A LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Francesc Ferrer i Gironès diputat elegit per la circumscripció de Girona, adscrit al grup d’Esquerra Republicana de Catalunya, a l’empara del reglament de la cambra, formula amb les signatures pertinents, una Proposició No de Llei sobre “les necessitats hídriques legals dels regadius del Baix Ter”.
Exposició de Motius
La realitat hidrològica no es pot observar amb equitat quan hi ha sobrants d’aigua. La veritable situació hidrològica s’observa quan hi ha escassetat i el consum arriba al límit de les disponibilitats. És en aquest moment que cal conèixer el veritable comportament dels agents diversos que gestionen els recursos hídrics. En la sequera d’aquest any del 2002 el Govern mitjançant el Decret 22/2002 d’establiment i millora de les mesures per a la gestió dels recursos hídrics, ha vulnerat la llei, atès que mitjançant un simple Decret ha conculcat les normes previstes en la Llei de l’onze de maig del 1959 que regula els cabals del Ter.
Les queixes han estat diverses. El diputat subscrit va preguntar al Govern ¿perquè s’oblidava sistemàticament de l’acompliment de la Llei 11 de maig del 1959, que dona prioritat i preferència als regadius del Baix Ter?, i la resposta del Govern fou incongruent, va dir que la Llei d’aigües donava prioritat a l’abastament de la població. O sigui, que d’entrada una llei genèrica i de caire global supera una “llei específica” que es regula amb especial garantia pels ciutadans del Baix Ter de que mai se’ls retirarà l’aigua. La mentida s’ha legalitzat. Si això ha passat amb el riu Ter, no podem oblidar que també passarà amb el riu Ebre. El President de la Generalitat en el ple del dia 15 de maig, va afirmar que del riu Ebre, no se’n podien treure més cabals, sinó quedava garantit un mínim previst, i que per aital vigilància s’havia constituït un Consorci. Tot es mentida.
Al riu Ter també es va constituir una Junta de Desembassament. ¿ I què?. Doncs que la llei es va fer per una garantia d’uns mínims que quedaven assegurats. Algun Conseller ha dit que els gironins si no hi estaven d’acord havien d’anar davant dels Tribunals de Justícia. Siguem seriosos¡. Si la justificació de la mateixa existència del poder públic de la Generalitat és per protegir i defensar els ciutadans, ¿per que quan es necessari que s’apliqui la Llei en majúscules, els que ens han de defensar ens porten i ens fan anar cap a la justícia?.
L’altra raonament és que els regadius del Baix Ter no tenen cap concessió administrativa. Una altra incongruència. Els regadius del Baix Ter son ancestrals. Secularment els pagesos venen regant de forma pacífica. Aquesta realitat és tan evident, que el 1958 quan es va portar l’aigua cap a Barcelona, es va prometre millorar els regadius, i fins i tot ampliar-los. Es varen exposar al públic en diverses ocasions els projectes d’aquests regadius, la mateixa Generalitat ha fet exposició al públic d’aquestes millores i ha cobrat dels pagesos afectats per les infrastructures. ¿Com pot dir el Govern que no existeix cap concessió?. Cobra als pagesos per fer el tub, i no els dona aigua?. A més a més la mateix llei 11 del maig del 1959, diu que tenen prioritat i preferència els cabals necessaris “para el riego de la zona regable del Ter, que figura en el anteproyecto de la misma, modificada en la forma señalada en la prescripción segunda de la Orden Ministerial de 5 de febrero del presente año, de aprobación de dicho anteproyecto”. ¿Quin cabal preferent és aquest que ningú no pot tocar?.
¿Quins són aquests cabals necessaris que figuren a l’avant-projecte de la portada d’aigües a Barcelona?. Segons totes les dades expressades pel Ministeri d’Obres Públiques la reserva era de 12’7 m3/s.i així s’expressa reiteradament en tota la documentació oficial. L’avant-projecte preveia pels regadius d’estiu 68 Hm3. Quan el 1978 la Comissió Tècnica Mixta, configurada per funcionaris del Ministeri d’Obres Públiques i del Ministeri d’Agricultura varen exposar al públic la Memòria del Plan Coordinado de Obras de la Zona Regable del Bajo Ter, a la pag. 29 varen dir que aquestes necessitats eren de 1.591’3 m3/Ha en el mes de màxim consum, la qual cosa considerant 18 hores de regar era equivalent a 0’79 l/s/ha. Els cabals necessaris per regar a l’àrea del riu Ter han estat oficialment divulgades en diversos estudis en el seu còmput de m3 per Ha.. Societat General d’Aigües (7.300), Muñoz Oms (6.000), Compte Guinovart (7.300), II Plan de Desarrollo (9.345), Informe de la C.H.P.O. (7.318), etc. Si al Baix Ter actualment hi ha un total de 13.000 Ha. de regadiu hom podria considerar que les seves necessitats son en els tres mesos d’estiu de 65 Hm3.
El Govern no pot anar contra la llei, i tampoc no pot anar contra les seves pròpies normes. El Decret 22/2002 regula que quan el sistema del Ter superi el volum de 145 hm3 els sobrants seran dedicats al reg, contradient la llei, però en aquesta data el sistema Sau-Susqueda és superior a 235 Hm3, i per tant hom podria cedir-ne 90 hm3 als regants, però l’ACA s’hi ha negat fent referència a la conca del Llobregat, cosa que el decret no menciona. De tot plegat hom hi pot veure un escarni a la llei i als drets adquirits ancestralment per una conca que no es mereix ésser espoliada.
I per això, formulem la següent PROPOSICIÓ NO DE LLEI
El Parlament insta al Govern de la Generalitat que en funció de la Llei 11 de maig de 1959, siguin aplicades totes les garanties administratives i polítiques suficients per donar prioritat i preferència als cabals necessaris pels regadius del Baix Ter, atès que el seu caràcter preferent no pot ser eliminat per ningú ni per cap norma inadequada o de rang inferior.
En aplicació de la Llei 11 de maig del 1959, per establir aquestes garanties amb rigor, el Parlament insta al Govern, que en funció de les actuals superfícies en regadiu a la zona del Baix Ter sigui assignat de forma objectiva, i prèvia consulta amb les Comunitats de Regants del Baix Ter, el volum hídric que hom pugui considerar necessari per al reg, amb còmput anual i per l’època de la campanya de reg.
Girona, 25 maig del 2002
dissabte, 25 de maig del 2002
dilluns, 18 de febrer del 2002
L'AIGUA I EL TERRITORI
L'AIGUA I EL TERRITORI
Per Francesc Ferrer i Gironès
Aquesta temporada amb la sequera que hem viscut s'han plantejat una sèrie de problemes, els quals només es fan palpables en moments límits. Si l'aigua és suficient, tothom va tirant, i no pensa que és un bé escàs. La gent va tirant de veta. És quan vénen les restriccions que aleshores comencen a plantejar-se les prioritats i els drets. Tot això, ens ha fet pensar en els transvasaments de rius, i naturalment amb la controvertida llei del pla hidrològic que el Govern de Madrid ha fet aprovar en el seu congrés de diputats on hi té una folgada majoria.
Abans, quan no hi havia possibilitat de fer derivacions o transvasaments, les poblacions creixien allà on hi havia capacitat de trobar aigua a prop. En canvi ara es fan plans d'ordenació urbana arreu, i mai els òrgans gestors, els ajuntaments, o qui sigui, no pensa en l'aigua. De primer es fan les cases, s'ocupen aquests habitatges i després ja vindrà l'aigua. Entenent que d'una manera o altra ja se solucionarà el problema.
¿Per què parlo així?. Doncs per dues qüestions ben simples que he pogut veure en llegir el pla hidrològic nacional. Una és la que garanteix que si al riu Ebre necessiten l'aigua no es farà cap derivació cap al sud, i que només hi podran anar els sobrants. L'altra és que els beneficiaris de l'aigua derivada hauran de pagar un "cànon de transvasament" dins del qual hi haurà una "quota ecològica" amb concepte tributari per compensar a la conca cedint l'aigua transvasada.
Doncs bé. Això cal tenir-ho molt en compte i sobretot cal fer-ne cas en funció de les experiències que s'han viscut els darrers anys. El primer transvasament important que es va fer a la península ibèrica fou al 1959 quan es va portar el 40% dels cabals del riu Ter cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Per fer aquesta derivació tan important d'emportar-se gairebé la meitat dels cabals del Ter, es va fer una llei específica. Una llei que regula els cabals que han de passar pel Ter, on hi garanteix un mínim circulant de 3m3/segon instantani, després garanteix 1 m3 per la Costa Brava, i el que sigui necessari pels regadius del Baix Ter. Un cop fetes aquestes assegurances legals, i garantides aquestes necessitats, exactament diu que allò que sobri podrà ser enviat cap a Barcelona fins un màxim de 8 m3/s.
Des del 1959 fins ara han passat prou anys per tenir-ne experiència i conèixer el que ha passat. Doncs bé, moltes vegades el mínim ecològic de 3 m3 no ha tingut presència pel riu, i als regants se’ls ha restringit el seu ús quan ha convingut. La llei no ha tingut absolutament cap valor. Quan preguntaves el perquè d'aquesta il•legalitat, l'excusa era de que primer són les necessitats dels homes, que no pas les de l'agricultura. D'aquesta manera ha funcionat la llei sense que mai ningú no pogués tenir prou poder com per contradir als funcionaris que obren les aixetes. Això que ha passat al riu Ter ha de servir d'exemple pel riu Ebre. ¿És creu algú que quan al sud estiguin acostumats a tenir l'aigua a cor que vols, hi haurà algú que els tallarà el subministrament per que els arrossars del delta de l'Ebre necessiten l'aigua?. Que ningú es faci il•lusions, ni quan governava la Confederació, ni ara que governa la Generalitat, mai han tingut prioritat les terres gironines del Baix Ter davant dels acostumats usuaris de l'àrea metropolitana barcelonina. I el que es meu greu es que aquests usuaris no tenen consciència de que l'aigua que feien servir la treien del Ter. ¿A Barcelona qui sap que l'aigua de l'aixeta li ve del Ter?.
I és que tampoc no es paguen els cànons ecològics, ni transvasament. Diverses vegades s'ha proposat que cal compensar als afectats per la pèrdua del 40% dels cabals del Ter. L'Estat va indemnitzar als fabricants de quilovats dels salts d'aigua, però mai no ha compensat als pagesos. Ni ara la Generalitat s'ha fet càrrec de compensar els que han estat afectats per la manca d'aigua. Els arrossars de Pals aquest any no tenien aigua, doncs bé, els pagesos ningú els ha garantit cap indemnització, ni cap compensació.
Entenem que la fiabilitat de l'Administració ja sigui la catalana, o l'espanyola, ha de ser nul•la. Les lleis estan fetes per incomplir-les quan el Govern l'interessa. I la justícia quan hauria fet el dictamen de la raó, ja hauria passat la sequera, que és el moment exacta que es necessita l'aigua. Ciutadans de les terres de l'Ebre, vigileu. L'experiència del que ha passat al riu Ter us ha de ser de gran exemple. Els que manen a la Generalitat estan en deute amb el Baix Ter i van passant els anys sense fer-hi res, tot i que hi han resolucions del Parlament que els ho manen. L'aigua un cop treta ja no te la torna ningú. Ni ningú et compensa pels danys causats.
La política no està feta per administrar amb justícia. Els vots vénen de les ciutats, no es troben entre els arrossars. Les necessitats humanes és ben veritat que són primer que no pas les necessitats dels vegetals. Però quan el treball i la riquesa és produeix a l'agricultura, hom no pot prescindir de la matèria primera del pagès, perquè també ell és una persona. Poques persones són els que treballen a l'agricultura, però per això no menys subjectes de la justícia equitativa.
Article publicat al diari El Punt l'any 2002
Per Francesc Ferrer i Gironès
Aquesta temporada amb la sequera que hem viscut s'han plantejat una sèrie de problemes, els quals només es fan palpables en moments límits. Si l'aigua és suficient, tothom va tirant, i no pensa que és un bé escàs. La gent va tirant de veta. És quan vénen les restriccions que aleshores comencen a plantejar-se les prioritats i els drets. Tot això, ens ha fet pensar en els transvasaments de rius, i naturalment amb la controvertida llei del pla hidrològic que el Govern de Madrid ha fet aprovar en el seu congrés de diputats on hi té una folgada majoria.
Abans, quan no hi havia possibilitat de fer derivacions o transvasaments, les poblacions creixien allà on hi havia capacitat de trobar aigua a prop. En canvi ara es fan plans d'ordenació urbana arreu, i mai els òrgans gestors, els ajuntaments, o qui sigui, no pensa en l'aigua. De primer es fan les cases, s'ocupen aquests habitatges i després ja vindrà l'aigua. Entenent que d'una manera o altra ja se solucionarà el problema.
¿Per què parlo així?. Doncs per dues qüestions ben simples que he pogut veure en llegir el pla hidrològic nacional. Una és la que garanteix que si al riu Ebre necessiten l'aigua no es farà cap derivació cap al sud, i que només hi podran anar els sobrants. L'altra és que els beneficiaris de l'aigua derivada hauran de pagar un "cànon de transvasament" dins del qual hi haurà una "quota ecològica" amb concepte tributari per compensar a la conca cedint l'aigua transvasada.
Doncs bé. Això cal tenir-ho molt en compte i sobretot cal fer-ne cas en funció de les experiències que s'han viscut els darrers anys. El primer transvasament important que es va fer a la península ibèrica fou al 1959 quan es va portar el 40% dels cabals del riu Ter cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Per fer aquesta derivació tan important d'emportar-se gairebé la meitat dels cabals del Ter, es va fer una llei específica. Una llei que regula els cabals que han de passar pel Ter, on hi garanteix un mínim circulant de 3m3/segon instantani, després garanteix 1 m3 per la Costa Brava, i el que sigui necessari pels regadius del Baix Ter. Un cop fetes aquestes assegurances legals, i garantides aquestes necessitats, exactament diu que allò que sobri podrà ser enviat cap a Barcelona fins un màxim de 8 m3/s.
Des del 1959 fins ara han passat prou anys per tenir-ne experiència i conèixer el que ha passat. Doncs bé, moltes vegades el mínim ecològic de 3 m3 no ha tingut presència pel riu, i als regants se’ls ha restringit el seu ús quan ha convingut. La llei no ha tingut absolutament cap valor. Quan preguntaves el perquè d'aquesta il•legalitat, l'excusa era de que primer són les necessitats dels homes, que no pas les de l'agricultura. D'aquesta manera ha funcionat la llei sense que mai ningú no pogués tenir prou poder com per contradir als funcionaris que obren les aixetes. Això que ha passat al riu Ter ha de servir d'exemple pel riu Ebre. ¿És creu algú que quan al sud estiguin acostumats a tenir l'aigua a cor que vols, hi haurà algú que els tallarà el subministrament per que els arrossars del delta de l'Ebre necessiten l'aigua?. Que ningú es faci il•lusions, ni quan governava la Confederació, ni ara que governa la Generalitat, mai han tingut prioritat les terres gironines del Baix Ter davant dels acostumats usuaris de l'àrea metropolitana barcelonina. I el que es meu greu es que aquests usuaris no tenen consciència de que l'aigua que feien servir la treien del Ter. ¿A Barcelona qui sap que l'aigua de l'aixeta li ve del Ter?.
I és que tampoc no es paguen els cànons ecològics, ni transvasament. Diverses vegades s'ha proposat que cal compensar als afectats per la pèrdua del 40% dels cabals del Ter. L'Estat va indemnitzar als fabricants de quilovats dels salts d'aigua, però mai no ha compensat als pagesos. Ni ara la Generalitat s'ha fet càrrec de compensar els que han estat afectats per la manca d'aigua. Els arrossars de Pals aquest any no tenien aigua, doncs bé, els pagesos ningú els ha garantit cap indemnització, ni cap compensació.
Entenem que la fiabilitat de l'Administració ja sigui la catalana, o l'espanyola, ha de ser nul•la. Les lleis estan fetes per incomplir-les quan el Govern l'interessa. I la justícia quan hauria fet el dictamen de la raó, ja hauria passat la sequera, que és el moment exacta que es necessita l'aigua. Ciutadans de les terres de l'Ebre, vigileu. L'experiència del que ha passat al riu Ter us ha de ser de gran exemple. Els que manen a la Generalitat estan en deute amb el Baix Ter i van passant els anys sense fer-hi res, tot i que hi han resolucions del Parlament que els ho manen. L'aigua un cop treta ja no te la torna ningú. Ni ningú et compensa pels danys causats.
La política no està feta per administrar amb justícia. Els vots vénen de les ciutats, no es troben entre els arrossars. Les necessitats humanes és ben veritat que són primer que no pas les necessitats dels vegetals. Però quan el treball i la riquesa és produeix a l'agricultura, hom no pot prescindir de la matèria primera del pagès, perquè també ell és una persona. Poques persones són els que treballen a l'agricultura, però per això no menys subjectes de la justícia equitativa.
Article publicat al diari El Punt l'any 2002
Subscriure's a:
Missatges (Atom)