dijous, 24 de gener del 2013

El gran negoci de l'aigua

Ara els que tenen peles (moltes peles) ja veuen clarament que el negoci (el gran negoci) està en l'aigua mes que no pas en altres sectors com el del totxo.
Informació molt aclaridora si teniu uns minuts.


http://colonialismoagua.wordpress.com/2013/01/14/bancos-y-grandes-constructoras-cambian-el-ladrillo-por-el-agua/

dijous, 10 de gener del 2013

Incompatibilitat entre servei públic i gestió privada

El Parlament de Catalunya té l’oportunitat de posar fi al sabotatge social de l’economia ciutadana dut a terme amb la privatització d’ATLL

La privatització d’Aigües Ter Llobregat ens obligarà a pagar innecessàriament 4.048 M€ i ens mostra clarament la incompatibilitat entre servei públic i gestió privada

10 de gener de 2013.- El Parlament de Catalunya té damunt al taula dos Propostes de Resolució presentades per PSC i ICV (PR_PSC i PR_ICV) per tal de posar seny en la gestió de l’aigua de Catalunya i mantenir la titularitat pública de l’empresa Aigües Ter Llobregat. 
La Plataforma Aigua és Vida demana a tots els partits del parlament que pensin i vetllin per l’interès general de la ciutadania i que es mantinguin dins de l’ètica de servei al poble i no cap a ells mateixos o el seu partit. Demanem a totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya que treballin conjuntament i recuperin el rumb que el propi Parlament de Catalunya va iniciar el 1990 al crear l’empresa pública d’Aigües Ter Llobregat, una estructura d’Estat, que havia de vetllar per l’interès i la funció pública, és a dir, de la ciutadania, de totes i tots.
La gestió de l’aigua, capital per la governabilitat d’aquest país, mai pot dependre dels interessos econòmics de la multinacional de torn, ens hi juguem massa com per dependre d’un grup d’accionistes, siguin del país que siguin, que tenen com a únic fi maximitzar els beneficis. Així com les polítiques d’aigua no es poden basar en contenciosos administratius, ni escriure als tribunals.
Avui, el Govern de la Generalitat ha entrat erròniament al cos a cos amb les multinacionals, oblidant que aquest pas mai s’hauria d’haver produït doncs els serveis bàsics mai seran ben gestionats pels mercats. La privatització d’Aigües Ter Llobregat ens mostra clarament la incompatibilitat entre servei públic i gestió privada.
Tots els diputats de Catalunya estan a temps de posar fi a una privatització que encarirà el servei innecessàriament i que no respon a cap argument tècnic, econòmic, ambiental o social. Ans al contrari, la maximització dels beneficis, a la que estarà sotmès el servei, vindrà donada per:
  • una reducció de les inversions;
  • un menor manteniment de les instal·lacions;
  • una reducció de personal;
  • un augment de les tarifes;
  • unes subcontractacions opaques a empreses afins; i
  • una desconsideració cap a la Directiva Marc de l’Aigua , el Pla Hidrològic de Catalunya i el bon estat de les masses d’aigua de Catalunya
Es a dir, comportarà una pèrdua de la qualitat del servei i del medi, així com també una pujada de tarifes desmesurada, doncs aquesta haurà de respondre a nous costos totalment innecessaris en la gestió pública.
Així mentre que la Generalitat aconsegueix 300 M€ avui, que per cert l’empresa recupera en només 12 anys, ens obliga al ciutadà a pagar-ne 4.048 M€ demà, per cert, innecessaris. Tenint en compte l’avantprojecte d'explotació elaborat per la pròpia Generalitat trobem que pagarem:
  • 1.668 M€ de benefici net pels accionistes que no existien en la gestió pública doncs tots els guanys es reinvertien en la gestió;
  • 715 M€ d’impostos de societat que no s’haurien de pagar amb l’empresa pública doncs n’estava exempta; i
  • els 300 M€ inicials, els 700 M€ restants i tots els interessos associats que fan un total de 1.645 M€
Es evident doncs que no ens trobem davant d’una mesura anticrisi, 300 M€ no suposen res davant un dèficit anual de 8.000 M€  i un deute acumulat de 48.000 M€, sinó davant l’interès d’aprofundir en un model ultraliberal que beneficiarà a una empresa, però que perjudicarà a tots els ciutadans i agreujarà les desigualtats socials arreu del país. Ens poden parlar de dèficits i deutes, però la realitat és que la privatització d’Aigües Ter Llobregat en cap cas serà una mesura d’estalvi econòmic, ni un nou finançament per la Generalitat sinó que serà un encariment totalment innecessari del servei d’aigua. En el fons, no ens trobem davant d’una mesura d’austeritat sinó que ens trobem davant d’un sabotatge social de l’economia ciutadana.
Plataforma Aigua és Vida: Web - Twitter - Facebook¡Vota la Iniciativa Ciutadana Europea perquè l'Aigua és un dret humà i no un bé comercial!

Entrevista a l'enginyer Eloi Badia

'Diem que volem estructures d'estat, però a l'hora de la veritat ens les venem'

Entrevista a l'enginyer Eloi Badia, de la plataforma Aigua és Vida • Parlem de la controvertida adjudicació d'Aigües Ter Llobregat a Acciona i les conseqüències d'aquesta privatització per als consumidors i per al país

    La polèmica adjudicació d'Aigües Ter Llobregat (ATLL) a Acciona, que ha acabat als tribunals, ha estat una autèntica sacsejada política, i no sembla pas que s'hagi tancat, encara. Però què implica privatitzar ATLL? Per què és una estructura d'estat tan estratègica? N'hem parlat amb Eloi Badia, enginyer expert en infrastructures hídriques i membre d'Enginyers Sense Fronteres. També forma part de la plataforma Aigua és Vida, que des del principi ha denunciat les irregularitats d'aquest procés i s'ha oposat frontalment a la privatització. Badia explica per què l'aigua serà més cara si no es rectifica, parla de les 'irregularitats escandaloses' de la gestió de l'aigua a l'àrea metropolitana i del concurs d'adjudicació d'ATLL, dels casos particulars i curiosos de Vilafranca del Penedès i d'Arenys de Munt, del paper de vegades sorprenent dels partits polítics, de com l'aigua ha esdevingut un negoci tan llaminer per a les grans empreses i de quin paper hi podem fer, en tot plegat, els ciutadans.
—Què significa exactament privatitzar Aigües Ter Llobregat?
—D'entrada, l'aigua no es pot privatitzar així com així, perquè és un servei públic. I en una societat democràtica, quan parlem de serveis públics de primera necessitat, ha de prevaler l'interès general. Privatitzar vol dir incorporar un criteri mercantil en la gestió, cosa que dificultarà que es vetlli per la vocació d'un servei públic o per la garantia d'uns drets que han de ser garantits per a la ciutadania, com l'aigua.

—Però en realitat la gestió de l'aigua al nostre país ja era quasi tota privada...
—Bé, aquí cal distingir entre allò que en diem gestió de l'aigua en alta –és a dir, la gestió de l'aigua abans no arribi al dipòsit municipal– i gestió de l'aigua en baixa –del dipòsit municipal a les aixetes de casa. Fins ara Catalunya ha estat un territori en què tradicionalment els serveis d'aigua en baixa han estat privats. Diguem que el 80% d'aquesta gestió és privada. I faig un parèntesi: d'aquest 80%, el 90% és d'un únic operador, Agbar, que n'ha promogut històricament la privatització en diverses etapes. Això, d'entrada, ja no és normal, perquè a la resta d'Europa i del món aquests percentatges s'inverteixen: el 20% és privat i el 80% és públic. Però en el cas d'Aigües Ter Llobregat la privatització és especialment greu perquè és una empresa molt més estratègica, és la gestió de l'aigua en alta, la font. Parlem de 4,9 milions de ciutadans, més de 120 municipis, deu comarques, etc. 

—El control de l'aigua de mig país, tenint en compte els habitants.
—Sí, això sí que és una estructura d'estat. Per això no entenem l'actitud del govern. Diem que volem estructures d'estat, però a l'hora de la veritat ens les venem. És a dir, no és igual privatitzar l'aigua d'un municipi de mil habitants que privatitzar Aigües Ter Llobregat, que és un ens estratègic per a la governança futura i per a les polítiques hídriques d'aquest país. Al final ens venem l'aigua per pagar els interessos bancaris. Per què, tinguem-ho present, la gran despesa de la Generalitat són els interessos del deute. I la major part de les retallades acaba servint, en realitat, per pagar aquests interessos. I mentrestant ens venem l'aigua.

—Quins efectes tindrà per als consumidors?

—Pitjor servei i preus més alts. Tan senzill com això. Fins ara el propòsit d'ATLL era: 'Hem d'aconseguir el millor servei al preu més baix.' I a partir d'ara, amb un consell d'administració format per accionistes, serà: 'Hem de maximitzar el benefici.' Com? Reduint personal, no fent el manteniment adient, renegociant els contractes, apujant les tarifes. Això és com un rodet que anirem veient com va passant sense adonar-nos-en en el curs dels cinquanta anys de concessió. I els consumidors som captius, no podem viure sense aigua. És a dir, si l'empresa és privada, no tindrà gens de pressió per millorar la gestió i prestar més bon servei. La motivació serà guanyar diners.

—Però bé hi deu haver unes condicions i unes obligacions en el contracte, no?

—Sí, és clar. L'administració ha de controlar que es compleixi, però són sistemes tan complexos que la informació és inaccessible. És com quan hi va haver la gran nevada que va deixar a les fosques l'Empordà. El govern no podia donar gaires explicacions perquè no en tenia la informació. La tenia Endesa i no la donava. Un altre exemple: l'apagada al Poblenou de quatre mil famílies: Gas Natural deia que era cosa d'Endesa, Endesa deia que era cosa d'Agbar i Agbar deia que n'era responsable Gas Natural. I el regidor de torn no sabia a quina porta havia de trucar. A més, les experiències en uns altres sectors estratègics i de l'energia demostren que l'empresa pot renegociar els contractes com vulgui i quan vulgui.

—Tornem al preu. Dieu que serà més cara. Per què?

—La privatització ja té costos directes associats. Per exemple, l'empresa, essent privada, haurà de començar a pagar l'impost de societats, que costa uns 700 milions d'euros; en canvi, una empresa pública n'havia de pagar només l'1%. La nova empresa haurà de tenir un benefici industrial, que segons les xifres que s'han fet públiques ronda els 1.600 milions d'euros. Hem calculat que solament el cost directe de privatització puja a uns tres mil milions d'euros, que haurem de pagar en cinquanta anys. I això, sense tenir en compte les lleis del mercat i el volum de negoci que l'empresa privada vulgui obtenir, perquè tindrà la paella pel mànec. És a dir, no únicament lliurem les claus de les estructures d'estat, sinó que ja ens comencem a preguntar qui mana realment en aquest nou estat, perquè això que ha passat al departament de Presidència és esperpèntic. I queda clar que en la gestió de l'aigua en aquest país no hi ha lliure competència.

—Ho dieu perquè creieu que era més just que s'atorgués la gestió a Agbar?

—No, no. Dic que el fet que Agbar i Acciona acabin controlant quasi tota l'aigua d'aquest país ja és, per si, una situació que ens allunya de la lliure competència. Però, a més, el concurs públic ha estat, pel cap baix, opac i ridícul, amb Mas desautoritzant Recoder, amb l'OARCC fent i desfent sense criteri, etc. Tot plegat, sospitós i preocupant. I sense oblidar, repeteixo, que Aigües Ter Llobregat és absolutament estratègica: Acciona gestionarà dessaladores i potabilitzadores, decidirà quanta aigua s'extreu de cada riu, el preu, etc.

—El preu que fixava Acciona, segons que sembla, era el més baix…
—Sí, però, com deia, l'empresa pot renegociar els contractes com vulgui i quan vulgui. És a dir, la licitació la guanyes a la baixa i renegocies d’any en any, amb excuses com ara que hi ha una instal·lació més defectuosa que no ens havien dit, unes obres que s'han de fer i no comptàvem, etc. Un 75% dels contractes en serveis d'aigua i sanejament són renegociats els primers cinc anys. I, d'una altra banda, pensem que el procés s'ha acabat judicialitzant, entre més raons, perquè Agbar ha denunciat que el preu que fixava Acciona era fals.

—Per tot això que dieu, sembla que aquestes empreses acaben tenint tota la informació, i tot el poder…
—Sí, nosaltres diem que aquí s'ha obert la batalla. I el cas paradigmàtic és el de l'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona. Encara ara ningú no ha vist cap contracte de concessió. No n’hi ha! Perquè ens fem una idea de què vol dir privatitzar una cosa tan important com l'aigua i el paper quasi nul que hi podrem tenir els ciutadans...

—No hi són, aquests contractes?

—El 2010 un usuari va tenir una fuita d'aigua i li van acabar tallant l'aigua. L'usuari ho va portar als jutjats i el jutge va demanar els contractes de concessió tant a Agbar com a l'ajuntament. Sorpresa: ningú no tenia els contractes. A partir d'allà es va destapar el cas i ara ja sabem que hi ha disset municipis de l'àrea metropolitana que no tenen concessió de la gestió d'aigües, tot i que a efectes pràctics és gestionada per Agbar privadament. Senzillament escandalós. Tot plegat ha desembocat en la creació d'una nova empresa de sanejament, pública en primera instància però per a ser privatitzada, que ha de regularitzar i desencallar jurídicament aquesta situació en què viu l'àrea metropolitana. I un detall curiós: aquesta nova empresa es va adjudicar a Agbar el mateix dia que es va adjudicar Aigües Ter Llobregat a Acciona, el 6 de novembre.

—És casualitat?
—No ho sabem.

—És com si l'aigua s'hagués convertit en una font de negoci per a grans empreses, no?
—L'aigua és un negoci, efectivament. I un terreny fabulós per als grans beneficis. Aquí ha passat que s'ha desfermat una batalla entre empreses. L'escenari és molt complex. Un exemple: Aigües de València ha presentat al·legacions a unes quantes adjudicacions fetes a Catalunya, Agbar ha presentat al·legacions per les adjudicacions fetes a l'àrea metropolitana de València. I això allarga els processos indefinidament. En aquests moments és una pràctica habitual i gairebé totes les empreses del sector tenen contenciosos oberts contra unes altres empreses. I un altre detall important: Aigües Ter Llobregat va apujar el preu del metre cúbic d'aigua al juliol. Amb aquesta apujada, l'empresa va passar a ser perfectament rendible i viable. Les xifres són clares. I si realment diuen que no és viable, que facin un altre estudi econòmic que ho demostri. 

—La Generalitat ja ha dit que es privatitzava perquè havia de fer calaix...
—Però és que això vol dir que totes les apujades de tarifes que veurem a partir d'ara, que veurem aviat, aniran associades al nou cost de la gestió privada. Sobre els motius pels quals s'ha venut, hi ha dues explicacions. L'una, la que dóna el govern, que ho relaciona amb l'objectiu de dèficit marcat per Madrid. Necessitem diner líquid i vendre els nostres actius és una manera de fer-ne. Però fixeu-vos que el govern no té cap pudor a justificar-ho així. En cap cas diu que privatitza l'empresa per millorar el servei, sinó que considera obertament l'aigua, que és un servei bàsic, com un actiu financer. Al principi es parlava d'eficiència, de millorar la gestió, etc. Però ara el govern mateix ja reconeix que calia fer calaix i prou.

—Bé, el conseller Recoder va dir: 'Ens hem de vendre les joies de l'àvia...'
—Sí, i aquí ve la segona explicació, si voleu més personal, perquè jo sóc dels que pensa que hi ha alternatives. És a dir, vendre Aigües Ter Llobregat és una decisió ideològica, amb interessos al darrere. No sabem quins, o no ho podem demostrar, però només cal observar les incongruències que han acompanyat tot el procés per adonar-se que alguna cosa trontolla. 

—S'ha fet bé aquest concurs?
—Nosaltres, com a ciutadans, hem seguit el procés fins on hem pogut, hem demanat tota la informació possible i hem presentat al·legacions i recursos. Però no hem tingut accés al detall de cap de les dues ofertes. Per tant, en tenim una informació limitada. És evident que, des de bon començament, tant nosaltres com les altres entitats que també hi han presentat al·legacions ja vam veure-hi molts dubtes, en el procés. I que no era gens clar. Penseu que l'OARCG ja ho va anul·lar en primera instància durant unes quantes hores, un comportament completament insòlit. I això va ser dies abans d'anul·lar-ho per segona vegada al desembre. És a dir, el mateix òrgan de la Generalitat, l'OARCG, pren una decisió i al cap de poques hores ha de rectificar. I dies més tard torna a rectificar. Prèviament, Mas havia desautoritzat Recoder, amb l'adjudicació feta, dient-li que calia revisar els papers. La sensació, durant tot el mes de novembre, era que els criteris tècnics no eren de cap manera els que prevalien a l'hora de prendre cap decisió. Tant aquest cas com el de l'àrea metropolitana demostren que els governs es mouen a la desesperada o que segueixen el vaivé d'alguns interessos més profunds. O totes dues coses.

—Pot ser que s'aturi el procés?
—Sí. Es pot aturar per defectes de forma. Nosaltres en tenim l’esperança.

—Penseu, per tant, que es pot fer marxa enrere?
—Sí, a banda de què decideixin els tribunals, també pensem que CiU és a temps de desdir-se’n des d'un punt de vista polític. I també pensem que el nou parlament pot tenir una majoria per aturar aquest procés.

—Per tant, cal que els partits prenguin posició. Quins partits hi donarien suport a aturar-ho?
—És difícil de dir. Precisament hem fet una apel·lació directa a totes les forces del parlament perquè defineixin la seva posició, perquè no és clara. I perquè es tingui consciència que no fer res quan es pot fer alguna cosa et converteix en còmplice. I repeteixo que vendre Aigües Ter Llobregat per uns pocs milions d'euros és un gran error estratègic, des de tots els punts de vista.

—I ja han parlat amb els partits?
—Nosaltres hem promogut mocions contra la privatització a molts dels municipis afectats. I hem parlat amb tots els partits. El fet més curiós és que al territori no necessàriament se segueixen les directrius del partit. A Vilafranca del Penedès, per exemple, amb un batlle de CiU, fins i tot volen presentar un recurs d'inconstitucionalitat a la privatització per apropiació indeguda d'una infrastructura. El PSC ara és crític perquè és a l'oposició, però va fer això mateix a l'àrea metropolitana i, a més, no ens ha donat suport en les mocions. El cas d'ERC ens ha deixat una mica perplexos, perquè hem anat perdent suport a mesura que hem anat baixant des dels municipis del Ter fins a Barcelona. Com més a prop de la capital més eviten de mullar-se. Iniciativa i la CUP han col·laborat amb nosaltres des del principi. I PP i Ciutadans mai no han mostrat cap interès per la qüestió. 

—Els consumidors tenim alternativa? Podem tenir aigua corrent de cap més manera?
—Alguns municipis han decidit d’agafar una proporció més gran d'aigua d'aqüífers. Però això trenca el model i soluciona poc el problema, perquè els aqüífers són pensats per ser un fons d'emergència en èpoques de sequera, no per tenir aigua més bé de preu. I tampoc no en tenen tanta. Hi ha un cert marge de moviments, per exemple mitjançant sistemes de reutilització d'aigua, però la gran majoria de municipis, especialment els més grans, depenen abolutament de l'aigua corrent d'Aigües Ter Llobregat o d'Agbar. De fet, l'única alternativa seria per la insubmissió, que vol dir no pagar, i obrir un conflicte de competències exigint com a ajuntament el control i la titularitat del servei. Però és jurídicament molt complicat.

—Però és possible?
—Jo no sóc jurista, però els únics municipis que potser se'n podrien sortir són els que formen part de la mancomunitat històrica Penedès-Garraf, que van fer un contracte especial i diferenciat de cessió del servei a Aigües Ter Llobregat segons el qual, en cas de privatització, la mancomunitat recuperava els drets sobre l'aigua. De fet, a Vilafranca i a Vilanova és on hi ha més oposició a la privatització. Però, així i tot, també els és complicat.

—Passats els cinquanta anys de licitació, l'empresa pot tornar a ser pública?

—No, és quasi impossible. El ‘modus operandi’ és el següent: quan queden cinc anys de contracte, es comença a construir una nova infrastructura que s'ha d'amortitzar i es renova la licitació per vint anys més fins que quedi amortitzada. Normalment aquesta opció ja s’inclou en forma de clàusula en el contracte. L'única manera seria investigar, saber exactament què passa, fiscalitzar i plantar-se. Arenys de Munt ho ha fet, per exemple. Li ha dit a l'empresa que no complia allò que estipulava el contracte i li ha retirat la concessió. Però què ha passat? Que l'empresa ha portat el cas als tribunals, ha exigit indemnitzacions per danys i prejudicis, etc. Exactament com a les nacionalitzacions d'empreses de l’Amèrica Llatina. Per tant, és complicat i cal molta energia i molta voluntat política per a anar fins al final. En realitat, quan es fa una privatització d'aquesta mena hem d'assumir que és pràcticament per sempre.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4072490/20130110/diem-volem-estructures-destat-lhora-veritat-ens-venem.html

dilluns, 31 de desembre del 2012

El riu Ter: solidaritat o abús?

    La presa del Pasteral: des d'aquí és transvasen 8m3/s cap a Barcelona amb    independència del cabal del riu.

L’aigua un negoci?
L’aigua és un bé públic bàsic fonamental per a la vida i el desenvolupament social i econòmic, que es mostra com un recurs cada vegada mes escàs. Per a una bona gestió, se’n fa indispensable un ús i distribució racionals, la participació social i una gestió transparent.
En aquest sentit, la privatització no és en cap cas una solució als problemes de gestió actual de l’aigua, sinó que representa contràriament un greuge. Lluny de plantejar-se un debat amb els diferents agents socials sobre la gestió de l’aigua, s’opta per abandonar el camí cap a un model territorial sostenible, equitatiu i eficient, esquivant l’assoliment d’un consens sobre quines són les necessitats i prioritats; sobre quins usos han de ser prioritaris i en quines conques cal reequilibrar l’esforç solidari.
A Catalunya tenim aigua suficient per a tothom, i disposar-ne a un preu just depèn, altra vegada, de la bona gestió que se’n faci. Les institucions públiques tenen la funció inalienable de garantir-la amb els criteris esmentats, i la privatització com a solució se’ns presenta com una contradicció i una greu equivocació.
La gestió duta a terme els darrers anys i el desequilibri territorial en l’abastament d’aigua, han portat a un greu dèficit econòmic i a solucions insuficients i parcials, com són les dessaladores, que ni solucionarien el problema (tan sols 2m3/s amb un enorme desgast energètic), ni s’estan podent utilitzar a ple rendiment en l’escenari de carència econòmica actual. La solució no és esquivar un debat seriós i vinculant sobre l’origen, la distribució i l’ús d’aquest recurs, plantejant-ne la privatització –ni que sigui parcialment- en la distribució en alta.
Els últims anys, el Govern de la Generalitat ha actuat d’una forma poc sostenible territorial i econòmicament, generant una gran despesa a través de la construcció d’infraestructures i emprenent mesures d’utilitat qüestionable. Van ser llavors els episodis de sequera que van justificar-ne les mesures, i ara volen servir-se de la “manca de caixa” com argument per a la privatització d’un recurs bàsic.
Amb tot, creiem necessari replantejar urgentment el fet que un riu modest com el Ter sigui l’encarregat de satisfer les necessitats d’abastament d’aigua de 4,5 milions de persones, i que estigui a disposició de ser “venut al millor preu” a terres tan llunyanes com Vilanova i la Geltrú on consumeixen aigua de boca del Ter.
Al riu Ter, durant llargs períodes no s’ha complert el cabal mínim legal de manteniment. Des de que es van construir els embassaments de Sau i Susqueda fa més de 50 anys, el Baix Ter no ha rebut mai cap contraprestació per l’aigua transvasada. Fins ara, tampoc s’ha fet participar a ningú de la conca cedent amb un vot decisori. Cap de les solucions en les quals s’han invertit diners públics els últims anys, (ni les dessaladores, ni els reaprofitaments d’aigua) són alternatives prou vàlides ni suficients per satisfer les necessitats actuals d’aigua de boca a Barcelona i la seva conurbació (15 m3/segon).

Una Catalunya hídricament interconnectada

Tenint en compte els àmbits territorials de les xarxes CAT i ATLL, així com el dels grans sistemes de reg (canals d’Urgell, de Pinyana, Segarra-Garrigues i del delta de l’Ebre), la interconnexió de la xarxa ATLL amb el sistema Segre i amb la xarxa CAT, faria possible que, en situació de sequera, es pogués realitzar una gestió integrada dels recursos hídrics en un territori (sistemes Sud, Ter-Llobregat, Ebre i Segre) que suposa el 92% de la superfície de Catalunya, un 97% de la població i un 94% de la superfície de reg. Aquesta gestió integrada es refereix tant als recursos (superficials, subterranis, dessalinització) com a les demandes (domèstica, agrària, industrial i de serveis).

En referència al tipus de demanda, cal insistir en el marcat caràcter complementari del sistema Segre (eminentment agrícola) amb relació als àmbits de les xarxes CAT i ATLL (marcadament urbà). Aquestes interconnexions, en cas de realitzar-se de manera socialment consensuada, podrien constituir un element de gran interès per afavorir la cohesió territorial de Catalunya i el seu desenvolupament equilibrat. Es d’interès indicar que la factibilitat politicosocial d’aquestes actuacions en gran mesura es circumscriu a Catalunya. Tanmateix, amb relació a això últim, no hem d’oblidar que l’administració de la conca de l’Ebre correspon bàsicament a l’Estat.

Un altre aspecte a tenir en compte és la incidència que una interconnexió Segre-ATLL podria tenir en la forta sensibilitat que altres comunitats autònomes tenen respecte als recursos hídrics de la conca de l’Ebre. S’hauria de tenir en compte en plantejar a la societat una possible interconnexió és el caràcter permanent o esporàdic de la transferència d’aigua que està previst realitzar. Tal com ja s’ha comentat en diverses ocasions, són conceptualment molt diferents un transvasament pràcticament continuat de cabals (actualment és el cas del CAT) i l’aportació esporàdica d’un volum limitat d’aigua en una situació d’intensa sequera (possible interconnexió Segre-ATLL).

dijous, 13 de desembre del 2012

La dura realitat: pagar i callar! L'aigua i el que faci falta.



La dura realitat: pagar i callar! L'aigua i el que faci falta. 
Cada cop que les coses s'espatllen, uns pocs es queden la pasta i la resta a pagar els plats trencats.

Un article amb molta informació clara sobre la situació actual de l'aigua a les conques fluvials del Ter i del Llobregat, immediatament després de la estúpida privatització de la empresa pública Aigües Ter - Llobregat. Una empresa molt i molt rentable i eficient que ara explotaran (i de quina manera!) un banquer brasiler en alça, els Entrecanales, els Rodés, etc . . . . . per 295 miserables milions d'Euros que no arreglen els 44.000 de forat que han fet els nostres "governants" a costa de tots plegats.


http://plataformaaiguaesvida.wordpress.com/2012/12/12/article-la-privatitzacio-datll-suposara-un-augment-del-preu-de-laigua-es-venen-la-gestio-publica-i-justament-abans-pugen-la-tarifa-un-70/

dimecres, 5 de desembre del 2012

Acciona 1 - Agbar 0

La Generalitat frena l’adjudicació dAigües Ter Llobregat i la reprèn el mateix dia



                                                                                                                                                                       Font: Diari de Girona
L’Òrgan de Recursos Contractuals va anul·lar la suspensió per l’interès públic d’un procés que afecta 5 milions d’usuaris
La polèmica per la concessió de la gestió d’Aigües Ter-Llobregat, fins ara una empresa pública, a la companyia madrilenya Acciona continua. Si la setmana passada es va conèixer que l’única competidora de l’adjudicatària en el concurs, Agbar, havia presentat un recurs especial en matèria de contractació davant l’Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals (OARCC) denunciant que el Departament de Territori i Sostenibilitat no li havia facilitat la documentació de l’oferta tècnica i econòmica d’Acciona per tal de poder elaborar les seves al·legacions; divendres passat va ser aquest mateix òrgan el qui va escriure una nova pàgina dins d’aquesta convulsa història.
I és que en base al recurs presentat per Agbar afirmant que no se li havia facilitat la vista de l’expedient sencer, l’OARCC va anunciar divendres la suspensió de la tramitació del procediment. Com a fonaments per prendre aquesta determinació, s’al·legava la l’estimació de la sol·licitud de «mesures cautelars plantejada per l’actora, tot requerint al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya per tal que, de forma immediata, posi a disposició de la recurrent» la informació demanada. Entre aquesta documentació que es detallava, hi havia el llistat de tots els documents continguts a l’expedient administratiu del contracte, entre els l’oferta econòmica. A més, l’anunci determinava que en cas d’haver-hi documentació que es titlli de confidencial, s’ha d’acompanyar d’una justificació dels motius.
Amb això, es deixava en suspens la tramitació de l’expedient de l’adjudicació, donant 10 dies a Agbar per presentar les al·legacions., i es requeria a Territori i Sostenibilitat que transmetés a l’OARCC el document que acredités que s’havia complert amb aquestes directrius.
Rectificació el mateix dia
L’alegria per la part demandant, Agbar, només va durar unes hores. Poc després d’informar sobre aquesta resolució, l’OARCC va emetre un nou document en el que informava de l’aixecament de la suspensió cautelar. Ho feia fonamentant-se amb el fet que «ponderant els interessos en joc», es considerava que «l’interès públic que s’al·lega és superior als perjudicis que podrien derivar-se per la recurrent de l’aixecament de la suspensió». És a dir, al cap d’unes hores es va decidir que l’interès públic d’una adjudicació que afecta més de 5 milions d’usuaris passava per davant dels fets denunciats per Agbar, que manté la manca de transparència i també la denúncia de la presència d’un alt càrrec de la Generalitat en en Consell d’Administració d’Acciona.
Segons informava ahir Economia Digital, Agbar va presentar ahir una nova interlocutòria davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè el Departament de Territori i Sostenibilitat li permeti tenir accés a la informació de l’oferta d’Acciona.
Aquesta és ja la tercera vegada que Aigües de Barcelona demana veure aquesta documentació, ja que ja ho ha requerit en dues interlocutòries anteriors presentades davant el TSJC. De fet, el mateix mitjà afirmava ahir que divendres passat hi va haver una reunió
convocada pel conseller de Territori, Lluís Recoder, en la que no es va permetre als representants d’Agbar consultar l’expedient de concessió de l’ATLL, un procediment necessari per poder presentar les seves al·legacions basades amb uns fonaments exactes. De fet, segons algunes fonts, el conseller va convidar alguns representants d’Acciona a la reunió, un procediment poc habitual en reunions d’aquest tipus, amb la tramitació de l’adjudicació en qüestió.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Els ajuntaments reclamen el que és seu.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/598857-abastament-de-laigua-i-drets-de-la-ciutadania.html

Abastament de l'aigua i drets de la ciutadania

L'adjudicació d'ATLL a Acciona aixeca la contestació dels municipis, que van participar en el finançament de la xarxa

Imatge dels pous radials de la potabilitzadora d'Abrera.Foto: JUANMA RAMOS.
1
El preu del rebut de l'aigua a les llars podria arribar a pujar un 30% i un 35%
Molts municipis volen apostar per la gestió pública del cicle de l'aigua
La privatització d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) potser no és el fet consumat que alguns voldrien, i el cert és que, quan l'empresa compradora, Acciona, està a punt de constituir una societat per aconseguir la gestió de la companyia que proveeix d'aigua l'àrea metropolitana, al Departament de Territori i Sostenibilitat s'acumulen fins a tres contenciosos administratius, que atien el foc sobre la discussió de si és lícit privatitzar un servei, el de l'aigua, prou estratègic, i si es pot fer tot passant per damunt dels drets adquirits pels municipis.
En un dels recursos, el de l'Associació de Treballadors d'Aigües de Barcelona (ATAB), es denuncia que es privatitza “amb la voluntat exclusiva de fer caixa”, i en l'altre, de l'Ajuntament de Vilafranca, hom considera que en el procés hi ha hagut una “apropiació indeguda” d'infraestructures del cicle de l'aigua que han de ser considerades patrimoni municipal, amb el benentès que les administracions locals han sufragat en un 50% actius que ara passen a mans d'Acciona, que ha pagat 298 milions en aquesta operació. Un tercer recurs seria el d'Agbar, en principi el candidat més ben col·locat per obtenir la concessió, que ara impugna.
Eloi Badia, portaveu de la plataforma Aigua és Vida, que defensa un model públic de gestió del recurs, observa que “en els pròxims mesos hi haurà un degoteig de recursos, si tenim en compte que fins a 33 municipis han signat una moció contra la privatització d'ATLL”. Com diu, “els ajuntaments poden argumentar que hi ha hagut un error de procediment, ja que se'ls ha expropiat de facto un bé, les infraestructures del cicle de l'aigua que han contribuït a finançar, sense rebre les compensacions pertinents”. Com diu Alejandra Sevilla, regidora de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, “no pot ser que la Generalitat faci seus aquests actius per privatitzar-los, sense compensar la ciutadania i els ajuntaments, que han finançat el 50% de les obres de connexions a la xarxa”. Val a dir que el parc d'instal·lacions d'ATLL constitueix un actiu que es valora en 950 milions d'euros. Un dels fets que causen perplexitat, i que reflecteix la moció, és que una empresa eficient, que subministra anualment 229 hm³, amb un rendiment del 95,14%, apugés les tarifes un 70% a l'estiu precisament per eixugar dèficit i ser viable, i que al cap de dos mesos es deixés en mans privades.
El desfici més gran potser el genera una pujada futura del rebut de l'aigua. Les llars, després que ATLL fes el juliol passat una pujada del 70% de la tarifa que cobra als ajuntaments, poden acabar pagant a final d'any entre un 25% i un 35%, tot depenent del municipi.
L'adjudicació d'ATLL fixa que Acciona no pot revisar preus fins d'aquí a cinc anys, però abans “pot justificar una pujada tot justificant-ho amb la necessitat de construir més canonades, per exemple, o perquè puja el rebut de la llum”, assenyala Eloi Badia. Com sentencia Jordi Giró, president de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc), “un cop s'ha privatitzat ATLL, el terreny és adobat per a noves puges de tarifa, en serveis com ara el sanejament i altres del cicle de l'aigua”. Des de la plataforma Aigua és Vida s'afirma que l'encariment del cost de l'aigua en alta podria arribar a estar en una forquilla que oscil·laria entre 30 i 50 milions anuals, i multiplicaria per tres la tarifa que ara paguen els municipis, amb poca capacitat financera per assumir-ho. Hom denuncia que l'externalització pot esdevenir abús de mercat, segons les lleis estatal i comunitària, si l'empresa en alta és alhora distribuïdora en baixa.
La privatització també fa dubtar que s'arribi a racionalitzar l'aportació del Ter a l'abastament, perquè no pateixi el seu cabal. Com diu Gregorio Camacho, regidor de Medi Ambient de Sant Adrià de Besòs, “cal dubtar que amb una empresa privada es pugui revertir l'actual transvasament del Ter al Llobregat per millorar el cabal del primer”.
Algú podria pensar que tot és dat i beneït, i que, tot depassant el que diu la llei d'aigües, en què ATLL figura com a “servei públic d'interès de la Generalitat”, la xarxa d'abastament passa a ser un afer privat. Tanmateix, la flama del debat de quin model de gestió de l'aigua volem no s'apaga, i bona prova d'això en donen exemples els ajuntaments de Mataró, Vilafranca del Penedès, Manresa, Reus i el Prat de Llobregat, que mostren el sender cap a un servei genuïnament municipal, públic. “Són molts els municipis que volen avançar cap a una gestió directa de l'aigua, amb la creació d'una empresa pública, i guanyar capacitat de gestió integral del cicle.” Molts han quedat escarmentats, han vist com lliurar l'aigua a una empresa privada pot suposar pagar més per aquest recurs que un municipi veí. La municipalització del servei de l'aigua comporta que “els beneficis que se'n derivin de la tarifa que paga l'usuari es reinverteixin en el cicle, per fer-lo més eficient”. Així mateix, en un model d'empresa pública és més fàcil arribar a la unió d'esforços entre municipis per “tenir capacitat de negociació amb el proveïdor del recurs hídric i aconseguir preus avantatjosos”, com diu el portaveu d'Aigua és Vida.

Com es pot gestionar si no hi ha contracte?

Amb l'adjudicació a Agbar feta per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de la gestió integral de l'aigua a l'àrea metropolitana per 35 anys, s'obre un gran debat de fins on ha d'arribar la presència del sector privat en el servei d'un recurs bàsic. Aigua és Vida ha encapçalat la denúncia del que es considera un fet “irregular”, atès que no es fa mitjançant un contracte, sinó per invitació, una figura excepcional. Com explica Eloi Badia, “no és acceptable que l'AMB justifiqui la concessió pel fet que ja estaven operant des del 1983”, quan el jutge ja ha dictaminat que si no hi ha contracte l'actuació de l'operador és il·legítima. “L'exercici de malabarisme”, com defineixen l'afer a Aigua és Vida, no s'acaba aquí. S'ha creat una empresa pública que es responsabilitzaria de la gestió integral, en què el sector públic, l'AMB, és un 15%, i el privat, Agbar, arriba al 85%. S'ha establert que Agbar pagarà un cànon anual de 20 milions d'euros, que l'AMB assegura que no es traslladarà als consumidors via tarifa. Diverses veus, com la del tinent d'alcalde del Prat de Llobregat, Ricard Gomà, pensen que “inevitablement augmentarà el preu per als usuaris.” Fonts de l'administració de l'aigua de la Generalitat també observen que “Agbar només pot obtenir els diners per pagar el cànon via tarifa”. El fet que, davant la sorpresa de tots, Agbar no aconseguís l'adjudicació d'ATLL podria explicar aquesta concessió del servei a l'àrea metropolitana, segons Aigua és Vida,“on Agbar s'hi jugava molt més, ja que és aquí, amb l'abastament en baixa a 28 municipis, que el negoci es fa gran”, comenta Eloi Badia. Aigua és Vida estudia ara presentar una demanda penal per prevaricació.

dissabte, 24 de novembre del 2012

A Girona el Debat Electoral 25-N (L'aigua - El Ter)


A Girona el Debat Electoral 25-N  organitzat per la Mesa d’Entitats, va aportar molta informació de tots els partits sobre la problemàtica de la gestió del cicle complet de l’aigua a Catalunya i en concret del sobreexplotat i agònic riu Ter.

Link del vídeo: http://vimeo.com/54028040