PROPOSICIÓ NO DE LLEI SOBRE "LES NECESSITAT HÍDRIQUES LEGALS DELS REGADIUS DEL BAIX TER"
En data del 25 de maig del 2002, en Francesc Ferrer presenta a la Mesa del Parlament de Catalunya la següent proposició:
A LA MESA DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Francesc Ferrer i Gironès diputat elegit per la circumscripció de Girona, adscrit al grup d’Esquerra Republicana de Catalunya, a l’empara del reglament de la cambra, formula amb les signatures pertinents, una Proposició No de Llei sobre “les necessitats hídriques legals dels regadius del Baix Ter”.
Exposició de Motius
La realitat hidrològica no es pot observar amb equitat quan hi ha sobrants d’aigua. La veritable situació hidrològica s’observa quan hi ha escassetat i el consum arriba al límit de les disponibilitats. És en aquest moment que cal conèixer el veritable comportament dels agents diversos que gestionen els recursos hídrics. En la sequera d’aquest any del 2002 el Govern mitjançant el Decret 22/2002 d’establiment i millora de les mesures per a la gestió dels recursos hídrics, ha vulnerat la llei, atès que mitjançant un simple Decret ha conculcat les normes previstes en la Llei de l’onze de maig del 1959 que regula els cabals del Ter.
Les queixes han estat diverses. El diputat subscrit va preguntar al Govern ¿perquè s’oblidava sistemàticament de l’acompliment de la Llei 11 de maig del 1959, que dona prioritat i preferència als regadius del Baix Ter?, i la resposta del Govern fou incongruent, va dir que la Llei d’aigües donava prioritat a l’abastament de la població. O sigui, que d’entrada una llei genèrica i de caire global supera una “llei específica” que es regula amb especial garantia pels ciutadans del Baix Ter de que mai se’ls retirarà l’aigua. La mentida s’ha legalitzat. Si això ha passat amb el riu Ter, no podem oblidar que també passarà amb el riu Ebre. El President de la Generalitat en el ple del dia 15 de maig, va afirmar que del riu Ebre, no se’n podien treure més cabals, sinó quedava garantit un mínim previst, i que per aital vigilància s’havia constituït un Consorci. Tot es mentida.
Al riu Ter també es va constituir una Junta de Desembassament. ¿ I què?. Doncs que la llei es va fer per una garantia d’uns mínims que quedaven assegurats. Algun Conseller ha dit que els gironins si no hi estaven d’acord havien d’anar davant dels Tribunals de Justícia. Siguem seriosos¡. Si la justificació de la mateixa existència del poder públic de la Generalitat és per protegir i defensar els ciutadans, ¿per que quan es necessari que s’apliqui la Llei en majúscules, els que ens han de defensar ens porten i ens fan anar cap a la justícia?.
L’altra raonament és que els regadius del Baix Ter no tenen cap concessió administrativa. Una altra incongruència. Els regadius del Baix Ter son ancestrals. Secularment els pagesos venen regant de forma pacífica. Aquesta realitat és tan evident, que el 1958 quan es va portar l’aigua cap a Barcelona, es va prometre millorar els regadius, i fins i tot ampliar-los. Es varen exposar al públic en diverses ocasions els projectes d’aquests regadius, la mateixa Generalitat ha fet exposició al públic d’aquestes millores i ha cobrat dels pagesos afectats per les infrastructures. ¿Com pot dir el Govern que no existeix cap concessió?. Cobra als pagesos per fer el tub, i no els dona aigua?. A més a més la mateix llei 11 del maig del 1959, diu que tenen prioritat i preferència els cabals necessaris “para el riego de la zona regable del Ter, que figura en el anteproyecto de la misma, modificada en la forma señalada en la prescripción segunda de la Orden Ministerial de 5 de febrero del presente año, de aprobación de dicho anteproyecto”. ¿Quin cabal preferent és aquest que ningú no pot tocar?.
¿Quins són aquests cabals necessaris que figuren a l’avant-projecte de la portada d’aigües a Barcelona?. Segons totes les dades expressades pel Ministeri d’Obres Públiques la reserva era de 12’7 m3/s.i així s’expressa reiteradament en tota la documentació oficial. L’avant-projecte preveia pels regadius d’estiu 68 Hm3. Quan el 1978 la Comissió Tècnica Mixta, configurada per funcionaris del Ministeri d’Obres Públiques i del Ministeri d’Agricultura varen exposar al públic la Memòria del Plan Coordinado de Obras de la Zona Regable del Bajo Ter, a la pag. 29 varen dir que aquestes necessitats eren de 1.591’3 m3/Ha en el mes de màxim consum, la qual cosa considerant 18 hores de regar era equivalent a 0’79 l/s/ha. Els cabals necessaris per regar a l’àrea del riu Ter han estat oficialment divulgades en diversos estudis en el seu còmput de m3 per Ha.. Societat General d’Aigües (7.300), Muñoz Oms (6.000), Compte Guinovart (7.300), II Plan de Desarrollo (9.345), Informe de la C.H.P.O. (7.318), etc. Si al Baix Ter actualment hi ha un total de 13.000 Ha. de regadiu hom podria considerar que les seves necessitats son en els tres mesos d’estiu de 65 Hm3.
El Govern no pot anar contra la llei, i tampoc no pot anar contra les seves pròpies normes. El Decret 22/2002 regula que quan el sistema del Ter superi el volum de 145 hm3 els sobrants seran dedicats al reg, contradient la llei, però en aquesta data el sistema Sau-Susqueda és superior a 235 Hm3, i per tant hom podria cedir-ne 90 hm3 als regants, però l’ACA s’hi ha negat fent referència a la conca del Llobregat, cosa que el decret no menciona. De tot plegat hom hi pot veure un escarni a la llei i als drets adquirits ancestralment per una conca que no es mereix ésser espoliada.
I per això, formulem la següent PROPOSICIÓ NO DE LLEI
El Parlament insta al Govern de la Generalitat que en funció de la Llei 11 de maig de 1959, siguin aplicades totes les garanties administratives i polítiques suficients per donar prioritat i preferència als cabals necessaris pels regadius del Baix Ter, atès que el seu caràcter preferent no pot ser eliminat per ningú ni per cap norma inadequada o de rang inferior.
En aplicació de la Llei 11 de maig del 1959, per establir aquestes garanties amb rigor, el Parlament insta al Govern, que en funció de les actuals superfícies en regadiu a la zona del Baix Ter sigui assignat de forma objectiva, i prèvia consulta amb les Comunitats de Regants del Baix Ter, el volum hídric que hom pugui considerar necessari per al reg, amb còmput anual i per l’època de la campanya de reg.
Girona, 25 maig del 2002
dissabte, 25 de maig del 2002
dilluns, 18 de febrer del 2002
L'AIGUA I EL TERRITORI
L'AIGUA I EL TERRITORI
Per Francesc Ferrer i Gironès
Aquesta temporada amb la sequera que hem viscut s'han plantejat una sèrie de problemes, els quals només es fan palpables en moments límits. Si l'aigua és suficient, tothom va tirant, i no pensa que és un bé escàs. La gent va tirant de veta. És quan vénen les restriccions que aleshores comencen a plantejar-se les prioritats i els drets. Tot això, ens ha fet pensar en els transvasaments de rius, i naturalment amb la controvertida llei del pla hidrològic que el Govern de Madrid ha fet aprovar en el seu congrés de diputats on hi té una folgada majoria.
Abans, quan no hi havia possibilitat de fer derivacions o transvasaments, les poblacions creixien allà on hi havia capacitat de trobar aigua a prop. En canvi ara es fan plans d'ordenació urbana arreu, i mai els òrgans gestors, els ajuntaments, o qui sigui, no pensa en l'aigua. De primer es fan les cases, s'ocupen aquests habitatges i després ja vindrà l'aigua. Entenent que d'una manera o altra ja se solucionarà el problema.
¿Per què parlo així?. Doncs per dues qüestions ben simples que he pogut veure en llegir el pla hidrològic nacional. Una és la que garanteix que si al riu Ebre necessiten l'aigua no es farà cap derivació cap al sud, i que només hi podran anar els sobrants. L'altra és que els beneficiaris de l'aigua derivada hauran de pagar un "cànon de transvasament" dins del qual hi haurà una "quota ecològica" amb concepte tributari per compensar a la conca cedint l'aigua transvasada.
Doncs bé. Això cal tenir-ho molt en compte i sobretot cal fer-ne cas en funció de les experiències que s'han viscut els darrers anys. El primer transvasament important que es va fer a la península ibèrica fou al 1959 quan es va portar el 40% dels cabals del riu Ter cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Per fer aquesta derivació tan important d'emportar-se gairebé la meitat dels cabals del Ter, es va fer una llei específica. Una llei que regula els cabals que han de passar pel Ter, on hi garanteix un mínim circulant de 3m3/segon instantani, després garanteix 1 m3 per la Costa Brava, i el que sigui necessari pels regadius del Baix Ter. Un cop fetes aquestes assegurances legals, i garantides aquestes necessitats, exactament diu que allò que sobri podrà ser enviat cap a Barcelona fins un màxim de 8 m3/s.
Des del 1959 fins ara han passat prou anys per tenir-ne experiència i conèixer el que ha passat. Doncs bé, moltes vegades el mínim ecològic de 3 m3 no ha tingut presència pel riu, i als regants se’ls ha restringit el seu ús quan ha convingut. La llei no ha tingut absolutament cap valor. Quan preguntaves el perquè d'aquesta il•legalitat, l'excusa era de que primer són les necessitats dels homes, que no pas les de l'agricultura. D'aquesta manera ha funcionat la llei sense que mai ningú no pogués tenir prou poder com per contradir als funcionaris que obren les aixetes. Això que ha passat al riu Ter ha de servir d'exemple pel riu Ebre. ¿És creu algú que quan al sud estiguin acostumats a tenir l'aigua a cor que vols, hi haurà algú que els tallarà el subministrament per que els arrossars del delta de l'Ebre necessiten l'aigua?. Que ningú es faci il•lusions, ni quan governava la Confederació, ni ara que governa la Generalitat, mai han tingut prioritat les terres gironines del Baix Ter davant dels acostumats usuaris de l'àrea metropolitana barcelonina. I el que es meu greu es que aquests usuaris no tenen consciència de que l'aigua que feien servir la treien del Ter. ¿A Barcelona qui sap que l'aigua de l'aixeta li ve del Ter?.
I és que tampoc no es paguen els cànons ecològics, ni transvasament. Diverses vegades s'ha proposat que cal compensar als afectats per la pèrdua del 40% dels cabals del Ter. L'Estat va indemnitzar als fabricants de quilovats dels salts d'aigua, però mai no ha compensat als pagesos. Ni ara la Generalitat s'ha fet càrrec de compensar els que han estat afectats per la manca d'aigua. Els arrossars de Pals aquest any no tenien aigua, doncs bé, els pagesos ningú els ha garantit cap indemnització, ni cap compensació.
Entenem que la fiabilitat de l'Administració ja sigui la catalana, o l'espanyola, ha de ser nul•la. Les lleis estan fetes per incomplir-les quan el Govern l'interessa. I la justícia quan hauria fet el dictamen de la raó, ja hauria passat la sequera, que és el moment exacta que es necessita l'aigua. Ciutadans de les terres de l'Ebre, vigileu. L'experiència del que ha passat al riu Ter us ha de ser de gran exemple. Els que manen a la Generalitat estan en deute amb el Baix Ter i van passant els anys sense fer-hi res, tot i que hi han resolucions del Parlament que els ho manen. L'aigua un cop treta ja no te la torna ningú. Ni ningú et compensa pels danys causats.
La política no està feta per administrar amb justícia. Els vots vénen de les ciutats, no es troben entre els arrossars. Les necessitats humanes és ben veritat que són primer que no pas les necessitats dels vegetals. Però quan el treball i la riquesa és produeix a l'agricultura, hom no pot prescindir de la matèria primera del pagès, perquè també ell és una persona. Poques persones són els que treballen a l'agricultura, però per això no menys subjectes de la justícia equitativa.
Article publicat al diari El Punt l'any 2002
Per Francesc Ferrer i Gironès
Aquesta temporada amb la sequera que hem viscut s'han plantejat una sèrie de problemes, els quals només es fan palpables en moments límits. Si l'aigua és suficient, tothom va tirant, i no pensa que és un bé escàs. La gent va tirant de veta. És quan vénen les restriccions que aleshores comencen a plantejar-se les prioritats i els drets. Tot això, ens ha fet pensar en els transvasaments de rius, i naturalment amb la controvertida llei del pla hidrològic que el Govern de Madrid ha fet aprovar en el seu congrés de diputats on hi té una folgada majoria.
Abans, quan no hi havia possibilitat de fer derivacions o transvasaments, les poblacions creixien allà on hi havia capacitat de trobar aigua a prop. En canvi ara es fan plans d'ordenació urbana arreu, i mai els òrgans gestors, els ajuntaments, o qui sigui, no pensa en l'aigua. De primer es fan les cases, s'ocupen aquests habitatges i després ja vindrà l'aigua. Entenent que d'una manera o altra ja se solucionarà el problema.
¿Per què parlo així?. Doncs per dues qüestions ben simples que he pogut veure en llegir el pla hidrològic nacional. Una és la que garanteix que si al riu Ebre necessiten l'aigua no es farà cap derivació cap al sud, i que només hi podran anar els sobrants. L'altra és que els beneficiaris de l'aigua derivada hauran de pagar un "cànon de transvasament" dins del qual hi haurà una "quota ecològica" amb concepte tributari per compensar a la conca cedint l'aigua transvasada.
Doncs bé. Això cal tenir-ho molt en compte i sobretot cal fer-ne cas en funció de les experiències que s'han viscut els darrers anys. El primer transvasament important que es va fer a la península ibèrica fou al 1959 quan es va portar el 40% dels cabals del riu Ter cap a l'àrea metropolitana de Barcelona. Per fer aquesta derivació tan important d'emportar-se gairebé la meitat dels cabals del Ter, es va fer una llei específica. Una llei que regula els cabals que han de passar pel Ter, on hi garanteix un mínim circulant de 3m3/segon instantani, després garanteix 1 m3 per la Costa Brava, i el que sigui necessari pels regadius del Baix Ter. Un cop fetes aquestes assegurances legals, i garantides aquestes necessitats, exactament diu que allò que sobri podrà ser enviat cap a Barcelona fins un màxim de 8 m3/s.
Des del 1959 fins ara han passat prou anys per tenir-ne experiència i conèixer el que ha passat. Doncs bé, moltes vegades el mínim ecològic de 3 m3 no ha tingut presència pel riu, i als regants se’ls ha restringit el seu ús quan ha convingut. La llei no ha tingut absolutament cap valor. Quan preguntaves el perquè d'aquesta il•legalitat, l'excusa era de que primer són les necessitats dels homes, que no pas les de l'agricultura. D'aquesta manera ha funcionat la llei sense que mai ningú no pogués tenir prou poder com per contradir als funcionaris que obren les aixetes. Això que ha passat al riu Ter ha de servir d'exemple pel riu Ebre. ¿És creu algú que quan al sud estiguin acostumats a tenir l'aigua a cor que vols, hi haurà algú que els tallarà el subministrament per que els arrossars del delta de l'Ebre necessiten l'aigua?. Que ningú es faci il•lusions, ni quan governava la Confederació, ni ara que governa la Generalitat, mai han tingut prioritat les terres gironines del Baix Ter davant dels acostumats usuaris de l'àrea metropolitana barcelonina. I el que es meu greu es que aquests usuaris no tenen consciència de que l'aigua que feien servir la treien del Ter. ¿A Barcelona qui sap que l'aigua de l'aixeta li ve del Ter?.
I és que tampoc no es paguen els cànons ecològics, ni transvasament. Diverses vegades s'ha proposat que cal compensar als afectats per la pèrdua del 40% dels cabals del Ter. L'Estat va indemnitzar als fabricants de quilovats dels salts d'aigua, però mai no ha compensat als pagesos. Ni ara la Generalitat s'ha fet càrrec de compensar els que han estat afectats per la manca d'aigua. Els arrossars de Pals aquest any no tenien aigua, doncs bé, els pagesos ningú els ha garantit cap indemnització, ni cap compensació.
Entenem que la fiabilitat de l'Administració ja sigui la catalana, o l'espanyola, ha de ser nul•la. Les lleis estan fetes per incomplir-les quan el Govern l'interessa. I la justícia quan hauria fet el dictamen de la raó, ja hauria passat la sequera, que és el moment exacta que es necessita l'aigua. Ciutadans de les terres de l'Ebre, vigileu. L'experiència del que ha passat al riu Ter us ha de ser de gran exemple. Els que manen a la Generalitat estan en deute amb el Baix Ter i van passant els anys sense fer-hi res, tot i que hi han resolucions del Parlament que els ho manen. L'aigua un cop treta ja no te la torna ningú. Ni ningú et compensa pels danys causats.
La política no està feta per administrar amb justícia. Els vots vénen de les ciutats, no es troben entre els arrossars. Les necessitats humanes és ben veritat que són primer que no pas les necessitats dels vegetals. Però quan el treball i la riquesa és produeix a l'agricultura, hom no pot prescindir de la matèria primera del pagès, perquè també ell és una persona. Poques persones són els que treballen a l'agricultura, però per això no menys subjectes de la justícia equitativa.
Article publicat al diari El Punt l'any 2002
dilluns, 18 de febrer del 1980
LA LLUITA POLÍTICA PER LES AIGÜES DEL RIU TER
LA LLUITA POLÍTICA PER LES AIGÜES DEL RIU TER
Antecedents
A les comarques gironines, durant el Règim polític del General Franco, el tema que va moure més voluntats, que va mobilitzar a més persones, que va mantenir més durada i persistència , i que ha tingut més ressonància política, ha estat la problemàtica del riu Ter, en tots els seus aspectes i matisos.
El riu Ter ha estat la causa d’esdeveniments polítics de tota mena, els quals malgrat emparar-se moltes vegades sota el mantell economico-administratiu, varen provocar una dicotomia ben clara entre els objectius miops de l’Administració, i els interessos col•lectius dels gironins.
En aquests fets el protagonisme l’han tingut diferents Corporacions, Entitats, estaments, o col•lectius, segons el tema que afectava el riu Ter. I malgrat que aquests grups i persones han estat de diversa significació política, de diferents grups econòmics, i fins i tot, d’antagòniques classes socials, de fet quan s’ha tractat de lluitar pel riu Ter, sempre s’ha fet amb idèntiques fites, i podríem dir àdhuc que amb unanimitat a l’hora dels objectius.
Però com que les derrotes han estat continuades en aquest tema, a les comarques gironines, s’hi respira una atmosfera de frustració en tot allò que fa referència al riu Ter.
Per això cal destriar els diferents aspectes que configuren la problemàtica, cal estudiar la seva evolució política a través dels temps, i partir de la psicoanàlisi col•lectiva, potser trobarem les solucions que, malgrat tot, encara es poden obtenir per no perdre definitivament el nostre riu Ter.
1.- ACREIXEMENT DEL PANTÀ DE SAU
La regulació del riu Ter, i l’aprofitament de les seves aigües, ha estat una aspiració que ja s’havia planificat durant el temps de la Generalitat republicana.
Ara bé, en aquells moments la regulació estava plantejada per afavorir els regadius del Gironès, i del Baix Empordà, i evitar les inundacions periòdiques produïdes per la circulació torrencial.
Amb les inundacions del 1940, aquest projecte tornà a tenir vida, i tots els gironins hi varen ajudar. Les obres de la resclosa de Sau es varen iniciar en el 1949.
Cinc anys més tard, l’Administració amb la idea de portar l’aigua a Barcelona, considera que la presa de Sau és massa petita, i la vol fer recréixer fins a 177 Hm3.
El 1954, es presenta el Segon Projecte de la Presa de Sau, el qual la fa recréixer, i provoca un veritable avalot de la població contra el projecte.
No solament va set la Diputació que s’hi va oposar amb el suport del Dictamen elaborat per Josep Ma Perxés, Francisco Sanchez Medina, y Antonio Gete-Alonso de Hera, tots Enginyers de Camins, sinó també la Cambra Oficial de Comerç, la qual amb el seu recurs va arribar fins a la Tercera Sala del Tribunal Suprem.
Naturalment, en el 1954, en plena dictadura, oposant-se als plans de l’Administració Pública era molt mal vist, però tot i així la premsa també es va fer ressò del malestar de la població respecte a l’interes d’ampliar la pressa, per derivar aigua cap a les comarques del Barcelonès i del Maresme.
Per aquest motiu, el Ministre d’Obres públiques, Conde de Vallellano va adreçar un telegrama al Governador Civil i Cap del Movimiento a Girona , Sr. Mazo Mendo, pel qual li ordenava que contrarestés la Campanya que s’havia organitzat en contra l’ampliació del Pantà de Sau, al “objeto de evitar creación de ambiente contrario a resoluciones del Poder Público”.
De res va servir tota la oposició, perquè en el 1960 es va acabar definitivament el Pantà de Sau, i l’embassament es va fer per a magatzemar 177Hm3, amb la idea subsegüent de derivar aigua cap a Barcelona.
Aquest va ser l’inici de tots els problemes que més tard varen anar sorgint, i ningú pot dir, que ja des del primer instant, tots els sectors sensibles no haguessin fet una oposició total i radical a la portada d’aigües a Barcelona, ja que malgrat ser el Pantà de Sau necessari, no per això es va deixar emmascarar la realitat.
2.- NOU PROVEÏMENT D’AIGÜES A BARCELONA
La ciutat de Barcelona, de 1940 a 1950, va observar un creixement demogràfic molt important, de tal forma que va duplicar el nombre d’abonats la Societat General d’Aigües de Barcelona, i es va més que duplicar al cabal d’aigua diari amitjanat que es subministrava.
En el 1950 es va fer l’Avant-projecte pel Subministrament d’Aigua a Barcelona, amb el qual s’havia d’assegurar cabals suficients per un període de 50 anys. El va realitzar Joan Ma Compte Guinovart. I l’estudi va contemplar que tan per la qualitat, com per la quantitat, només hi havia el Ter, sempre i quan es comptés amb el pantà de Sau ampliat, i que el de Susqueda també s’acreixés a 233Hm3.
El 25 de juny de 1954, una O.M. ordena la redacció del “PROJECTE D’ABASTAMENT D’AIGUA POTABLE A LA CIUTAT DE BARCELONA Y POBLACIONS DE LA SEVA ZONA DE INFLUÈNCIA”. L’avant-projecte de 1950, i el projecte de 1954, en el mes d’agost de 1957 es va iniciar el tràmit d’informació pública.
Aquest projecte pretenia derivar 11 m3/seg. Del riu Ter cap a Barcelona, tot suposant que els cabals amitjanats del riu eren de 18 m3/seg. Com és natural, els tècnics redactors del projecte no varen fer cap esment, de les necessitats sanitàries, ni a les demandes de les poblacions de la conca del riu.
Aquell mateix any, varen aparèixer altres estudis tècnics sobre el mateix tema, com el que va promoure l’Alcalde de Barcelona Sr. De Porcioles, i també el que elaborà Alexandre Miró per compte de la Societat General d’aigües. Encara que de forma diferent tots dos estimaven que la solució de la set de Barcelona era el riu Ter, i donaven suport moral projecte oficial de la C.H.P.O.
Davant d’aquestes perspectives, les principals entitats gironines, es varen oposar amb totes les forces contra aquest projecte, i es varen recolzar al Dictamen de tres enginyers, tot exigint els punta següents:
- que l’aigua del Ter es necessitava integrament per a Girona
- que els cabals estimats de 18 m3/seg. no estaven verificats
- que calia un mínim d’escorrentia pel riu per qüestions sanitàries
- que calia preveure aigua per Girona i la Costa-Brava
- que els regadius possibles eren de 63.000 Hs.
- Que Barcelona podia treure aigua de l’Ebre, am una obra mixta amb el camp de Tarragona.
En el tràmit d’informació pública hi varen acudir més de 400 escrits en contra del projecte. De res no va servir, excepte que els tècnics rebaixessin els seus inicials propòsits.
En el novembre de 1958, apareix en el Butlletí Oficial de l’Estat el Decret de 14 de novembre de 1958, el qual regula el riu Ter, i també ve a Girona el Ministre d’Obres Públiques per apaigavar els ànims.
Una cosa molt important del Decret és que altera les prioritats que sempre la Llei d’aigües havia consagrat. O sigui, que l’abastament a poblacions no tenia preferència sobre els regadius, ja que l’ordre preferent va quedar determinat així:
1m3/seg. pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i la Costa Brava
3m3/seg. com a circulant mínim aigües avall del Pasteral, a mesurar a l’altura de la ciutat de Girona.
(?) cabals necessaris pel reg de la zona regable del Ter.
Un cop acomplertes totes aquestes necessitats, si hi han sobrants, es podrà enviar aigua a Barcelona, però mai es podrà passar del màxim de 8m3/seg.
Per altra banda, es reconegué que els regadius totals de les nostres comarques, arribaven a 50.000 Hs., els quals el Ministre d’Obres Públiques Sr. Vigón, prometé que es realitzarien a càrrec de l’Estat, i que a més dels regadius del Gironès, i del Empordà , s’ampliaria la zona de la comarca de la Selva.
3.- ELS CABALS DISPONIBLES DEL TER
Una de les argumentacions més invocades per l’oposició de les comarques gironines a la derivació d’aigua cap a Barcelona, va ser que els 11m3/seg. que es projectaven eren excessius, perquè no estava verificat, i si es consumava l’espoli el riu quedaria depauperat, especialment en les seves reserves freàtiques.
A partir del 1966, en que s’inicià l’emportada d’aigües cap a Barcelona, un dels interessos més arrelats i manifestats pels gironins, ha estat comprovar si pel riu hi passa el cabal de 18m3/seg. que sobre càlculs amitjanats l’Administració s’hi repenjava.
La Cambra de Comerç ha estat la Corporació Pública més persistent en fer-se portantveu d’aquesta inquietud, i mai ha deixat de preocupar-se i de vigilar l’acompliment de les normes legals sobre la distribució de les aigües del riu.
Des del 1967, Hidroelèctrica de Catalunya, S.A. concessionària del salt de Susqueda, facilitava a la Cambra de Comerç els cabals desembassats des d’El Pasteral.
Quan en el 1973, varem tenir una gran secada, gràcies a les dades d’HECSA, i la comprovació del poc cabal circulant, la Cambra va provocar una campanya de denúncia contra C.H.P.O. perquè no es complia la llei , ja que no circulava aigua suficient pels regadius, ni molt menys els 3 m3/seg. del mínim circulant.
A la vista del rebombori creat en els mitjans de comunicació social, la C.H.P.O. prohibí a HECSA que continués facilitant les dades de l’aigua desembassada a El Pasteral , tot argüint que les úniques dades oficials eren les que facilitava la Confederació a través de la Comissió de Desembassament de la Secció Ter.
La sèrie estadística que forneix la Confederació , no són dades diàries, i en conseqüència és de molt fàcil manipulació el control dels cabals circulants del riu. Si entenem que els 3 m3/seg. S’han de considerar “instantanis”, donar dades estadístiques setmanals dels cabals porta a un encobriment de la realitat.
Per evitar aquesta impossibilitat material de verificar els cabals que per llei pertanyen a Girona, la Cambra de Comerç, des de sempre, i especialment des del 1973, demana la construcció d’una Estació d’Aforament al riu Ter.
Després de moltes gestions, queixes, i reiteracions, l’Estació d’Aforament encara no s’ha construït . No ha estat pas per culpa dels gironins. L’Administració pública no té cap interès en obrar aquesta Estació, si ho hem de mesurar per la tardança i la lentitud que ha manifestat en aquest afer.
Han passat 15 anys, des de que se’n va l’aigua cap a Barcelona, i encara ara, ningú neutral, ha pogut comprovar si realment l’aigua que queda pel Ter quan es necessita és la que legalment pertoca.
Si a Barcelona només hi podia anar l’aigua sobrant, després de satisfer les necessitats gironines, com es pot dir seriosament i amb autenticitat científica , que la llei s’ha complert sempre?
4.- ELS REGADIUS
L’altre tema més punyent de l’afer del Ter, és el que tracta dels regadius. De bell antuvi, existí la polèmica sobre la superfície que era regable a les comarques gironines.
El projecte de la C.H.P.O. primer va dir que eren 39.000 Hs., el Dictamen de les Corporacions gironines, en calculava 62.950 Hs. Finalment se’n varen reconèixer oficialment 49.409 Hs. Que coincideixen amb les que el Ministre Vigon es va comprometre realitzar.
En el BOE del 13 d’agost de 1966, es varen declarar “de alto interès nacional” 23.300 Hs. Entre els que corresponien al Ter, i als de la conca de La Muga.
Els primers en realitzar-se varen ser els de Bescanó-Salt, i els de Cervià-Colomers. Però els afectats mai han trobat correcte ni la seva tramitació, ni la seva realització, per la qual cosa han recorregut les dues Comunitats de Regants les tarifes de regatge.
Les Comunitats de Regants de La Muga, també han impugnat el cànon de regatge que la Confederació ha imposat, i encara ara no està resolt aquest contenciós.
Respecte als regadius del Baix Ter existeix un veritable embolic. En el 1968, l’Administració en va voler fer-ne avia, i va adjudicar la redacció del projecte i l’execució de l’obra a dues companyies. I quan es va posar a exposició al públic aquest projecte no estava prou elaborat, i li mancaven prous detalls, com perquè no distingia els nous regadius dels que només es milloraven perquè ja existien de temps immemorial. Per altra banda, tot el regatge l’havien projectat per “aspersió”, sense preveure que els que ja existien ho feien amb aigua a “peu rodat”.
La campanya perquè es considerés el projecte va ser molt gran, i fins ho tot Josep Pla va escriure un article a “Destino” on deixava a l’Administració molt mal parada.
L’Administració es molestà i retirà el projecte. Fins el 4 de novembre de 1976 la Comissió Tècnica Mixta no acordà redactar un nou projecte de Pla Coordinat d’Obres.
Després d’haver-se exposat al públic i no haver-hi impugnacions, encara ara no està acabat el projecte definitiu del Canal Principal del Marge Esquerra per poder iniciar les obres.
Un problema que existeix també en altres regadius com els de la zona del Fluvià, i els de La Selva, és que malgrat estar prevista la seva construcció, no es coneix cap projecte aprovat, i tot ha quedat amb paraules. Els de La Selva actualment es important perque suposa el transvasament d’aigua del Ter a l’Onyar, a través de la resclosa de “Can Borra”, la qual serviria per regular l’Onyar i evitaria les inundacions de Girona-ciutat.
Agreuja la problemàtica dels regadius ja construïts, el càlcul que fa la Confederació del “Cànon de regulació” i les “Tarifes de regatge”, pels quals el m3 d’aigua dedicada a regadiu agrari surt més car que el m3 destinat a consum domèstic .
5.- EL PROVEÏMENT A LES POBLACIONS
A pesar de que en les normes legals vigents, es dona preferentment 1 m3/seg. d’’aigua del Ter, pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i de la Costa Brava, la realitat no ha estat pas així, malgrat les contínues queixes sobre el tema.
Només Girona té actualment una concessió 0’27 m3/seg. del riu Ter, però davant de la insuficiència d’aquest cabal, des del 1975, es ve reclamant més volum, i fins ara encara no s’ha aconseguit.
L’Alcalde de Barcelona i la Confederació, sempre han manifestat verbalment que Girona tenia preferència per les aigües del Ter, però la realitat ha estat tot a l’inrevés.
El problema de la Costa Brava encara és més flagrant. Cap població de la Costa Brava ha pogut disposar de les aigües superficials del riu, malgrat preveure-ho la Llei.
Roses des del 1960 té captacions en un pou a Castelló d’Empúries. Palafrugell des del 1973 té pous juntament amb Begur, Regencós i Pals a Torrent. Amb un pla d’emergència ara es vol subministrar Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, però tampoc serà amb aigua superficial que es guarda per Barcelona, serà de les captacions de Gualta.
Mentre existeixi perill de salinització, i s’ha pogut constatar un descens en els nivells de tots els pous existents en el Baix Ter, des de que baixa tan poc cabal pel riu, la política hidràulica del Govern és treure més aigua dels aqüífers subterranis, sense acomplir amb les normes legals vigents. La pagesia té tota la raó quan pensa amb els danys que se li ha causat en fer-li disminuir els nivells freàtics, des de que pel riu no passa l’aigua que caldria.
6.- CONTAMINACIÓ
A l’estiu de 1976, demostrant-se una vegada més que Girona no té cap preferència per a les aigües del riu Ter, per haver existit molta sequera, baixava un cabal escassíssim pel riu, de tal forma que les aigües circulants eren fètides i provocaren la mort d’infinitat de peixos.
La repulsa no va sortir de determinades Corporacions, que en aquells moments els pertocava defensar els interessos col•lectius, i davant de l’estrall es creà la “Comissió de defensa del Ter” a Torroella de Montgrí, la qual portà la sensibilització del problema arreu.
El Govern a corre cuita aparentà escarmentar a alguns culpables sense resultats positius de cap mena. Ordenà un estudi sobre la contaminació industrial, que s’ha quedat en estudi.
Pel que respecte a la depuració de les aigües abocades pels assentaments urbans a la conca del riu, malgrat les continues demandes, i les reiteracions en exigir ajuda per construir-les, encara en aquests moments no s’han iniciat ni la de Girona, ni la de Banyoles, que són els principals focus contaminants.
Actualment per la manca de cabal, i la manca de depuració en les aigües abocades al riu, la llera del riu Ter és una claveguera, que ja ni els pagesos gosen posar-s’hi per a regar.
7.- LA LLUITA HA DE CONTINUAR
- Amb l’exigència de prioritat i preferència de les aigües del riu Ter a favor de les comarques gironines, cal obtenir més cabals circulants pel llit del riu.
- Aquesta exigència, cal obtenir-la també per el proveïment de la ciutat de Girona, i totes les altres poblacions de la Costa Brava.
- La contaminació del riu és tan greu, que si no s’hi posa remei, es pot arribar a la vulnerabilitat del subsòl de forma inqüestionable i sense solucions possibles a curt termini.
- Els regadius promesos no s’han fet. La no acceptació dels projectats per aspersió, no pot ser cap excusa. Cal que els de la marge esquerra del baix Ter siguin iniciats tot seguit, sense demores.
- Hem de demanar la projecció dels regadius que manquen de la zona del Fluvià i també hem de demanar els de la comarca de La Selva.
- Els pagesos no pot ser que paguin el volum d’aigua més car que el consumit a les ciutats. Si els pagesos han estat perjudicats amb la pèrdua del nivell freàtic a la conca del riu Ter, des de que s’han derivat les aigües cap a Barcelona, perquè han de pagar encara a sobre la regulació del riu.
- La conca del riu Ter ha d’administrar i explotar les seves pròpies aigües. La conca hauria de ser autofinanciable, i amb els profits caldria invertir-hi per compensar els danys. ¿ Qui mana a la Junta de Desembassament?. Haurem d’arribar a uns Institucionalització de la conca del Ter amb representants de tots els interessos que hi convergeixen.
En definitiva, cal que d’una vegada i per sempre, el Ter deixi de ser problema. Cal que la política hidràulica de l’Administració estigui al servei dels homes que viuen i treballen a la conca del Ter.
Al text, no s’hi a fet cap esmena , ni de redacció ni ortogràfica
Aquestes dades es lliuraren al Diari LOS SITIOS - 1980
Antecedents
A les comarques gironines, durant el Règim polític del General Franco, el tema que va moure més voluntats, que va mobilitzar a més persones, que va mantenir més durada i persistència , i que ha tingut més ressonància política, ha estat la problemàtica del riu Ter, en tots els seus aspectes i matisos.
El riu Ter ha estat la causa d’esdeveniments polítics de tota mena, els quals malgrat emparar-se moltes vegades sota el mantell economico-administratiu, varen provocar una dicotomia ben clara entre els objectius miops de l’Administració, i els interessos col•lectius dels gironins.
En aquests fets el protagonisme l’han tingut diferents Corporacions, Entitats, estaments, o col•lectius, segons el tema que afectava el riu Ter. I malgrat que aquests grups i persones han estat de diversa significació política, de diferents grups econòmics, i fins i tot, d’antagòniques classes socials, de fet quan s’ha tractat de lluitar pel riu Ter, sempre s’ha fet amb idèntiques fites, i podríem dir àdhuc que amb unanimitat a l’hora dels objectius.
Però com que les derrotes han estat continuades en aquest tema, a les comarques gironines, s’hi respira una atmosfera de frustració en tot allò que fa referència al riu Ter.
Per això cal destriar els diferents aspectes que configuren la problemàtica, cal estudiar la seva evolució política a través dels temps, i partir de la psicoanàlisi col•lectiva, potser trobarem les solucions que, malgrat tot, encara es poden obtenir per no perdre definitivament el nostre riu Ter.
1.- ACREIXEMENT DEL PANTÀ DE SAU
La regulació del riu Ter, i l’aprofitament de les seves aigües, ha estat una aspiració que ja s’havia planificat durant el temps de la Generalitat republicana.
Ara bé, en aquells moments la regulació estava plantejada per afavorir els regadius del Gironès, i del Baix Empordà, i evitar les inundacions periòdiques produïdes per la circulació torrencial.
Amb les inundacions del 1940, aquest projecte tornà a tenir vida, i tots els gironins hi varen ajudar. Les obres de la resclosa de Sau es varen iniciar en el 1949.
Cinc anys més tard, l’Administració amb la idea de portar l’aigua a Barcelona, considera que la presa de Sau és massa petita, i la vol fer recréixer fins a 177 Hm3.
El 1954, es presenta el Segon Projecte de la Presa de Sau, el qual la fa recréixer, i provoca un veritable avalot de la població contra el projecte.
No solament va set la Diputació que s’hi va oposar amb el suport del Dictamen elaborat per Josep Ma Perxés, Francisco Sanchez Medina, y Antonio Gete-Alonso de Hera, tots Enginyers de Camins, sinó també la Cambra Oficial de Comerç, la qual amb el seu recurs va arribar fins a la Tercera Sala del Tribunal Suprem.
Naturalment, en el 1954, en plena dictadura, oposant-se als plans de l’Administració Pública era molt mal vist, però tot i així la premsa també es va fer ressò del malestar de la població respecte a l’interes d’ampliar la pressa, per derivar aigua cap a les comarques del Barcelonès i del Maresme.
Per aquest motiu, el Ministre d’Obres públiques, Conde de Vallellano va adreçar un telegrama al Governador Civil i Cap del Movimiento a Girona , Sr. Mazo Mendo, pel qual li ordenava que contrarestés la Campanya que s’havia organitzat en contra l’ampliació del Pantà de Sau, al “objeto de evitar creación de ambiente contrario a resoluciones del Poder Público”.
De res va servir tota la oposició, perquè en el 1960 es va acabar definitivament el Pantà de Sau, i l’embassament es va fer per a magatzemar 177Hm3, amb la idea subsegüent de derivar aigua cap a Barcelona.
Aquest va ser l’inici de tots els problemes que més tard varen anar sorgint, i ningú pot dir, que ja des del primer instant, tots els sectors sensibles no haguessin fet una oposició total i radical a la portada d’aigües a Barcelona, ja que malgrat ser el Pantà de Sau necessari, no per això es va deixar emmascarar la realitat.
2.- NOU PROVEÏMENT D’AIGÜES A BARCELONA
La ciutat de Barcelona, de 1940 a 1950, va observar un creixement demogràfic molt important, de tal forma que va duplicar el nombre d’abonats la Societat General d’Aigües de Barcelona, i es va més que duplicar al cabal d’aigua diari amitjanat que es subministrava.
En el 1950 es va fer l’Avant-projecte pel Subministrament d’Aigua a Barcelona, amb el qual s’havia d’assegurar cabals suficients per un període de 50 anys. El va realitzar Joan Ma Compte Guinovart. I l’estudi va contemplar que tan per la qualitat, com per la quantitat, només hi havia el Ter, sempre i quan es comptés amb el pantà de Sau ampliat, i que el de Susqueda també s’acreixés a 233Hm3.
El 25 de juny de 1954, una O.M. ordena la redacció del “PROJECTE D’ABASTAMENT D’AIGUA POTABLE A LA CIUTAT DE BARCELONA Y POBLACIONS DE LA SEVA ZONA DE INFLUÈNCIA”. L’avant-projecte de 1950, i el projecte de 1954, en el mes d’agost de 1957 es va iniciar el tràmit d’informació pública.
Aquest projecte pretenia derivar 11 m3/seg. Del riu Ter cap a Barcelona, tot suposant que els cabals amitjanats del riu eren de 18 m3/seg. Com és natural, els tècnics redactors del projecte no varen fer cap esment, de les necessitats sanitàries, ni a les demandes de les poblacions de la conca del riu.
Aquell mateix any, varen aparèixer altres estudis tècnics sobre el mateix tema, com el que va promoure l’Alcalde de Barcelona Sr. De Porcioles, i també el que elaborà Alexandre Miró per compte de la Societat General d’aigües. Encara que de forma diferent tots dos estimaven que la solució de la set de Barcelona era el riu Ter, i donaven suport moral projecte oficial de la C.H.P.O.
Davant d’aquestes perspectives, les principals entitats gironines, es varen oposar amb totes les forces contra aquest projecte, i es varen recolzar al Dictamen de tres enginyers, tot exigint els punta següents:
- que l’aigua del Ter es necessitava integrament per a Girona
- que els cabals estimats de 18 m3/seg. no estaven verificats
- que calia un mínim d’escorrentia pel riu per qüestions sanitàries
- que calia preveure aigua per Girona i la Costa-Brava
- que els regadius possibles eren de 63.000 Hs.
- Que Barcelona podia treure aigua de l’Ebre, am una obra mixta amb el camp de Tarragona.
En el tràmit d’informació pública hi varen acudir més de 400 escrits en contra del projecte. De res no va servir, excepte que els tècnics rebaixessin els seus inicials propòsits.
En el novembre de 1958, apareix en el Butlletí Oficial de l’Estat el Decret de 14 de novembre de 1958, el qual regula el riu Ter, i també ve a Girona el Ministre d’Obres Públiques per apaigavar els ànims.
Una cosa molt important del Decret és que altera les prioritats que sempre la Llei d’aigües havia consagrat. O sigui, que l’abastament a poblacions no tenia preferència sobre els regadius, ja que l’ordre preferent va quedar determinat així:
1m3/seg. pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i la Costa Brava
3m3/seg. com a circulant mínim aigües avall del Pasteral, a mesurar a l’altura de la ciutat de Girona.
(?) cabals necessaris pel reg de la zona regable del Ter.
Un cop acomplertes totes aquestes necessitats, si hi han sobrants, es podrà enviar aigua a Barcelona, però mai es podrà passar del màxim de 8m3/seg.
Per altra banda, es reconegué que els regadius totals de les nostres comarques, arribaven a 50.000 Hs., els quals el Ministre d’Obres Públiques Sr. Vigón, prometé que es realitzarien a càrrec de l’Estat, i que a més dels regadius del Gironès, i del Empordà , s’ampliaria la zona de la comarca de la Selva.
3.- ELS CABALS DISPONIBLES DEL TER
Una de les argumentacions més invocades per l’oposició de les comarques gironines a la derivació d’aigua cap a Barcelona, va ser que els 11m3/seg. que es projectaven eren excessius, perquè no estava verificat, i si es consumava l’espoli el riu quedaria depauperat, especialment en les seves reserves freàtiques.
A partir del 1966, en que s’inicià l’emportada d’aigües cap a Barcelona, un dels interessos més arrelats i manifestats pels gironins, ha estat comprovar si pel riu hi passa el cabal de 18m3/seg. que sobre càlculs amitjanats l’Administració s’hi repenjava.
La Cambra de Comerç ha estat la Corporació Pública més persistent en fer-se portantveu d’aquesta inquietud, i mai ha deixat de preocupar-se i de vigilar l’acompliment de les normes legals sobre la distribució de les aigües del riu.
Des del 1967, Hidroelèctrica de Catalunya, S.A. concessionària del salt de Susqueda, facilitava a la Cambra de Comerç els cabals desembassats des d’El Pasteral.
Quan en el 1973, varem tenir una gran secada, gràcies a les dades d’HECSA, i la comprovació del poc cabal circulant, la Cambra va provocar una campanya de denúncia contra C.H.P.O. perquè no es complia la llei , ja que no circulava aigua suficient pels regadius, ni molt menys els 3 m3/seg. del mínim circulant.
A la vista del rebombori creat en els mitjans de comunicació social, la C.H.P.O. prohibí a HECSA que continués facilitant les dades de l’aigua desembassada a El Pasteral , tot argüint que les úniques dades oficials eren les que facilitava la Confederació a través de la Comissió de Desembassament de la Secció Ter.
La sèrie estadística que forneix la Confederació , no són dades diàries, i en conseqüència és de molt fàcil manipulació el control dels cabals circulants del riu. Si entenem que els 3 m3/seg. S’han de considerar “instantanis”, donar dades estadístiques setmanals dels cabals porta a un encobriment de la realitat.
Per evitar aquesta impossibilitat material de verificar els cabals que per llei pertanyen a Girona, la Cambra de Comerç, des de sempre, i especialment des del 1973, demana la construcció d’una Estació d’Aforament al riu Ter.
Després de moltes gestions, queixes, i reiteracions, l’Estació d’Aforament encara no s’ha construït . No ha estat pas per culpa dels gironins. L’Administració pública no té cap interès en obrar aquesta Estació, si ho hem de mesurar per la tardança i la lentitud que ha manifestat en aquest afer.
Han passat 15 anys, des de que se’n va l’aigua cap a Barcelona, i encara ara, ningú neutral, ha pogut comprovar si realment l’aigua que queda pel Ter quan es necessita és la que legalment pertoca.
Si a Barcelona només hi podia anar l’aigua sobrant, després de satisfer les necessitats gironines, com es pot dir seriosament i amb autenticitat científica , que la llei s’ha complert sempre?
4.- ELS REGADIUS
L’altre tema més punyent de l’afer del Ter, és el que tracta dels regadius. De bell antuvi, existí la polèmica sobre la superfície que era regable a les comarques gironines.
El projecte de la C.H.P.O. primer va dir que eren 39.000 Hs., el Dictamen de les Corporacions gironines, en calculava 62.950 Hs. Finalment se’n varen reconèixer oficialment 49.409 Hs. Que coincideixen amb les que el Ministre Vigon es va comprometre realitzar.
En el BOE del 13 d’agost de 1966, es varen declarar “de alto interès nacional” 23.300 Hs. Entre els que corresponien al Ter, i als de la conca de La Muga.
Els primers en realitzar-se varen ser els de Bescanó-Salt, i els de Cervià-Colomers. Però els afectats mai han trobat correcte ni la seva tramitació, ni la seva realització, per la qual cosa han recorregut les dues Comunitats de Regants les tarifes de regatge.
Les Comunitats de Regants de La Muga, també han impugnat el cànon de regatge que la Confederació ha imposat, i encara ara no està resolt aquest contenciós.
Respecte als regadius del Baix Ter existeix un veritable embolic. En el 1968, l’Administració en va voler fer-ne avia, i va adjudicar la redacció del projecte i l’execució de l’obra a dues companyies. I quan es va posar a exposició al públic aquest projecte no estava prou elaborat, i li mancaven prous detalls, com perquè no distingia els nous regadius dels que només es milloraven perquè ja existien de temps immemorial. Per altra banda, tot el regatge l’havien projectat per “aspersió”, sense preveure que els que ja existien ho feien amb aigua a “peu rodat”.
La campanya perquè es considerés el projecte va ser molt gran, i fins ho tot Josep Pla va escriure un article a “Destino” on deixava a l’Administració molt mal parada.
L’Administració es molestà i retirà el projecte. Fins el 4 de novembre de 1976 la Comissió Tècnica Mixta no acordà redactar un nou projecte de Pla Coordinat d’Obres.
Després d’haver-se exposat al públic i no haver-hi impugnacions, encara ara no està acabat el projecte definitiu del Canal Principal del Marge Esquerra per poder iniciar les obres.
Un problema que existeix també en altres regadius com els de la zona del Fluvià, i els de La Selva, és que malgrat estar prevista la seva construcció, no es coneix cap projecte aprovat, i tot ha quedat amb paraules. Els de La Selva actualment es important perque suposa el transvasament d’aigua del Ter a l’Onyar, a través de la resclosa de “Can Borra”, la qual serviria per regular l’Onyar i evitaria les inundacions de Girona-ciutat.
Agreuja la problemàtica dels regadius ja construïts, el càlcul que fa la Confederació del “Cànon de regulació” i les “Tarifes de regatge”, pels quals el m3 d’aigua dedicada a regadiu agrari surt més car que el m3 destinat a consum domèstic .
5.- EL PROVEÏMENT A LES POBLACIONS
A pesar de que en les normes legals vigents, es dona preferentment 1 m3/seg. d’’aigua del Ter, pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i de la Costa Brava, la realitat no ha estat pas així, malgrat les contínues queixes sobre el tema.
Només Girona té actualment una concessió 0’27 m3/seg. del riu Ter, però davant de la insuficiència d’aquest cabal, des del 1975, es ve reclamant més volum, i fins ara encara no s’ha aconseguit.
L’Alcalde de Barcelona i la Confederació, sempre han manifestat verbalment que Girona tenia preferència per les aigües del Ter, però la realitat ha estat tot a l’inrevés.
El problema de la Costa Brava encara és més flagrant. Cap població de la Costa Brava ha pogut disposar de les aigües superficials del riu, malgrat preveure-ho la Llei.
Roses des del 1960 té captacions en un pou a Castelló d’Empúries. Palafrugell des del 1973 té pous juntament amb Begur, Regencós i Pals a Torrent. Amb un pla d’emergència ara es vol subministrar Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, però tampoc serà amb aigua superficial que es guarda per Barcelona, serà de les captacions de Gualta.
Mentre existeixi perill de salinització, i s’ha pogut constatar un descens en els nivells de tots els pous existents en el Baix Ter, des de que baixa tan poc cabal pel riu, la política hidràulica del Govern és treure més aigua dels aqüífers subterranis, sense acomplir amb les normes legals vigents. La pagesia té tota la raó quan pensa amb els danys que se li ha causat en fer-li disminuir els nivells freàtics, des de que pel riu no passa l’aigua que caldria.
6.- CONTAMINACIÓ
A l’estiu de 1976, demostrant-se una vegada més que Girona no té cap preferència per a les aigües del riu Ter, per haver existit molta sequera, baixava un cabal escassíssim pel riu, de tal forma que les aigües circulants eren fètides i provocaren la mort d’infinitat de peixos.
La repulsa no va sortir de determinades Corporacions, que en aquells moments els pertocava defensar els interessos col•lectius, i davant de l’estrall es creà la “Comissió de defensa del Ter” a Torroella de Montgrí, la qual portà la sensibilització del problema arreu.
El Govern a corre cuita aparentà escarmentar a alguns culpables sense resultats positius de cap mena. Ordenà un estudi sobre la contaminació industrial, que s’ha quedat en estudi.
Pel que respecte a la depuració de les aigües abocades pels assentaments urbans a la conca del riu, malgrat les continues demandes, i les reiteracions en exigir ajuda per construir-les, encara en aquests moments no s’han iniciat ni la de Girona, ni la de Banyoles, que són els principals focus contaminants.
Actualment per la manca de cabal, i la manca de depuració en les aigües abocades al riu, la llera del riu Ter és una claveguera, que ja ni els pagesos gosen posar-s’hi per a regar.
7.- LA LLUITA HA DE CONTINUAR
- Amb l’exigència de prioritat i preferència de les aigües del riu Ter a favor de les comarques gironines, cal obtenir més cabals circulants pel llit del riu.
- Aquesta exigència, cal obtenir-la també per el proveïment de la ciutat de Girona, i totes les altres poblacions de la Costa Brava.
- La contaminació del riu és tan greu, que si no s’hi posa remei, es pot arribar a la vulnerabilitat del subsòl de forma inqüestionable i sense solucions possibles a curt termini.
- Els regadius promesos no s’han fet. La no acceptació dels projectats per aspersió, no pot ser cap excusa. Cal que els de la marge esquerra del baix Ter siguin iniciats tot seguit, sense demores.
- Hem de demanar la projecció dels regadius que manquen de la zona del Fluvià i també hem de demanar els de la comarca de La Selva.
- Els pagesos no pot ser que paguin el volum d’aigua més car que el consumit a les ciutats. Si els pagesos han estat perjudicats amb la pèrdua del nivell freàtic a la conca del riu Ter, des de que s’han derivat les aigües cap a Barcelona, perquè han de pagar encara a sobre la regulació del riu.
- La conca del riu Ter ha d’administrar i explotar les seves pròpies aigües. La conca hauria de ser autofinanciable, i amb els profits caldria invertir-hi per compensar els danys. ¿ Qui mana a la Junta de Desembassament?. Haurem d’arribar a uns Institucionalització de la conca del Ter amb representants de tots els interessos que hi convergeixen.
En definitiva, cal que d’una vegada i per sempre, el Ter deixi de ser problema. Cal que la política hidràulica de l’Administració estigui al servei dels homes que viuen i treballen a la conca del Ter.
Al text, no s’hi a fet cap esmena , ni de redacció ni ortogràfica
Aquestes dades es lliuraren al Diari LOS SITIOS - 1980
Subscriure's a:
Missatges (Atom)