ELS PROBLEMES DEL TER
Per Francesc Ferrer i Gironès
El riu Ter sempre havia estat un riu industrial atès que era el que tenia més salts d’aigua, en xifres absolutes, de tota la península Ibérica. Tanmateix en la seva trajectòria històrica ha viscut diverses contrarietats. El 1864 (Merli i Viralta) ja es demana permís per portar aigües a Barcelona i l’oposició no ho permet, s’hi torna el 1869 (Pous i Dalmau), cosa que es torna a insistir el 1882 i el 1896 (Duran i Gost). El 1909 i 1912 (Echevarrieta i Larriñaga) fan un projecte nou sense èxit. La qüestió acaba en la dictadura franquista quan el 1950 s’ordena el projecte definitiu, la qual cosa s’acaba d’una manera efectiva el 1958.
Amb aquesta decisió política per la qual hom llevava el 40% del cabal del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, feta a contracor de totes les institucions gironines, i dic totes malgrat el règim dictatorial, es varen fer promeses verbals, i es varen adquirir compromisos legals. Per primera vegada a la història un riu va disposar d’una llei que el regulava. La llei de l’11 de maig del 1959 proclamava d’una forma inqüestionable i amb una claredat indubtable que només cobertes les necessitats ecològiques o sanitàries al seu pas per la ciutat de Girona, els subministrament de la Costa Brava i de Girona, així com els cabals necessaris pel regadiu del Baix Ter, els “cabals sobrants del riu Ter”, podrien derivar-se cap a l’abastament de Barcelona. És a dir, primer servir a les necessitats de Girona, després un cop cobertes les necessitats gironines, se’n podrien enviar cap a Barcelona.
I en aquests compromisos legals també es referien a que es construirien els regadius del Baix Ter, atès que la triple utilització agrària, industrial (Susqueda) i abastament de l’aigua havia de ser “simultània”. De simultània res de res. El regadius es varen declarar de “alto interes nacional” el 1966 i aquest interès encara avui l’estem esperant. Els regadius estan pendents de fer i els pagesos pendents de ser compensats. I el més trist de tot això és que la Generalitat no és que hagi preferit enviar aigua cap Barcelona, abans de que els pagesos poguessin gaudir dels seus drets ancestrals i històrics, sinó que tampoc no ha fet res per evitar-ho. La resclosa de Colomers fou construïda pel franquisme, però després de més de vint anys, la Generalitat l’ha tingut sense posar-la en servei. D’igual manera tampoc no ha expropiat el canal principal de Sentmenat. I per més vergonya ha fet pagar el 40% a la marge dreta, i a l’esquerra el 30%. ¿Per que han pagat diferent si tots dos eren ‘alt interès?.
I així veiem com en els trenta anys que fa que el Ter es espoliat amb el 40% del seu cabal, tot el Baix Ter ha vist davallar els nivells dels aquifers subterranis, i qualitativament s’ha verificat la purinització i salinització en alguns pous, etc. La indemnització dels industrials propietaris dels salts d’aigua el 1984 va arribar a més de 1.000 milions de pessetes, però a la multitud de la pagesia ningú no els paga cap indemnització, i a més a més se’ls escatima l’aigua quan hi tenen tot el dret. CiU va votar en contra d’establir un cànon ecològic en compensació dels danys que es causa als usuaris del Baix Ter quan al Parlament es va regular l’empresa “Aigües Ter-Llobregat”, i les coses continuen sense que ningú no hi tingui la més mínima diligència per acabar aquest tema d’una vegada.
La justícia en el reequilibri territorial és un principi que ningú no pot negar. Doncs bé, cal que després de més de trenta anys de l’espoli, els que manen des de Barcelona, ultimin aquest afer, primer de tot, que mai més no es deixi d’acomplir la llei de 1959 que regula el Ter i primer siguin les necessitats ancestrals del Baix Ter incloses les agrícoles abans de derivar l’aigua cap a Barcelona. Després connectar la resclosa de Colomers amb els canals principals dels regadius de la dreta i l’esquerra. Que els afectats de cada marge paguin el mateix sense diferències.. Que sigui expropiat i adecentat el canal principal de Sentmenat, que el riu Daró sigui regulat per evitar les inundacions, que per subministrar aigua a la Costa Brava s’obtingui d’aigua superficial i no de subterrània, que es reutilitzin per l’agricultura les aigües residuals de les estacions depuradores, etc. etc. I no oblidem de reivindicar el tribut ecològic del “cànon de transvasament” per compensar els afectats des d’El Pasteral fins al mar per la derivació del quaranta per cent del Ter cap el Llobregat.
