La presa del Pasteral: des d'aquí és transvasen 8m3/s cap a Barcelona amb independència del cabal del riu.
L’aigua un negoci?
L’aigua és un bé públic bàsic
fonamental per a la vida i el desenvolupament social i econòmic, que es mostra
com un recurs cada vegada mes escàs. Per a una bona gestió, se’n fa
indispensable un ús i distribució racionals, la participació social i una gestió
transparent.
En aquest sentit, la privatització
no és en cap cas una solució als problemes de gestió actual de l’aigua, sinó
que representa contràriament un greuge. Lluny de plantejar-se un debat amb els
diferents agents socials sobre la gestió de l’aigua, s’opta per abandonar el
camí cap a un model territorial sostenible, equitatiu i eficient, esquivant
l’assoliment d’un consens sobre quines són les necessitats i prioritats; sobre
quins usos han de ser prioritaris i en quines conques cal reequilibrar l’esforç
solidari.
A Catalunya tenim aigua suficient
per a tothom, i disposar-ne a un preu just depèn, altra vegada, de la bona
gestió que se’n faci. Les institucions públiques tenen la funció inalienable de
garantir-la amb els criteris esmentats, i la privatització com a solució se’ns
presenta com una contradicció i una greu equivocació.
La gestió duta a terme els darrers
anys i el desequilibri territorial en l’abastament d’aigua, han portat a un
greu dèficit econòmic i a solucions insuficients i parcials, com són les
dessaladores, que ni solucionarien el problema (tan sols 2m3/s amb un enorme
desgast energètic), ni s’estan podent utilitzar a ple rendiment en l’escenari
de carència econòmica actual. La solució no és esquivar un debat seriós i
vinculant sobre l’origen, la distribució i l’ús d’aquest recurs, plantejant-ne
la privatització –ni que sigui parcialment- en la distribució en alta.
Els últims anys, el Govern de la
Generalitat ha actuat d’una forma poc sostenible territorial i econòmicament,
generant una gran despesa a través de la construcció d’infraestructures i
emprenent mesures d’utilitat qüestionable. Van ser llavors els episodis de
sequera que van justificar-ne les mesures, i ara volen servir-se de la “manca
de caixa” com argument per a la privatització d’un recurs bàsic.
Amb tot, creiem necessari
replantejar urgentment el fet que un riu modest com el Ter sigui l’encarregat
de satisfer les necessitats d’abastament d’aigua de 4,5 milions de persones, i
que estigui a disposició de ser “venut al millor preu” a terres tan llunyanes
com Vilanova i la Geltrú on consumeixen aigua de boca del Ter.
Al riu Ter, durant llargs períodes
no s’ha complert el cabal mínim legal de manteniment. Des de que es van
construir els embassaments de Sau i Susqueda fa més de 50 anys, el Baix Ter no
ha rebut mai cap contraprestació per l’aigua transvasada. Fins ara, tampoc s’ha
fet participar a ningú de la conca cedent amb un vot decisori. Cap de les
solucions en les quals s’han invertit diners públics els últims anys, (ni les
dessaladores, ni els reaprofitaments d’aigua) són alternatives prou vàlides ni
suficients per satisfer les necessitats actuals d’aigua de boca a Barcelona i
la seva conurbació (15 m3/segon).
Una Catalunya
hídricament interconnectada
Tenint en compte els àmbits territorials de les xarxes
CAT i ATLL, així com el dels grans sistemes de reg (canals d’Urgell, de
Pinyana, Segarra-Garrigues i del delta de l’Ebre), la interconnexió de la xarxa
ATLL amb el sistema Segre i amb la xarxa CAT, faria possible que, en situació
de sequera, es pogués realitzar una gestió integrada dels recursos hídrics en
un territori (sistemes Sud, Ter-Llobregat, Ebre i Segre) que suposa el 92% de
la superfície de Catalunya, un 97% de la població i un 94% de la superfície de
reg. Aquesta gestió integrada es refereix tant als recursos (superficials,
subterranis, dessalinització) com a les demandes (domèstica, agrària,
industrial i de serveis).
En referència al tipus de demanda, cal insistir en el
marcat caràcter complementari del sistema Segre (eminentment agrícola) amb
relació als àmbits de les xarxes CAT i ATLL (marcadament urbà). Aquestes
interconnexions, en cas de realitzar-se de manera socialment consensuada,
podrien constituir un element de gran interès per afavorir la cohesió
territorial de Catalunya i el seu desenvolupament equilibrat. Es d’interès
indicar que la factibilitat politicosocial d’aquestes actuacions en gran mesura
es circumscriu a Catalunya. Tanmateix, amb relació a això últim, no hem
d’oblidar que l’administració de la conca de l’Ebre correspon bàsicament a
l’Estat.
Un altre aspecte a tenir en compte és la incidència
que una interconnexió Segre-ATLL podria tenir en la forta sensibilitat que
altres comunitats autònomes tenen respecte als recursos hídrics de la conca de
l’Ebre. S’hauria de tenir en compte en plantejar a la societat una possible
interconnexió és el caràcter permanent o esporàdic de la transferència d’aigua
que està previst realitzar. Tal com ja s’ha comentat en diverses ocasions, són
conceptualment molt diferents un transvasament pràcticament continuat de cabals
(actualment és el cas del CAT) i l’aportació esporàdica d’un volum limitat
d’aigua en una situació d’intensa sequera (possible interconnexió Segre-ATLL).
.jpg)
