Opinió
Lluís Sala i Albert Ruhí
Per al Baix Ter aquesta sequera ha estat igual de dramàtica que les d'anys precedents; la diferència és que aquest cop, per primera vegada, a l'àrea metropolitana de Barcelona hi ha hagut el risc de quedar sense aigua.
Ara fa exactament un any, els embassaments de les conques del Ter i el Llobregat s'acostaven als mínims històrics i el risc de desabastiment i de restriccions immediates per als habitants de les conques internes de Catalunya era gran. Afortunadament, va començar a ploure i en poc menys de dos mesos els embassaments que abasteixen la Catalunya metropolitana es van omplir, i l'amenaça de manca d'aigua va desaparèixer. La tardor va dur més pluges i l'hivern ha dut neu abundant, i és per això que el 2009 es preveu radicalment diferent del 2008.
Aquesta última sequera ha semblat molt més important que les anteriors perquè ha estat extremament mediàtica, però des de l'òptica del Baix Ter l'única diferència és que el risc de desabastiment aquest cop també ha afectat l'àrea metropolitana de Barcelona, on es concentra la major part de la població de Catalunya. Per al Baix Ter, igual de dramàtica va ser la sequera del 2005, de la qual vam sortir de cop per les inundacions de l'octubre d'aquell any; o la dels anys 2000 i 2001, de la qual vam sortir amb un altre increïble –perquè va ser inesperat i abundant– episodi de pluges que va començar el març del 2002. A diferència d'aquesta darrera sequera, llavors les restriccions van afectar tan sols el cabal ecològic del riu –sempre la primera víctima– i, en menor mesura, les dotacions del reg agrícola del Baix Ter.
Aquesta ha estat la tònica dominant que hi ha hagut al Baix Ter des que es va iniciar el transvasament d'aigua per a l'abastament de l'àrea de Barcelona a principi de 1967. I això és així malgrat l'existència i la vigència d'una llei que protegeix els interessos de la conca cedent, de manera que, sobre el paper, no pot transvasar-se aigua cap a l'àrea metropolitana si les demandes del mateix territori no són ateses abans. La realitat, però, té el signe contrari.
D'aquí ve que fins fa un any quasi no haguéssim sentit a parlar de sequeres, encara que per davant de casa corregués tan sols un fil d'aigua; o que en molts dels anys els regants del Baix Ter veiessin disminuïdes les dotacions que per llei els pertocaven. Excepte en anys de precipitacions abundantíssimes, la sequera al Baix Ter és permanent i estructural: no hi ha aigua, no perquè no plogui o plogui menys, sinó perquè la major part del cabal generat per la conca s'empra per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, senzillament perquè, almenys fins a la data d'avui, no hi ha cap altra alternativa que fer-ho amb aquesta aigua o amb la del Llobregat, normalment menys abundant i de pitjor qualitat. En resum: el riu Ter aigües avall dels embassaments és aproximadament un sobreeixidor, i l'àrea metropolitana de Barcelona s'abasteix sovint del cabal ecològic del riu.
La qüestió que ha plantejat l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona ja des de finals del 2006, quan va iniciar l'estudi de diagnosi de la situació del Ter i la seva divulgació pels diferents pobles de la conca, no és la d'impedir que l'àrea metropolitana de Barcelona pugui abastir-se d'aigua del Ter, sinó la de plantejar que no pot proveir-se fins al punt de deixar desabastida la mateixa conca i sec el riu mateix, i no sols per la llei de 1959, que està en vigor, sinó per pura lògica i pur sentit comú. I també, òbviament, per una qüestió de responsabilitat amb les economies que en depenen i amb els ecosistemes i espècies que hostatgen, moltes d'elles protegides a nivell nacional, estatal o comunitari.
Les xifres, com sempre, són aclaridores: mentre que els anys 60 les dades indiquen que la conca del Ter generava de mitjana a la capçalera uns 20 m³/s, en els darrers anys la mitjana ha baixat fins a 11,5 m³/s. En canvi, el transvasament cap a l'àrea metropolitana de Barcelona s'ha mantingut constant, de manera que a efectes pràctics la proporció transvasada ha anat augmentant de manera notable amb el pas dels anys. El Baix Ter ha passat a ser, ni més ni menys, la víctima col·lateral de la inestabilitat de l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, mancada de fonts alternatives amb les quals proveir-se quan les quatre comarques que principalment generen l'aigua que consumeix (Ripollès, Osona, Berguedà i Bages) pateixen alguna de les sequeres periòdiques, indissociables del clima mediterrani.
Excepte en anys de pluviometries realment elevades, el transvasament màxim hauria de ser de tan sols 4 m³/s (la meitat de l'actual). Així, fins i tot en anys de pluviometria menor, se seria respectuós amb la conca cedent i s'evitarien els episodis viscuts els darrers anys de falta de cabals (contaminació per manca de dilució dels abocaments, mortaldats massives de peixos, grans extensions d'algunes espècies exòtiques amb caràcter invasor...).
Per tal de començar a reparar el greuge de dècades, els cabals que generarà la imminent dessalinitzadora del Prat de Llobregat s'haurien de descomptar íntegrament del Ter. Disposar de 2 m³/s cada segon significa poder alleugerir un 25% el transvasament. Pel bé del territori, la ciutadania i els ecosistemes, confiem que sigui així.
