Una història de prepotència i espoli

Una història de prepotència i espoli

Font: El Punt

Tot i els esforços dels pagesos, els ecologistes, les universitats, la societat civil..., podrà sobreviure el Ter a la voracitat de Barcelona?

El cinc d'agost de l'any 1979, Francesc Ferrer, que aleshores era senador, es va fer ressò de les successives desgràcies que acumulava el Ter, i després d'un estudi acurat i molt exacte, va interpel·lar el govern central fent patent que el principal problema del riu no era la manca de depuradores, sinó el cabal, l'escassetat d'aigua que baixava després que el sistema Sau-Susqueda-el Pasteral decantés massa metres cúbics cap a Barcelona i el riu es veiés impotent per arrossegar tota la brutícia que deixaven anar tant les ciutats com grans fàbriques, com les papereres de Sarrià o Celrà. Sort que el 1959, quan les autoritats franquistes van decidir que el riu nascut a Ulldeter, es convertiria en el principal subministrador d'aigua potable de la capital catalana, van legislar el repartiment dels seus cabals regulats amb els embassaments atorgant a l'àrea de Barcelona fins a 8 m³/s, sempre que es poguessin garantir els cabals necessaris per als regants, l'abastament de Girona i Costa Brava (1,6 m³/s) i el cabal ecològic mínim del riu (3 m³/s). Un cabal que –el 2007 el riu va estar per sota del mínim que marca el pla de cabals de manteniment de la Generalitat, 229 dies de tot l'any, o sigui, durant un 64%, mentre que la comissió de desembassament del Ter de l'ACA va acordar el 9 de gener del 2008 tallar el cabal destinat als regants– no es compleix durant gran part dels dies, ja que l'extracció que se'n fa cap a Barcelona és desproporcionada i, sobretot en anys de sequera, es prioritza per damunt del cabal del riu. Aquesta situació vulnera la llei del 1959 i també el pla de cabals de manteniment de la Generalitat.

Si l'any 1976 el Ter es moria de contaminació i males pràctiques, el 2008 –o sigui, 32 anys més tard–, moviments socials, sindicats de pagesos, ecologistes, col·lectius científics i altres entitats, institucions i persones a títol particular, han intentat trobar una solució definitiva a un problema que cal afrontar per assegurar el futur del riu i del seu territori. La realitat, però, és que tot i que la conselleria de Medi Ambient està en mans dels ecosocialistes, el cabal de Ter s'ha convertit en una complicadíssima equació que tot i les promeses i les bones intencions no troba via de solució.

Podrà sobreviure el riu a la voracitat de la capital catalana? Pel que sembla, aquesta és la voluntat d'una societat civil gironina que xoca amb l'interès polític i sobretot econòmic. El gener del 2008, segons va publicar la Plataforma del Ter, les comunitats de regants del Baix Ter van acordar un manifest que exigia la recuperació del cabal ecològic al riu i la creació de la Plataforma pel Retorn de l'Aigua que volia aglutinar tots els sectors gironins interessats en el riu per demanar que es respectin els seus drets i que s'aturés la portada d'aigua cap a altres conques, sobretot la del Llobregat. El 14 de juny del 2008 hi va haver una manifestació a Girona; abans, els pagesos havien fet mobilitzacions al Pasteral, a Verges, i fins i tot el conseller Baltasar ha promès que s'intentaria assolir el cabal ecològic. La veritat, però, és què ara que ha plogut, s'ha aixecat el decret de sequera i s'ha acabat la discussió.

OBSERVATORI DE LA SOSTENIBILITAT - ALBA TER
Eix estructurador d'una identitat i d'un paisatge
Un informe de l'Observatori de la Sostenibilitat, amb preàmbul de la ministra de Medi Ambient, Elena Espinosa, recull que les conques del Ter i el Llobregat es dediquen, quasi en la seva totalitat, a l'abastiment de la regió de Barcelona, i que a la desembocadura del primer riu esmentat, tan sols hi arriba entre el 20 i el 30 per cent del cabal total d'aigua en un any normal i molt menys en un any sec. L'estudi també recull que si bé els anys seixanta s'havia donat com a vàlida una aportació de 6 a 8 m³/s, que teòricament eren tan sols una part del cabal mitjà del riu, 20 m³/s; avui, quan el cabal és més petit, els 260 hm³ s'acosten a les aportacions naturals del Ter en un any sec. A més, es pot llegir que la manca d'aigua a la desembocadura ha afavorit la proliferació d'espècies exòtiques tant de peixos com d'altres organismes i la presència de plagues –entre altres, les de mosca negra–, la qual cosa obliga a tractar l'aigua amb insecticides per evitar els problemes de salut pública.

Un organisme institucional que ha intentat treballar perquè el riu tingui futur és el Consorci Alba-Ter, que el 13 de desembre del 2008 va celebrar el desè aniversari al monestir de Sant Pere de Casserres. Allà membres de les diputacions, els ajuntaments i la Generalitat van fer vots perquè el Consorci continués treballant per preservar el riu i reclamant un cabdal mínim ecològic. Allà es va llegir la Declaració del Ter, en la qual es presentava el riu com «un element identitari de cabdal importància, un eix estructurador d'una identitat, d'una història, d'un paisatge, d'una terra, d'un país». També es recordava que «encara avui en dia és l'aigua que nodreix més del 80% de la població catalana» i es feien vots per «vetllar per la conservació de l'estat ecològic del riu, de les seves espècies de fauna i flora, així com per la protecció del patrimoni cultural i reforçar la cohesió amb el riu, sense malmetre la identitat de tots i cadascun dels pobles que s'emmirallen a les seves aigües».

Ara és l'hora del Ter

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3487106

La xarxa d'Aigües Ter-Llobregat abasta més de cinc milions de catalans: més de mig país s'abasteix del riu Ter. A banda d'injust, el fet que la part més poblada de Catalunya depengui primordialment d'un riu que ja té prou problemes és del tot imprudent

opinió
Diputat d'ERC al Parlament de Catalunya

ALFONS QUERA I CARRÉ..

El riu Ter ha configurat una part molt important del paisatge de les nostres comarques. Des de Setcases fins a Torroella de Montgrí, ens ha portat històricament progrés econòmic, ens ha vertebrat el territori movent turbines de les indústries, regant camps, arrossars i hortes, circulant per recs i canals, distribuint la vida.

Aquest riu té una peculiaritat, i és la llei que en regula el cabal (la llei 15/1959). Succeeix que s'ha incomplert sistemàticament en aquesta darrera dècada, de la mateixa manera que tampoc s'ha respectat el pla sectorial de cabals de manteniment de 2006 aprovat per la mateixa Agència Catalana de l'Aigua (ACA): durant bona part del temps, tres quartes parts del riu es transvasen cap a la xarxa d'ATLL (Aigües Ter-Llobregat), mentre que el quart restant té l'oportunitat de seguir el seu curs natural. Si un riu, per ser riu, el primer que ha de fer és dur aigua, el maltractat riu Ter són les sobralles d'un curs transvasat; és el sobreeixidor, és l'excedent –concessional, que no pas ecològic!– que gaudim quan les canonades del Pasteral cap a Cardedeu deixen circular l'aigua pel seu curs natural. S'ha anat explicant, sobretot al llarg dels últims mesos, que això té conseqüències econòmiques i socials greus i, potser menys reivindicades però igualment importants, moltes repercussions ecològiques. La detracció, en el nostre cas, té lloc al tram mitjà del riu, quan el riu encara ha de fer la majoria de les seves funcions ecològiques. La manca de cabal afecta la qualitat de l'aigua –generalitza l'eutròfia, ocasiona perjudicis en les comunitats animals i vegetals, el descens i la salinització dels aqüífers, problemes d'abastament d'aigua domèstica en municipis que l'extreuen de pous–. I si anem de les conseqüències a les causes, no descobrim gaire res de nou si diem que la qüestió de fons és d'equilibri o potser més aviat de desequilibri territorial. La xarxa d'ATLL abasta més de cinc milions de catalans: no només Barcelona, sinó més de mig país (fins a l'Anoia i el Garraf) s'abasteix principalment del riu Ter. A banda d'injust, el fet que la part més poblada de Catalunya depengui primordialment d'un riu que ja té prou problemes és del tot imprudent. I és que durant molts anys hi ha hagut un error de diagnòstic; es pensava que amb mesures d'estalvi i amb les infraestructures existents no hi hauria cap problema a Catalunya. Així, en períodes de sequera es retenia encara més aigua del que és habitual, tot esperant la salvació de les pluges següents.

Per reduir la pressió sobre el Ter probablement cal una barreja de solucions. És clar que cal continuar treballant per diversificar l'abastament de Barcelona i l'àrea metropolitana (recuperació d'aqüífers, reutilització d'aigües, dessalinitzadores) i per contenir la demanda (estalvi, política de regadius basada en l'eficiència dels regs, plans fonamentats en un urbanisme eficient en el consum d'aigua), les receptes clàssiques tan debatudes en les taules sobre la nova cultura de l'aigua. Ningú al nostre partit planteja tancar cap aixeta –sortosament, la societat també ha madurat i anem deixant enrere les passions que havien elevat el terme transvasament a categoria de dogma– però és del tot necessari replantejar la situació. No n'hi ha prou de saber que la futura dessalinitzadora del Prat de Llobregat oferirà recurs per iniciar el retorn de cabals al riu Ter: calen dades i dates. Aconseguirem reduir, des del moment en què entri en funcionament, un 25% del volum transvasat, tal com seria possible amb les dades a la mà? Quin volum d'aigua a retornar representaran la vuitantena d'actuacions que hi ha previstes o en marxa a les nostres comarques? Quan hi haurà prou recurs al país per reduir el transvasament a la meitat, a un màxim de 4 m³/s, xifra que el Consorci Alba-Ter i alguns estudis tècnics han establert com a raonable? I, sobretot, com aconseguirem aquest recurs?

Cadascú ha de fer la seva feina. I de la mateixa manera que és molt positiu que hi continuï havent plataformes i moviments que reivindiquen el Ter, els partits polítics hem de fer la nostra funció. L'aigua és l'element primordial de la vida, l'arké, tal com en deia el filòsof presocràtic Tales de Milet. Qui ho va entendre així va ser en Francesc Ferrer i Gironès, en la seva lluita d'anys i panys per la defensa d'aquest riu i de tot el que significa. Poc abans de deixar-nos ens deia: «He viscut la lluita pel Ter durant molts anys, políticament i personalment. Per això faig una crida: salvem tots plegats el Ter.» Ha arribat l'hora del Ter.

La derogació del decret de sequera i el ter

Font: Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009020200_4_312153__Opinio-derogacio-decret-sequera

PONÇ FELIU

El passat 13 de gener, la Generalitat, a proposta de l'Agència Catalana de l'Aigua, va derogar el Decret de Sequera, vigent des de feia prop de dos anys Aquesta notícia, fruit de les recents i abundants pluges d'hivern és, a priori, un fet positiu del qual, des del Consorci Alba-Ter, ens n'alegrem. Tanmateix, és el moment ara, d'anar més enllà i fer un parell de reflexions entorn al riu, la pluja i l'aigua a les nostres comarques.

En primer lloc, des del Consorci Alba-Ter entenem que si l'ACA ha fet aquesta proposta de derogació del Decret de Sequera, és perquè ha realitzat un càlcul i una previsió de l'aigua emmagatzemada als embassaments, a partir del qual es podrà garantir un funcionament "normalitzat" del país (la seva indústria, agricultura, usos domèstics, usos urbans, etc.) i, especialment, es podrà garantir el cabal ecològic del riu Ter. Aquest cabal, establert per part de la mateixa ACA en el Pla de Manteniment de Cabals és de 4,60 m3/s d'octubre a març, 5,98 d'abril a maig, 4,60 durant el juny i 3,68 de juliol a setembre.

Per tant, és de lògica evidència que derogar el Decret de Sequera hauria de significar inequívocament, garantir el compliment del matrix Pla de Cabals de Manteniment aprovat i establert per la pròpia ACA. En aquest sentit, des de la derogació del Decret de Sequera, del total de 16 dies transcorreguts, només en 6 d'ells (entre el 10 i el 14 de gener i el 25 de gener), s'ha complert el Cabal de Manteniment aprovat per la mateixa ACA (4,6 m3/s) i, el més greu, durant 7 dies el cabal ha estat inferior a 3m3/s, fet que és un nou incompliment de la Llei del Ter de l'any 1959.

Aquestes dades evidencien que si el cabal del Ter segueix essent aquest, la mesura de derogació del Decret és il·lògica, injusta i novament discriminatòria per a l'aigua del Ter i per al nostre territori. Això significa que, a dia d'avui, novament omplim piscines i fem anar fonts ornamentals de les nostres comarques i de bona part de les de Barcelona, amb el cabal ecològic del mateix Ter, una veritable perversió de la gestió hídrica al nostre país! Des del Consorci, però, entenem que es corregirà aquesta situació de "desajustament inicial postsequera" i el Ter comptarà ben aviat amb el cabal que li correspon; estem convençuts tant de la coherència de l'ACA com del fet que no haurem de demanar, novament, entrar en situació de Decret de Sequera perquè el riu no porta l'aigua que es mereix, l'aigua que exigeix el Pla de Cabals de Manteniment.

D'altra banda, ara és també un moment de reflexió. Un moment per no passar pàgina massa de pressa. Hem viscut uns mesos molt crítics; l'aigua ha escassejat, la pagesia no ha pogut regar com hauria volgut, el paisatge dels rius ho ha notat, com també l'activitat turística i les perspectives d'iniciatives econòmiques i industrials. El riu ha vist alterats significativament els seus hàbitats i ecosistemes, amb invasions d'espècies al·lòctones i amb pèrdua o regressió d'espècies escasses o amenaçades a casa nostra. És el moment, doncs, de treballar perquè no es torni a produir aquesta situació. Treballar com està començant a fer el Govern de comú acord amb la pagesia per a la modernització i optimització de l'aigua en conreus. Treballar per a la construcció de noves infraestructures hídriques. Però fa falta, sobretot, que aquesta gran conscienciació social sobre la finitud i limitació d'aquest recurs que és l'aigua, que aquesta mobilització popular vers la defensa i salvaguarda d'un riu i un territori, segueixi present en el dia a dia; hem de ser conscients que la feina no s'ha acabat. Tard o d'hora deixarà de ploure i no podem tornar a viure un episodi com el del darrer any. Ni el riu ni les persones, ni els conreus ni el nostre paisatge.

És el moment d'aprendre tots plegats la lliçó i tenir-la present ara i a tothora en un futur.