Aigua i sol

Diari Avui 19-12-07

MENYS POLÍTICA I MÉS AIGUA I MÉS ENERGIA
Aigua i sol
Lluís Foix / Periodista

No tenim grans rius a la península Ibèrica. A Catalunya rebem les aigües de l'Ebre que ja arriben cansades i minses al Delta. El Segre entrega el seu minvat cabdal a l'Ebre després d'aturar-se als embassaments d'Oliana, Rialb i Sant Llorenç de Montgai i omplir-los. Neix al vessant septentrional del pic del Segre, al circ de la Culassa, als peus del Puigmal, i recorre 265 quilòmetres fins que desemboca al seu pas pel poble aragonès de Mequinensa. El Segre és un riu molt ben aprofitat. Del seu curs surten els canals i sèquies de regadiu que transporten les aigües pel canal d'Urgell, Balaguer, Seròs i el d'Aragó i Catalunya. Ara també hi beurà el canal Segarra-Garrigues, que portarà riquesa a desenes de milers d'hectàrees de terres lleidatanes. No se'n perd ni una gota.

LA NOGUERA PALLARESA ÉS UN AFLUENT del Segre. Neix a la Vall d'Aran, a pocs metres del naixement de la Garona, que s'escapa cap a l'Atlàntic, i es dirigeix cap al sud travessant els dos Pallars. També és aturada al seu pas per Tremp, formant un gran embassament que arriba fins als peus de la Pobla de Segur. Tampoc la Noguera Pallaresa desaprofita les aigües. Es torna a embassar prop del poble de Cellers i després de penetrar pel congost de Terradets omple novament el pantà de Camarasa abans de trobar-se amb el Segre. La Noguera Ribagorçana també és un riu lleidatà que neix a la Vall d'Aran i marca la línia fronterera entre Catalunya i Aragó fins que desemboca a Corbins, a la comarca del Segrià. Les seves aigües també són aprofitades per totes dues comunitats. El Llobregat i el Besòs arriben a Barcelona ja molt espremuts. Tenim el Francolí i el Foix, que van directes a la Mediterrània aturant-se en petits pantans que es construïren al llarg el segle passat. A les comarques gironines el Ter mana sobre tots els altres i també és aprofitat per al consum dels pobles i viles del seu recorregut.

CATALUNYA NECESSITA MÉS AIGUA de la que disposa. No cal ser tècnic ni polític ni enginyer per arribar a aquesta conclusió. Per tant, s'ha de treballar en dues direccions: estalviar l'aigua que es malgasta i buscar-ne en un altre lloc. A la Península ens en falta i a França els en sobra. Al ministre Josep Borrell se li atribueix haver dit al seu moment que manllevar aigua francesa podria trencar la unitat hidràulica nacional. El president Aznar ho va repetir de manera encara més contundent i enèrgica. No en va voler ni sentir a parlar. Això és una bestiesa. És hora, doncs, de recuperar la idea que l'aigua del Roine arribi a Catalunya per acabar amb el problema, totalment o parcialment. Si els capitals, els béns i la gent poden transitar d'un lloc a l'altre d'Europa és ridícul que l'aigua s'hagi d'aturar en una frontera cada vegada més artificial i obsoleta.

EL QUE PASSA AMB L'AIGUA també passa amb l'energia, principalment l'electricitat, que s'ha de manllevar a d'altres indrets. No volem centrals nuclears, no volem malmetre el paisatge, no volem que les grans multinacionals trafiquin amb l'energia que hem de consumir i, a la vegada, volem una gran qualitat de vida que necessàriament comporta un alt consum d'energia. És natural que la gent que viu al territori per on es transporta l'electricitat de molt alta tensió es queixi, es manifesti i reclami el que considera que són els seus drets o les seves preferències de tipus ecològic i mediambiental. Així i això és la democràcia. Les protestes han fet que l'excomissari europeu, Mario Monti, proposi ara que les línies de molta alta tensió siguin soterrades. D'acord. Encara que sigui car o molt car. Però que es faci. I si no fos possible, penso que seria una equivocació privar de l'energia necessària per al funcionament del país. L'argument que l'AVE no interessa el territori per on passa el trobo insolidari, per no dir reaccionari.

EL PRESIDENT MONTILLA VISITAVA el cap de setmana passat els pantans eixuts de les conques pirinenques. Diu que hem d'estalviar més aigua i ens hem de preparar per a les conseqüències de les sequeres que ja són alarmants. Molt bé. Però cal que el govern de Catalunya activi amb urgència la compra i transport de l'aigua de França. Fets i no paraules. Que no ens vinguin ara amb la nacionalitat de les lleres dels rius.

EL MATEIX S'HA DE FER AMB L'ENERGIA. Les alternatives són moltes, tot i que si hem d'importar electricitat de França és perquè els veïns del nord disposen d'una xarxa important de reactors nuclears que els permet exportar el que aquí no hem volgut produir. Tímidament s'ha començat amb els parcs eòlics que també embruten visualment el paisatge. Les plaques fotovoltaiques estan imposant-se gradualment en parts del territori. El sol i el vent son més nets que el carbó i segurament menys perillosos que l'energia nuclear.

PER ACABAR VOLDRIA RECORDAR AQUELL CRIT que s'imposà a tot el territori en declarar-se la guerra de Crimea entre l'imperi rus dels Romanov i Anglaterra, França i l'Imperi Otomà, l'any 1854. El crit era "aigua i sol, i guerra a Sebastòpol". Avui ho podríem dir novament i seria subscrit per pagesos, ramaders, industrials i consumidors de tot Catalunya. Menys política i més aigua i més energia.

Font:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/109475/aigua/sol.html