La gestió de l'aigua municipal: pública o privada?

 http://www.facebook.com/photo.php?fbid=551166924914569&set=oa.416451565111623&type=1

Podem -públicament- administrar, be del tot (en alta baixa i a mig . . .), els bens públics en general i l'aigua en concret. No cal ni es prudent, deixar que ens serveixin l’aigua empreses concessionàries, que lògicament volen guanyar-hi diners. Molts diners que ens podríem estalviar tots, la ciutadania. L'aigua és un dret universal reconegut. No permetem que mercadegin un recurs natural de primera necessitat general. Pagar el que costa, naturalment. Es clar que si. Però ni un duro mes! No cal. La gent patim una crisi de repebrots i no es qüestió de gastar amb fer mes rics als rics. No a la privatització dels recursos naturals! Volem rius amb aigua. Aigua que corri amb prou força per no estancar-se, i que sigui prou neta per mantenir una biodiversitat, un paisatge, un clima amb el seu grau d'humitat que li és propi i característic. Uns camps (agricultura) i un paisatge (turisme!) dels que en depenem per què en vivim.  

No permetrem la sobreexplotació del riu Ter ni de cap altre riu. Els drets d'aigua s'han de renegociar de base. Hi han mes drets històrics sobre l'aigua acumulats "in secula seculorum", que pròpiament aigua al riu . . . . Aixó és increïble! Si sumem tota la gent a la que en un moment o altre (empreses publique, privades i mixtes) se'ls hi han donat "drets concessionals", no es possible acontentar a tothom simultàniament. Per això, per exemple, hi han trams del riu que senzillament no hi riu la major part de l'any. Com ara a sota la presa se Susqueda. Durant uns centenars de metres, no hi ha riu. L'aigua la canalitzen TOTA per un tub paral·lel al curs original del riu, fins arribar a les seves turbines. I el riu, sec. No és pot conciliar els drets per fer (amb aigua del Ter) els kilowatts d'Endesa, amb els drets dels cabals legals de manteniment i ecològics suficients, raonables.  Cabals que la Generalitat no compleix i que ni Espanya ni Europa (de moment) li exigeix. Cabals de garantia legals teòrics, que des de 1.959 no s'han revisat, i que si és fes, s'haurien de revisar a l'alça ja la població i les seves necessitats mínimes d'aigua, son òbviament molt majors avui que aleshores.

L'agricultura és la gran "consumidora d'aigua": mes del 70%. Segurament sovint s'explota regadiu, on tradicionalment hi havia secà. Però fer de pagès ha d'ésser mínimament rentable pels pagesos, i si no ens quedarem amb un territori pàl·lid i trist, apart d'improductiu. Poca broma.

Però hi han molts mes drets d'aigua que son menys importants en volum que l’us agrícola, però dels que potser no se’n parla tant. Son els concessionaris. Començant per les empreses hidroelèctriques, en el nostre cas Endesa.  Però també, centenars de mini centrals dels "turbinaires", amb els seus canalets i canelons. També les empreses embotelladores. Aquests tenen el negoci dels pans i els peixos: "compren" a 1 i venen a 100 . . .    . En molts casos, un piló de pous que cada cop van mes i mes avall del freàtic, a buscar aigua mineral com mes neta possible. També les empreses potabilitzadores municipals (però privades) que, naturalment, necessiten aigua per "netejar" (tants cops com puguin) l'aigua bruta (grises?) que tirem primer riu amunt i després riu avall . . . un i altre cop es repeteix l'escatològic circuit cisterna / aixeta, a través d'una xarxa de sanejament i abastament d'aigua campiona mundial en aixó del  netejar/embrutir/netejar/embrutir  . . . etc . . . .   Un negoci eficient i rentable. Molt rentable! Si no no es barallarien com llops per tenir-lo.