divendres, 21 de desembre del 2007

Cantarelles d'aigua

Diari de Girona 20-12-07

JORDI DALMAU Viatgers, excursionistes, poetes, naturalistes, professors i molts col·lectius més, tothom sensible a l'oferta de les belleses naturals, parla i escriu de l'espectacle de l'aigua a muntanya. És el líquid màgic que amb la seva cantarella recorda una companyia entranyable.

Però ja es comença de dir, també, que l'aigua serà un dels motius de les guerres que s'esdevindran al segle XXI. L'escassetat del líquid, tant com la seva necessitat de primer ordre, poden fer-nos fixar en una altra cara, gens bucòlica, ben a l'inrevés de les placideses naturals que semblaven eternes. Escoltant els rierols que baixen dels Pirines amb la seva cançó semblaria que no hi ha data de caducitat. Ara bé, resulta que els gironins, quan se'ns parla de l'aigua, ja tenim els nostres motius de fundada preocupació.

Aquesta preocupació va lligada amb el Ter. Li podríem fer aquesta fitxa de presentació: fill predilecte del Pirineu gironí, saltador de naixement, protagonista de la revolució industrial de Catalunya, tot baixant tasta la plana de Vic, hi fa un colze, s'hi repensa, i torna a terres gironines, amic de les muntanyes es deixa domesticar pels embassaments i després continua cap al mar. Feta aquesta honorada fitxa, sembla que una mà negra li pertorba la seva vida natural. Ara mateix, amb la falta de pluja, una ombra planeja sobre el seu cabal i des de Girona ja s'ha anunciat la probabilitat d'haver de patir restriccions de quatre hores diàries en el subministrament d'aigua potable. El contrasentit, la paradoxa o la bajanada és que una bona part de l'aigua del nostre Ter és destinada al consum de Barcelona, peruna decisió política de peix gros contra peix petit, determini que ja es va prendre quan es va construir l'embassament de Susqueda als anys seixanta. El visitant d'aquella presa hi pot observar que hi ha dues torres al mig de l'embassament, una és per a la regulació del saltant per a producció elèctrica, i l'altra torre és el lloc des d'on es pren la conducció de l'aigua cap a Barcelona, exactament cap a una central situada a Sant Joan Despí. Aquest és l'estirabot: a Girona ens podran tallar el subministrament d'aigua quatre hores mentre que a Barcelona tindran aigua procedent del Ter. És una vella cançó de l'enfadós fins a les últimes conseqüències, és la cantarella gironina, la veu que clama en el desert perquè les decisions governamentals obliden ja històricament les necessitats de la conca del Ter.

Les reclamacions gironines ja es varen iniciar quan es feia aquella construcció, als anys seixanta. La premsa d'aquells anys ja deixava endevinar-ho tot: un articulista d'aquí es lamentava que «El Ter ya desemboca en Barcelona», mentre un altre articulista d'allà li contestava que els gironins ens devíem a la «sacrosanta solidaridad catalana». És a dir, tot sentenciat i perpetrat. La Cambra de Comerç de Girona en aquella època va treballar una lluita oberta per retenir els cabals del Ter a la seva conca natural, però la fatalitat, disfressada de solidaritat forçada (i a més, amb el romanço de «sacrosanta») va eixugar les esperances del sentit comú. Fidel a aquell esperit reivindicatiu, l'actual Cambra de Comerç continua encara amb la voluntat de debat sobre el mateix tema, ja massa trist. Seria bo de saber quantes i quines institucions que porten el nom de Girona alcen la veu i emprenen alguna acció.

Donoso Cortés, polític del segle XIX, ja deia que el vertader caràcter d'un polític es coneix perquè sap distingir les qüestions en què hi pot haver transacció i es pot cedir, de les altres qüestions que ni poden ser transigides ni poden ser abandonades.

Font:

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2910_4_237760__Opinio-Cantarelles-laigua

dijous, 20 de desembre del 2007

Fan proves als pous de Girona, Salt i Sarrià per saber quanta aigua es pot treure en un dia

Diari de Girona 20-12-07

Caldria una inversió de quasi 500.000 d'euros per connectar els dipòsits a la potabilitzadora

Tapi Carreras, Girona.

L'empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter SA ha començat a fer un seguit de proves als pous situats al terme municipal de Salt per determinar exactament quanta aigua es pot extreure d'aquests pous per si s'han d'utilitzar per la poca aigua als pantans.Durant tot un dia, s'ha deixat caure aigua d'almenys un dels pous, a tocar de la carretera d'accés a l'autopista. Només d'aquesta manera es podrà saber el cabal exacte. Posteriorment, l'aigua dels pous encara s'hauria potabilitzar, per exemple, connectant-la a la planta potabilitzadora de Montullà. Aquests treballs de connexió costaran prop de mig milió d'euros. Aquestes obres només es poden fer si l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) activa la segona fase del decret de sequera. Llavors però, les obres es podran executar per la via d'urgència.

L'aigua no aniria a la Costa Brava

El Pla de Contingència en cas d'activació de la segona fase del decret de sequera preveu utilitzar aquests tres pous per abastir d'aigua els tres termes municipals. El fet que els tres pous estiguin al terme municipal de Salt ha provocat que el regidor saltenc del grup municipal de CiU, Robert Fàbregas, reclami a l'Ajuntament i en concret a l'alcaldessa, Iolanda Pineda (PSC), que actualment és a més la presidenta de torn d'Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter SA, que es garanteixi que l'aigua que s'extregui sigui només per abastir Girona, Salt i Sarrià i no es derivi una part a la Costa Brava. L'alcaldessa ha assegurarat que vetllarà perquè així sigui.

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2910_2_237704__GIRONA-proves-pous-Salt-Girona-Sarri-saber-quanta-aigua-surt

Iolanda Pineda: «Si hi ha restriccions, no serà fins al maig»

Diari de Girona 20-12-07

Tapi Carreras, Salt.

L'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda (PSC), és actualment la presidenta, per les rotacions que s'estableixen, de l'empresa Aigües de Girona, Salt i Sarrià. Malgrat que fa unes setmanes des de l'Ajuntament de Girona, el regidor de Medi Ambient, Enric Pardo, va anunciar que a partir del gener podria haver-hi talls d'aigua diaris de quatre hores, l'alcaldessa saltenca ha matisat aquesta periodicitat. Iolanda Pineda explica que aquesta situació només es produirà si s'acaba entrant en la fase dos del decret de sequera. Aquesta fase s'activaria quan els pantants estiguessin a menys del quinze per cent de la seva capacitat. Segons l'alcaldessa, els càlculs actuals, si no plogués, podrien provocar l'activació de la fase dos al mes de maig. No abans. No obstant, Pineda espera que no s'hagi d'arribar a aquesta situació i que arribi finalment la pluja que provoqui un augment d'aigua als pantans.

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans (PSC), ja va explicar que s'hi s'activés aquesta segona fase, es podrien començar a utilitzar els pous situats al terme municipal de Salt.

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2910_2_237705__Girona-Iolanda-Pineda-restriccions-fins-maig

dimecres, 19 de desembre del 2007

Racionar l´aigua per seguir creixent

Diari de Girona 19-12-07

Fa unes setmanes vaig fer pública la situació de les reserves d'aigua a la conca del Ter i de les previsions que hi ha d'entrar en la fase de restriccions a finals de gener si la climatologia no canvia. L'anunci no tenia altre pretensió que posar al centre del debat polític l'ús que en fem de l'aigua i evidenciar les conseqüències del canvi climàtic. Alguns dels que van sortir al pas de l'anunci titllant-lo de alarmista curiosament són els mateixos que ara l'utilitzen per a fer demagògia enfrontant als territoris amb l'objectiu de treure'n un rèdit electoral. Totes les opinions són vàlides però l'article del diputat senyor Xuclà aparegut en aquest diari supera tots els llindars de respecte a la veracitat i de la informació objectiva. Crec doncs que ha arribat l'hora de centrar el tema del debat.

ÉS CERT QUE EL RIU TER porta menys aigua de la que li correspondria per mantenir el cabal ecològic. És una situació que cal resoldre amb urgència perquè perjudica la qualitat i quantitat d'aigua disponible en els aqüífers del Baix Ter. També és cert que el transvassament de la conca del Ter cap a la conca del Llobregat és excessiu si el posem en relació al cabal total circulant. Però ens equivocariem si reduïssim el problema a un simple enfrontament entre territoris.

El vertader problema que amenaça a deixar-nos sense aigua es dona a banda i banda de les Guilleries. Es tracta del model econòmic desenvolupista que creu en el creixement ilimitat sense veure una obvietat tan simple com que el territori és limitat i els recursos naturals també. Cada cop hem que subministrar aigua a més abonats, a més zones urbanes, a més zones verdes i resulta que l'aigua ja no dona per més. El final d'aquesta estratègia econòmica tan suicida no podia ser un altre. Ha arribat l'hora de triar si volem racionar per seguir creixent o bé ens aturem per conservar el que tenim. El senyor Xuclà recomana portar-la de més lluny i seguir creixent sense pensar en que tard o d'hora, si seguim creixent, tampoc no n'hi haurà prou. És exactament el mateix argument que utilitzava Murcia per demanar el transvassament de l'Ebre.

Per si fos poc aquest model econòmic de creixement ens ha abocat a un procés de canvi climàtic que ha acabat per agreujar la situació. L'informe sobre els efectes del canvi climàtic a la Mediterrània confirma que la tendència serà la de estius molt calorosos seguits de tardors seques, concentrant les pluges a la primavera. Voliem caldo Doncs dues tasses. Ara a més de superar els periodes estivals haurem de superar també els de tardor i hivern. En aquesta situació creuen que és prudent seguir creixent No és hora de replantejar-nos si anem en la bona direcció No seria hora d'aplicar de debó la Directiva marc d'aigues de la Unió Europea i establir una gestió per conques acceptant l'aigua com un factor limitador de les implantacions humanes en el territori
Aquest és el debat senyor Xuclà. És un debat entre els desenvolupistes al preu que sigui com vostè i els qui, com jo, a més del pà per avui ens preocupa el món que deixarem als nostres fills. I aquest debat s'ha de fer tant a Barcelona com a Girona. Si el fem de debò i comencem a reduir junts la pressió sobre el riu potser descobrim que el conficte territorial pot donar lloc a la col·laboració mutua per assolir un objectiu comú.

Enric Pardo, Regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat de l'Ajuntament de Girona

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2909_2_237495__Girona-Racionar-laigua-seguir-creixent

Aigua i sol

Diari Avui 19-12-07

MENYS POLÍTICA I MÉS AIGUA I MÉS ENERGIA
Aigua i sol
Lluís Foix / Periodista

No tenim grans rius a la península Ibèrica. A Catalunya rebem les aigües de l'Ebre que ja arriben cansades i minses al Delta. El Segre entrega el seu minvat cabdal a l'Ebre després d'aturar-se als embassaments d'Oliana, Rialb i Sant Llorenç de Montgai i omplir-los. Neix al vessant septentrional del pic del Segre, al circ de la Culassa, als peus del Puigmal, i recorre 265 quilòmetres fins que desemboca al seu pas pel poble aragonès de Mequinensa. El Segre és un riu molt ben aprofitat. Del seu curs surten els canals i sèquies de regadiu que transporten les aigües pel canal d'Urgell, Balaguer, Seròs i el d'Aragó i Catalunya. Ara també hi beurà el canal Segarra-Garrigues, que portarà riquesa a desenes de milers d'hectàrees de terres lleidatanes. No se'n perd ni una gota.

LA NOGUERA PALLARESA ÉS UN AFLUENT del Segre. Neix a la Vall d'Aran, a pocs metres del naixement de la Garona, que s'escapa cap a l'Atlàntic, i es dirigeix cap al sud travessant els dos Pallars. També és aturada al seu pas per Tremp, formant un gran embassament que arriba fins als peus de la Pobla de Segur. Tampoc la Noguera Pallaresa desaprofita les aigües. Es torna a embassar prop del poble de Cellers i després de penetrar pel congost de Terradets omple novament el pantà de Camarasa abans de trobar-se amb el Segre. La Noguera Ribagorçana també és un riu lleidatà que neix a la Vall d'Aran i marca la línia fronterera entre Catalunya i Aragó fins que desemboca a Corbins, a la comarca del Segrià. Les seves aigües també són aprofitades per totes dues comunitats. El Llobregat i el Besòs arriben a Barcelona ja molt espremuts. Tenim el Francolí i el Foix, que van directes a la Mediterrània aturant-se en petits pantans que es construïren al llarg el segle passat. A les comarques gironines el Ter mana sobre tots els altres i també és aprofitat per al consum dels pobles i viles del seu recorregut.

CATALUNYA NECESSITA MÉS AIGUA de la que disposa. No cal ser tècnic ni polític ni enginyer per arribar a aquesta conclusió. Per tant, s'ha de treballar en dues direccions: estalviar l'aigua que es malgasta i buscar-ne en un altre lloc. A la Península ens en falta i a França els en sobra. Al ministre Josep Borrell se li atribueix haver dit al seu moment que manllevar aigua francesa podria trencar la unitat hidràulica nacional. El president Aznar ho va repetir de manera encara més contundent i enèrgica. No en va voler ni sentir a parlar. Això és una bestiesa. És hora, doncs, de recuperar la idea que l'aigua del Roine arribi a Catalunya per acabar amb el problema, totalment o parcialment. Si els capitals, els béns i la gent poden transitar d'un lloc a l'altre d'Europa és ridícul que l'aigua s'hagi d'aturar en una frontera cada vegada més artificial i obsoleta.

EL QUE PASSA AMB L'AIGUA també passa amb l'energia, principalment l'electricitat, que s'ha de manllevar a d'altres indrets. No volem centrals nuclears, no volem malmetre el paisatge, no volem que les grans multinacionals trafiquin amb l'energia que hem de consumir i, a la vegada, volem una gran qualitat de vida que necessàriament comporta un alt consum d'energia. És natural que la gent que viu al territori per on es transporta l'electricitat de molt alta tensió es queixi, es manifesti i reclami el que considera que són els seus drets o les seves preferències de tipus ecològic i mediambiental. Així i això és la democràcia. Les protestes han fet que l'excomissari europeu, Mario Monti, proposi ara que les línies de molta alta tensió siguin soterrades. D'acord. Encara que sigui car o molt car. Però que es faci. I si no fos possible, penso que seria una equivocació privar de l'energia necessària per al funcionament del país. L'argument que l'AVE no interessa el territori per on passa el trobo insolidari, per no dir reaccionari.

EL PRESIDENT MONTILLA VISITAVA el cap de setmana passat els pantans eixuts de les conques pirinenques. Diu que hem d'estalviar més aigua i ens hem de preparar per a les conseqüències de les sequeres que ja són alarmants. Molt bé. Però cal que el govern de Catalunya activi amb urgència la compra i transport de l'aigua de França. Fets i no paraules. Que no ens vinguin ara amb la nacionalitat de les lleres dels rius.

EL MATEIX S'HA DE FER AMB L'ENERGIA. Les alternatives són moltes, tot i que si hem d'importar electricitat de França és perquè els veïns del nord disposen d'una xarxa important de reactors nuclears que els permet exportar el que aquí no hem volgut produir. Tímidament s'ha començat amb els parcs eòlics que també embruten visualment el paisatge. Les plaques fotovoltaiques estan imposant-se gradualment en parts del territori. El sol i el vent son més nets que el carbó i segurament menys perillosos que l'energia nuclear.

PER ACABAR VOLDRIA RECORDAR AQUELL CRIT que s'imposà a tot el territori en declarar-se la guerra de Crimea entre l'imperi rus dels Romanov i Anglaterra, França i l'Imperi Otomà, l'any 1854. El crit era "aigua i sol, i guerra a Sebastòpol". Avui ho podríem dir novament i seria subscrit per pagesos, ramaders, industrials i consumidors de tot Catalunya. Menys política i més aigua i més energia.

Font:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/109475/aigua/sol.html

dilluns, 17 de desembre del 2007

Paraules que s´emporta l´aigua

Diari de Girona 17-12-07

Si la memòria no em falla, va ser el conseller Joaquim Nadal qui mesos enrere va afirmar que «hi haurà un retorn parcial i a mig termini del cabal del riu Ter». Sort que no va dir quan seria això perquè resulta que el govern del qual ell forma part va aprovar el mes passat la inversió necessària per connectar les aigües Ter-Llobregat amb el Tordera. O sigui que en aquest cas es pot ben dir que les paraules se les emporta l'aigua més que no pas el vent. Dels fets, ja no cal ni que en parlem sinó és per denunciar un altre exemple d'incoherència governamental tripartita.

ÉS ABSOLUTAMENT DE CALAIX que en una època de continuada manca de pluja i de disminució constant del nivell dels embassaments cal adoptar mesures per conscienciar encara més sobre la necessitat de fer un ús racional de l'aigua. Ara bé, tenint en compte el cabal que les comarques gironines aporten des del Ter cap a Barcelona no sembla lògic que algú anunciés, com va fer, restriccions de quatre hores al dia a partir de gener als ciutadans de Girona. Sembla, com ha denunciat Carles Puigdemont, portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona, que als gironins i a les gironines se'ls demani una doble solidaritat, contradint, a més, allò que la llei assenyala en aquests supòsits pel que fa a la prioritat de les conques donants.

Que quedi clar que tots compartim, CiU inclosa, que és vital fer un ús racional de l'aigua, estalviar-la, reutilitzar-la i usar la política tarifària si cal per evitar un consum excessiu.
Ara bé, davant la incompetència demostrada pel govern tripartit també en aquesta qüestió, CiU defensa amb contundència les connexions de conques i alguna cosa més. És a dir, una Catalunya igualment en xarxa pel que fa a l'aigua i que s'admeti que Catalunya té un dèficit hídric que no se solventa només amb les polítiques abans esmentades sinó que es requereix aportació externa d'aigua al sistema. Això ja ho dèiem quan ens trobàvem amb una Catalunya de sis milions d'habitants i ho seguim dient ara que anem cap als vuit milions.

Ja sé que segurament ens fem pesats, però des de CiU seguim defensant el transvasament del Roina. Per què Doncs perquè les dades ens diuen que quan a Catalunya hi ha sequera severa com l'actual, totes les conques la pateixen: la del Ter, el Llobregat, la Tordera i l'Ebre. Per tant, en una situació de gran sequera no n'hi ha prou amb la interconnexió de conques.

El govern tripartit no admet públicament el dèficit hídric, però en canvi vol construir dessaladores. No és això admetre implícitament el dèficit hídric de Catalunya. O és que una dessaladora no aporta aigua, en aquest cas del mar, al sistema.

Abans que ningú pugui dir allò de «vosaltres també ho feieu», ja dic jo que CiU també defensa la construcció de dessaladores. Però no com a fórmula única.

Adequar els usos de l'aigua de mar amb una dessaladora requereix una quantitat molt gran d'energia, molt més que la portada d'aigua del Roina. Per tant, sí que hem de promoure l'estalvi energètic, com insisteix el govern, resultaria molt millor el transvasament del Roina.I que consti que ho diem en bé del que defensa el tripartit, que es promulga com el principal valedor d'aquest estalvi. O és que no ho diu de debò.

Des de les comarques gironines els demanem menys demagògia i més transparència i, sobretot, un tracte just. I al conseller Nadal, que és de la terra, si realment creu el que diu i encara té un mínim d'influència en el govern tripartit, cosa que dubtem, li demanem que treballi per tal que el que va dir sigui una realitat. De moment, i ho lamentem, les seves paraules van en una direcció i els fets en una altra. De fet, des d'aquest punt de vista, això no representa cap novetat.

*Diputat de CiU al Parlament

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2907_3_237085__Comarques-Paraules-semporta-laigua

diumenge, 16 de desembre del 2007

Quan la solidaritat esdevé expoli

Diari de Girona 16/12/07

Mentre escric aquestes ratlles, el riu principal de la nostra demarcació, el Ter, està desembocant a Barcelona. O, per ser del tot correcte, hauria de dir que està patint una gran derivació del seu cabal que comporta que gairebé el 90% de l'aigua que hauria de dur se'n vagi cap a la conca de Barcelona, mentre que els habitants d'aigües avall del Pasteral ens estem abastint amb el 10% restant. No només s'incompleix, doncs, l'anomenada Llei del Ter, de l'any 1959; ni l'aprovat recentment Pla de Cabals de Manteniment de l'Agència Catalana de l'Aigua, que és l'organisme competent en la matèria: es vulnera, miri com es miri, qualsevol principi de justícia social, ecològica i territorial que hauria de regir el repartiment dels recursos naturals al nostre país.

Si bé és veritat que estem en un context de sequera generalitzada, també és cert que aquests anys anormalment secs cada cop ho són menys, d'extraordinaris, i l'anomalia que representa que ja per llei es pugui extreure tanta aigua del riu per abastir més de la meitat de població del Principat, esdevé un llast tan impactant com desconegut quan l'aigua que passa pel riu és, per raons naturals, poca. Més que derivació -que és la paraula políticament correcta per parlar de transvasament, concepte que pel que sembla només és perjudicial quan s'aplica a l'Ebre-, podem parlar, sense massa complexos, d'expoli. Podem parlar d'expoli perquè mentre aquí se'ns plantegen restriccions -a Girona, municipi on tirant llarg habitarem els futurs 240.000 gironins que estableix el Pla Director-, l'abastiment d'aigua d'aquest riu ha permès un creixement exponencial de l'àrea urbana de Barcelona -comprenent des del Garraf, Alt Penedès i Anoia fins als Vallesos i Maresme- i es veu que en aquestes 7 comarques que concentren més de la meitat de catalans, les restriccions serien impopulars. Tot i tenir una de les mitjanes de consum d'aigua més baixes d'Europa, segurament els catalans encara podem fer un esforç i gastar encara un xic menys. En tot cas, però, crec que l'estalvi s'ha de produir arreu on es consumeix aigua i, si del que es tracta és prioritzar actuacions, on primer s'ha d'implantar és on pot tenir més efecte -és a dir, on es produeix el consum majoritari que, en el cas del riu Ter, segurament ja haureu endevinat que no és pas a Girona.

La llista de greuges i contradiccions és molt llarga però si una cosa és clara és que cada cop som més els col·lectius socials i moviments polítics que posem aquesta injustícia sobre la taula. I, per tant, tot fa pensar que la solució s'acosta. Potser és clar que un transvasament no s'arregla amb nous transvasaments que permetin rebaixar la pressió sobre el Ter. O podria no ser tan clar Cal que se'ns demostri que és possible complir la Llei sense fer cap nou transvasament amb arguments tècnics, amb mesures viables i calendaritzades, creïbles, que no es quedin en retòriques estèrils que tothom sap que no aniran gaire més lluny dels calaixos de declaracions de bones intencions: estalviar més; apostar per una nova cultura de l'aigua que pregonitza que la (in)disponibilitat d'aigua ha de ser un vector que limiti el creixement del país; optar per un creixement mesurat. El problema és que pràcticament totes les solucions que se'ns han proposat fins ara responen a estudis que parteixen del fet que al Principat hi ha un riu sagrat, intocable, i que per estranyes hipoteques polítiques els gironins hem de carregar amb l'abastiment de l'àrea més poblada. I això no és just: si la política del Govern actual és dir «no als transvasaments», aquí en patim un -i força més impactant del que hauria estat el de l'Ebre. Com se'ns pot dir que avancem cap reduir-ne la seva magnitud si ni tan sols som capaços de fer complir la Llei que el regula.

Finalment, tal com s'ha demanat repetidament a l'ACA, també cal que tothom pugui saber el volum d'aigua que s'està transvasant cada moment a Barcelona; i l'aigua que aconsegueix superar l'embassament del Pasteral i circula pel llit del nostre riu, fins arribar a l'Estartit. La conca donant ha de saber quanta aigua dóna; la conca receptora ha de saber d'on treu l'aigua que li permet mantenir l'activitat -i seguir creixent. I a partir d'aquí, de la transparència i la cor responsabilització en els consums, es podrien incloure taxes a la conca receptora, mesures compensatòries per als soferts gironins que permetem que ens eixuguin el riu, etc; però sempre des de la base que la ciutadania té dret a saber, a cada moment, quanta aigua segueix per cadascun dels dos camins.O és que un cop més cometrem la hipocresia de pensar que el problema de tot plegat és el centralisme espanyol, i exigirem balances fiscals a Espanya mentre ens oblidem de les balances hídriques d'un recurs natural molt més proper, com és l'aigua del nostre riu principal, el riu Ter

Albert Ruhí, Biòleg i membre de l'Obervatori del Ter de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2906_2_236937__Girona-Quan-solidaritat-esdeve-expoli

dissabte, 15 de desembre del 2007

Massa aigua del Ter per a Barcelona

Empordà.info 15-12-07

A vegades l'explicació d'un cas concret és més il·lustrativa que molta teoria i molta retòrica.

QUAN INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS estava a l'oposició, ara fa quatre anys que està al Govern, s'oposava frontalment a qualsevol tipus de transvasament en matèria de política hidràulica i apostava per «una nova cultura de l'aigua».

Els fets són els següents:El 70% del cabdal del riu Ter es transvasa a l'àrea de Barcelona. Mai, insisteixo: MAI, una part tan important del cabdal del riu Ter havia estat transvasada a l'àrea metropolitana. Els científics, que no els polítics, són els que diuen que el riu Ter pateix un empobriment alarmant de la flora i la fauna. I en la part final del riu, la Comunitat de Regants del Baix Ter es queixen que les fecundes terres de la Gola del Ter ja no són productives com abans. Aquest increment del traspàs d'aigua del Ter a Barcelona s'ha produït amb els governs tripartits i més concretament amb Iniciativa per Catalunya-Verds dirigint el Departament de Medi Ambient. Frontal contradicció entre les paraules d'abans i els fets d'ara.

No vull dir amb això que sigui contrari a connectar en xarxa les conques hidrogràfiques. El que fou conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va arribar a afirmar que «s'oposava absolutament» als transvasaments de conques.

Vull dir que sóc partidari dels transvasaments entre l'Europa humida i l'Europa seca. I que fa anys que hem proposat el transvasament d'aigua del Roine, que afavoriria Barcelona i Girona i també, solidàriament, les Terres de l'Ebre. Aquest és un projecte que el Govern tripartit ha abandonat amb gran miopia.

Però «la nova cultura de l'aigua» sembla que és el «fer el contrari del que es diu sense que es noti per continuar dient el que hem dit».

Només així s'entén que el regidor d'Iniciativa per Catalunya-Verds a l'Ajuntament de Girona, Enric Pardo, anunciï «restriccions de subministrament d'aigua de quatre hores cada dia» en el terme municipal de Girona a partir del mes de gener. I només així s'entén que s'hagi organitzat un gran «debat» de dimensions provincianes sobre la pista nadalenca de patinatge de gel que s'ha instal·lat a Girona. Perquè l'aigua gastada per la pista de gel deu anar «contra una nova cultura de l'aigua».

Resumint: estic a favor del transvasament del Roine, estic absolutament a favor de reduir el transvasament del Ter a l'àrea metropolitana de Barcelona, estic a favor de tenir aigua corrent les 24 hores del dia i estic a favor de la pista de gel perquè tothom pugui patinar i caure de cul com vulgui.

Estic en contra del messianisme d'Iniciativa per Catalunya-Verds que predica «una nova cultura de l'aigua» i que ha autoritzat que el Ter sigui literalment «xuclat» amb greus conseqüències mediambientals. Coherència entre les paraules i els fets!

Jordi Xuclà. Diputat de CiU al Congrés