divendres, 21 de desembre del 2007

Cantarelles d'aigua

Diari de Girona 20-12-07

JORDI DALMAU Viatgers, excursionistes, poetes, naturalistes, professors i molts col·lectius més, tothom sensible a l'oferta de les belleses naturals, parla i escriu de l'espectacle de l'aigua a muntanya. És el líquid màgic que amb la seva cantarella recorda una companyia entranyable.

Però ja es comença de dir, també, que l'aigua serà un dels motius de les guerres que s'esdevindran al segle XXI. L'escassetat del líquid, tant com la seva necessitat de primer ordre, poden fer-nos fixar en una altra cara, gens bucòlica, ben a l'inrevés de les placideses naturals que semblaven eternes. Escoltant els rierols que baixen dels Pirines amb la seva cançó semblaria que no hi ha data de caducitat. Ara bé, resulta que els gironins, quan se'ns parla de l'aigua, ja tenim els nostres motius de fundada preocupació.

Aquesta preocupació va lligada amb el Ter. Li podríem fer aquesta fitxa de presentació: fill predilecte del Pirineu gironí, saltador de naixement, protagonista de la revolució industrial de Catalunya, tot baixant tasta la plana de Vic, hi fa un colze, s'hi repensa, i torna a terres gironines, amic de les muntanyes es deixa domesticar pels embassaments i després continua cap al mar. Feta aquesta honorada fitxa, sembla que una mà negra li pertorba la seva vida natural. Ara mateix, amb la falta de pluja, una ombra planeja sobre el seu cabal i des de Girona ja s'ha anunciat la probabilitat d'haver de patir restriccions de quatre hores diàries en el subministrament d'aigua potable. El contrasentit, la paradoxa o la bajanada és que una bona part de l'aigua del nostre Ter és destinada al consum de Barcelona, peruna decisió política de peix gros contra peix petit, determini que ja es va prendre quan es va construir l'embassament de Susqueda als anys seixanta. El visitant d'aquella presa hi pot observar que hi ha dues torres al mig de l'embassament, una és per a la regulació del saltant per a producció elèctrica, i l'altra torre és el lloc des d'on es pren la conducció de l'aigua cap a Barcelona, exactament cap a una central situada a Sant Joan Despí. Aquest és l'estirabot: a Girona ens podran tallar el subministrament d'aigua quatre hores mentre que a Barcelona tindran aigua procedent del Ter. És una vella cançó de l'enfadós fins a les últimes conseqüències, és la cantarella gironina, la veu que clama en el desert perquè les decisions governamentals obliden ja històricament les necessitats de la conca del Ter.

Les reclamacions gironines ja es varen iniciar quan es feia aquella construcció, als anys seixanta. La premsa d'aquells anys ja deixava endevinar-ho tot: un articulista d'aquí es lamentava que «El Ter ya desemboca en Barcelona», mentre un altre articulista d'allà li contestava que els gironins ens devíem a la «sacrosanta solidaridad catalana». És a dir, tot sentenciat i perpetrat. La Cambra de Comerç de Girona en aquella època va treballar una lluita oberta per retenir els cabals del Ter a la seva conca natural, però la fatalitat, disfressada de solidaritat forçada (i a més, amb el romanço de «sacrosanta») va eixugar les esperances del sentit comú. Fidel a aquell esperit reivindicatiu, l'actual Cambra de Comerç continua encara amb la voluntat de debat sobre el mateix tema, ja massa trist. Seria bo de saber quantes i quines institucions que porten el nom de Girona alcen la veu i emprenen alguna acció.

Donoso Cortés, polític del segle XIX, ja deia que el vertader caràcter d'un polític es coneix perquè sap distingir les qüestions en què hi pot haver transacció i es pot cedir, de les altres qüestions que ni poden ser transigides ni poden ser abandonades.

Font:

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2910_4_237760__Opinio-Cantarelles-laigua