El conseller Baltasar i el Ter no lliguen

Blog de Manel Ibarz 31-1-08

Segons una notícia apareguda en l’edició del dia 30 de gener del Diari de Girona, el Conseller Baltasar, en resposta a una pregunta parlamentaria formulada pel diputat Xavier Dilmè de CiU, ha manifestat que "No hi ha cap dia de l'any hidrològic 2006-2007 en el qual s'hagi incomplert la normativa establerta pel Decret de Sequera", i crec que una resposta com aquesta exigeix un aclariment, perquè és enganyosa.

El Conseller Baltasar i el personal adscrit al seu departament, igual que han fet altres governants anteriors, cometen l'error de creure que la llei que va autoritzar el transvasament d'aigua del Ter a Barcelona l'any 1959 no és aplicable, a saber perquè, i que el govern de la Generalitat de Catalunya pot dictar disposicions reglamentàries contradient els seus preceptes amb les dramàtiques conseqüències sobre la conca del riu que aquest incompliment comporta.

Que jo sàpiga, fins al moment d'escriure aquesta nota, ningú amb potestat per a fer-ho no ha derogat aquella norma, ni cap disposició legal amb rang de llei posterior a la seva promulgació tampoc no ho ha fet, per la qual cosa, mentre això no passi, continuarà vigent. És més, si fos derogada pura i simplement sense que simultàniament no es dictés una disposició que autoritzés la portada d'aigües a Barcelona, l'actual transvasament deixaria de tenir suport legal, i dubto que el Conseller Baltasar, que fa bandera del NO a tot transvasament i que rendeix un culte quasi religiós a l'anomenada "nova cultura de l'aigua", gosés contradir d'una manera tant flagrant els dogmes de la seva doctrina, patrocinant una nova llei per transvasar l'aigua del Ter a Barcelona, que derogués la de l'any 1959, per legitimar els decrets que ha dictat en el seu combat contra la sequera i consagrar la destrucció ecològica de la conca.

Per tant, estant vigent la llei de 1959, cap norma reglamentaria, sigui un decret, una ordre, una resolució o qualsevol altra, no la pot contradir sense violar el principi de jerarquia normativa i incórrer en causa de nul·litat, per la qual cosa resulta absolutament irrellevant i legalment intranscendent que el Departament de Medi Ambient no hagi incomplert el Decret de Sequera, perquè aquest no respecta els cabals fixats per la llei i, al menys en aquest aspecte, és com si no existís.

La llei, que es va dictar fa 50 anys per pal·liar un episodi de sequera similar a l'actual i abastir les necessitats imperioses de la Barcelona de l'època, establia unes condicions que, a mesura que ha anat creixent la set de la conurbació i de la seva àrea metropolitana, han anat sent obviades amb un argument fal·laç, com és el de la necessitat d'atendre els requeriments d'aigua de boca de la població, amb el que totes les administracions s'han cregut amb el dret d'incomplir-la, de fer estralls en el riu i d'evitar afrontar les dificultats evidents de trobar fonts alternatives d'abastament.

És a dir que, amb l'excusa canalla de que el culpable de la situació és el franquisme que va aprovar la llei i no els gestors actuals que se'n aprofiten, els beneficiaris dels cabals del Ter obvien intencionadament el fet que aquella norma disposa que es pot transvasar l'aigua cap a Barcelona, fins a un cabal màxim de vuit metres cúbics per segon, una vegada que hagin quedat garantits un metre cúbic per segon per abastir Girona, que mai no s'ha complert per manca de capacitat de la canalització que ho hauria de permetre; tres metres cúbics per segon a l'alçada de la ciutat de Girona per garantir un cabal mínim del riu, que en el seu dia es va acordar que seria mesurat en un punt situat a l'alçada del pont de la Barca, abans de la desembocadura de l'Onyar; i d'una quantitat indeterminada d'aigua, que mai no ha estat precisada, per assegurar les necessitats de reg de la conca, aigües avall de la presa d'El Pasteral, que sempre s'ha donat per sobreentès que quedava satisfeta amb el cabal procedent de la sèquia Monar, malgrat que d'això no hi ha constància expressa.

Legalment doncs, el transvasament a Barcelona es va concebre com una possibilitat residual, una vegada que es garantissin les necessitats de les comarques de Girona en la forma indicada, de manera que havien de ser els cabals transvassats els que s'havien d'ajustar a les necessitats prioritàries de la conca del Ter i no a la inversa com s'ha vingut fent durant, com a mínim, els últims 30 anys.

S'equivoca per tant el Conseller Baltasar en dir allò que diu perquè, encara que no s'hagi incomplert el seu Decret (no faltaria més), resulta que aquest incompleix la llei. Ara bé, també ha de saber que la majoria de ciutadans podem entendre les dificultats que complir la llei pot comportar en aquests moments, però això no vol dir que acceptem que faci veure que no compta. És més, crec que molts catalans (encara que no tots, segons hem tingut oportunitat de constatar en els últims anys) tenim clar que els barcelonins han de tenir aigua, però això no pot ser a costa del riu que els sadolla, tergiversant l'aplicació de la llei o violant les garanties que conté.

De moment, a manca d'altra solució viable, hem de superar l'actual episodi de sequera com es pugui, és a dir, improvisant, com sempre. Però tan bon punt es comenci a resoldre, cosa que paradoxalment vindrà del cel i no del govern, serà imperatiu que afrontem la situació seriosament, dient la veritat, sense apriorismes, i que pensem solucions viables per al futur de l'abastament de la conurbació de Barcelona, fent-les compatibles amb els interessos legítims de la gent que viu a les comarques de Girona, que no tenen perquè pagar indefinidament els errors i les imprevisions del govern, sigui del color que sigui.

Tot plegat deixant constància que em sembla paradoxal haver d'apel·lar a una llei preconstitucional i inequívocament franquista per demanar la salvaguarda del nostre patrimoni natural a un govern democràtic que no el respecta i a un conseller que se les dóna d'ecologista.

Font:
http://www.ibarz.org/