dilluns, 18 de febrer de 1980

LA LLUITA POLÍTICA PER LES AIGÜES DEL RIU TER

LA LLUITA POLÍTICA PER LES AIGÜES DEL RIU TER

Antecedents

A les comarques gironines, durant el Règim polític del General Franco, el tema que va moure més voluntats, que va mobilitzar a més persones, que va mantenir més durada i persistència , i que ha tingut més ressonància política, ha estat la problemàtica del riu Ter, en tots els seus aspectes i matisos.

El riu Ter ha estat la causa d’esdeveniments polítics de tota mena, els quals malgrat emparar-se moltes vegades sota el mantell economico-administratiu, varen provocar una dicotomia ben clara entre els objectius miops de l’Administració, i els interessos col•lectius dels gironins.

En aquests fets el protagonisme l’han tingut diferents Corporacions, Entitats, estaments, o col•lectius, segons el tema que afectava el riu Ter. I malgrat que aquests grups i persones han estat de diversa significació política, de diferents grups econòmics, i fins i tot, d’antagòniques classes socials, de fet quan s’ha tractat de lluitar pel riu Ter, sempre s’ha fet amb idèntiques fites, i podríem dir àdhuc que amb unanimitat a l’hora dels objectius.

Però com que les derrotes han estat continuades en aquest tema, a les comarques gironines, s’hi respira una atmosfera de frustració en tot allò que fa referència al riu Ter.
Per això cal destriar els diferents aspectes que configuren la problemàtica, cal estudiar la seva evolució política a través dels temps, i partir de la psicoanàlisi col•lectiva, potser trobarem les solucions que, malgrat tot, encara es poden obtenir per no perdre definitivament el nostre riu Ter.

1.- ACREIXEMENT DEL PANTÀ DE SAU

La regulació del riu Ter, i l’aprofitament de les seves aigües, ha estat una aspiració que ja s’havia planificat durant el temps de la Generalitat republicana.

Ara bé, en aquells moments la regulació estava plantejada per afavorir els regadius del Gironès, i del Baix Empordà, i evitar les inundacions periòdiques produïdes per la circulació torrencial.

Amb les inundacions del 1940, aquest projecte tornà a tenir vida, i tots els gironins hi varen ajudar. Les obres de la resclosa de Sau es varen iniciar en el 1949.

Cinc anys més tard, l’Administració amb la idea de portar l’aigua a Barcelona, considera que la presa de Sau és massa petita, i la vol fer recréixer fins a 177 Hm3.

El 1954, es presenta el Segon Projecte de la Presa de Sau, el qual la fa recréixer, i provoca un veritable avalot de la població contra el projecte.

No solament va set la Diputació que s’hi va oposar amb el suport del Dictamen elaborat per Josep Ma Perxés, Francisco Sanchez Medina, y Antonio Gete-Alonso de Hera, tots Enginyers de Camins, sinó també la Cambra Oficial de Comerç, la qual amb el seu recurs va arribar fins a la Tercera Sala del Tribunal Suprem.

Naturalment, en el 1954, en plena dictadura, oposant-se als plans de l’Administració Pública era molt mal vist, però tot i així la premsa també es va fer ressò del malestar de la població respecte a l’interes d’ampliar la pressa, per derivar aigua cap a les comarques del Barcelonès i del Maresme.

Per aquest motiu, el Ministre d’Obres públiques, Conde de Vallellano va adreçar un telegrama al Governador Civil i Cap del Movimiento a Girona , Sr. Mazo Mendo, pel qual li ordenava que contrarestés la Campanya que s’havia organitzat en contra l’ampliació del Pantà de Sau, al “objeto de evitar creación de ambiente contrario a resoluciones del Poder Público”.

De res va servir tota la oposició, perquè en el 1960 es va acabar definitivament el Pantà de Sau, i l’embassament es va fer per a magatzemar 177Hm3, amb la idea subsegüent de derivar aigua cap a Barcelona.

Aquest va ser l’inici de tots els problemes que més tard varen anar sorgint, i ningú pot dir, que ja des del primer instant, tots els sectors sensibles no haguessin fet una oposició total i radical a la portada d’aigües a Barcelona, ja que malgrat ser el Pantà de Sau necessari, no per això es va deixar emmascarar la realitat.

2.- NOU PROVEÏMENT D’AIGÜES A BARCELONA

La ciutat de Barcelona, de 1940 a 1950, va observar un creixement demogràfic molt important, de tal forma que va duplicar el nombre d’abonats la Societat General d’Aigües de Barcelona, i es va més que duplicar al cabal d’aigua diari amitjanat que es subministrava.

En el 1950 es va fer l’Avant-projecte pel Subministrament d’Aigua a Barcelona, amb el qual s’havia d’assegurar cabals suficients per un període de 50 anys. El va realitzar Joan Ma Compte Guinovart. I l’estudi va contemplar que tan per la qualitat, com per la quantitat, només hi havia el Ter, sempre i quan es comptés amb el pantà de Sau ampliat, i que el de Susqueda també s’acreixés a 233Hm3.

El 25 de juny de 1954, una O.M. ordena la redacció del “PROJECTE D’ABASTAMENT D’AIGUA POTABLE A LA CIUTAT DE BARCELONA Y POBLACIONS DE LA SEVA ZONA DE INFLUÈNCIA”. L’avant-projecte de 1950, i el projecte de 1954, en el mes d’agost de 1957 es va iniciar el tràmit d’informació pública.

Aquest projecte pretenia derivar 11 m3/seg. Del riu Ter cap a Barcelona, tot suposant que els cabals amitjanats del riu eren de 18 m3/seg. Com és natural, els tècnics redactors del projecte no varen fer cap esment, de les necessitats sanitàries, ni a les demandes de les poblacions de la conca del riu.

Aquell mateix any, varen aparèixer altres estudis tècnics sobre el mateix tema, com el que va promoure l’Alcalde de Barcelona Sr. De Porcioles, i també el que elaborà Alexandre Miró per compte de la Societat General d’aigües. Encara que de forma diferent tots dos estimaven que la solució de la set de Barcelona era el riu Ter, i donaven suport moral projecte oficial de la C.H.P.O.

Davant d’aquestes perspectives, les principals entitats gironines, es varen oposar amb totes les forces contra aquest projecte, i es varen recolzar al Dictamen de tres enginyers, tot exigint els punta següents:

- que l’aigua del Ter es necessitava integrament per a Girona
- que els cabals estimats de 18 m3/seg. no estaven verificats
- que calia un mínim d’escorrentia pel riu per qüestions sanitàries
- que calia preveure aigua per Girona i la Costa-Brava
- que els regadius possibles eren de 63.000 Hs.
- Que Barcelona podia treure aigua de l’Ebre, am una obra mixta amb el camp de Tarragona.

En el tràmit d’informació pública hi varen acudir més de 400 escrits en contra del projecte. De res no va servir, excepte que els tècnics rebaixessin els seus inicials propòsits.

En el novembre de 1958, apareix en el Butlletí Oficial de l’Estat el Decret de 14 de novembre de 1958, el qual regula el riu Ter, i també ve a Girona el Ministre d’Obres Públiques per apaigavar els ànims.

Una cosa molt important del Decret és que altera les prioritats que sempre la Llei d’aigües havia consagrat. O sigui, que l’abastament a poblacions no tenia preferència sobre els regadius, ja que l’ordre preferent va quedar determinat així:

1m3/seg. pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i la Costa Brava

3m3/seg. com a circulant mínim aigües avall del Pasteral, a mesurar a l’altura de la ciutat de Girona.

(?) cabals necessaris pel reg de la zona regable del Ter.

Un cop acomplertes totes aquestes necessitats, si hi han sobrants, es podrà enviar aigua a Barcelona, però mai es podrà passar del màxim de 8m3/seg.

Per altra banda, es reconegué que els regadius totals de les nostres comarques, arribaven a 50.000 Hs., els quals el Ministre d’Obres Públiques Sr. Vigón, prometé que es realitzarien a càrrec de l’Estat, i que a més dels regadius del Gironès, i del Empordà , s’ampliaria la zona de la comarca de la Selva.

3.- ELS CABALS DISPONIBLES DEL TER

Una de les argumentacions més invocades per l’oposició de les comarques gironines a la derivació d’aigua cap a Barcelona, va ser que els 11m3/seg. que es projectaven eren excessius, perquè no estava verificat, i si es consumava l’espoli el riu quedaria depauperat, especialment en les seves reserves freàtiques.

A partir del 1966, en que s’inicià l’emportada d’aigües cap a Barcelona, un dels interessos més arrelats i manifestats pels gironins, ha estat comprovar si pel riu hi passa el cabal de 18m3/seg. que sobre càlculs amitjanats l’Administració s’hi repenjava.

La Cambra de Comerç ha estat la Corporació Pública més persistent en fer-se portantveu d’aquesta inquietud, i mai ha deixat de preocupar-se i de vigilar l’acompliment de les normes legals sobre la distribució de les aigües del riu.

Des del 1967, Hidroelèctrica de Catalunya, S.A. concessionària del salt de Susqueda, facilitava a la Cambra de Comerç els cabals desembassats des d’El Pasteral.

Quan en el 1973, varem tenir una gran secada, gràcies a les dades d’HECSA, i la comprovació del poc cabal circulant, la Cambra va provocar una campanya de denúncia contra C.H.P.O. perquè no es complia la llei , ja que no circulava aigua suficient pels regadius, ni molt menys els 3 m3/seg. del mínim circulant.

A la vista del rebombori creat en els mitjans de comunicació social, la C.H.P.O. prohibí a HECSA que continués facilitant les dades de l’aigua desembassada a El Pasteral , tot argüint que les úniques dades oficials eren les que facilitava la Confederació a través de la Comissió de Desembassament de la Secció Ter.

La sèrie estadística que forneix la Confederació , no són dades diàries, i en conseqüència és de molt fàcil manipulació el control dels cabals circulants del riu. Si entenem que els 3 m3/seg. S’han de considerar “instantanis”, donar dades estadístiques setmanals dels cabals porta a un encobriment de la realitat.

Per evitar aquesta impossibilitat material de verificar els cabals que per llei pertanyen a Girona, la Cambra de Comerç, des de sempre, i especialment des del 1973, demana la construcció d’una Estació d’Aforament al riu Ter.

Després de moltes gestions, queixes, i reiteracions, l’Estació d’Aforament encara no s’ha construït . No ha estat pas per culpa dels gironins. L’Administració pública no té cap interès en obrar aquesta Estació, si ho hem de mesurar per la tardança i la lentitud que ha manifestat en aquest afer.

Han passat 15 anys, des de que se’n va l’aigua cap a Barcelona, i encara ara, ningú neutral, ha pogut comprovar si realment l’aigua que queda pel Ter quan es necessita és la que legalment pertoca.
Si a Barcelona només hi podia anar l’aigua sobrant, després de satisfer les necessitats gironines, com es pot dir seriosament i amb autenticitat científica , que la llei s’ha complert sempre?


4.- ELS REGADIUS

L’altre tema més punyent de l’afer del Ter, és el que tracta dels regadius. De bell antuvi, existí la polèmica sobre la superfície que era regable a les comarques gironines.

El projecte de la C.H.P.O. primer va dir que eren 39.000 Hs., el Dictamen de les Corporacions gironines, en calculava 62.950 Hs. Finalment se’n varen reconèixer oficialment 49.409 Hs. Que coincideixen amb les que el Ministre Vigon es va comprometre realitzar.

En el BOE del 13 d’agost de 1966, es varen declarar “de alto interès nacional” 23.300 Hs. Entre els que corresponien al Ter, i als de la conca de La Muga.

Els primers en realitzar-se varen ser els de Bescanó-Salt, i els de Cervià-Colomers. Però els afectats mai han trobat correcte ni la seva tramitació, ni la seva realització, per la qual cosa han recorregut les dues Comunitats de Regants les tarifes de regatge.

Les Comunitats de Regants de La Muga, també han impugnat el cànon de regatge que la Confederació ha imposat, i encara ara no està resolt aquest contenciós.
Respecte als regadius del Baix Ter existeix un veritable embolic. En el 1968, l’Administració en va voler fer-ne avia, i va adjudicar la redacció del projecte i l’execució de l’obra a dues companyies. I quan es va posar a exposició al públic aquest projecte no estava prou elaborat, i li mancaven prous detalls, com perquè no distingia els nous regadius dels que només es milloraven perquè ja existien de temps immemorial. Per altra banda, tot el regatge l’havien projectat per “aspersió”, sense preveure que els que ja existien ho feien amb aigua a “peu rodat”.

La campanya perquè es considerés el projecte va ser molt gran, i fins ho tot Josep Pla va escriure un article a “Destino” on deixava a l’Administració molt mal parada.

L’Administració es molestà i retirà el projecte. Fins el 4 de novembre de 1976 la Comissió Tècnica Mixta no acordà redactar un nou projecte de Pla Coordinat d’Obres.

Després d’haver-se exposat al públic i no haver-hi impugnacions, encara ara no està acabat el projecte definitiu del Canal Principal del Marge Esquerra per poder iniciar les obres.

Un problema que existeix també en altres regadius com els de la zona del Fluvià, i els de La Selva, és que malgrat estar prevista la seva construcció, no es coneix cap projecte aprovat, i tot ha quedat amb paraules. Els de La Selva actualment es important perque suposa el transvasament d’aigua del Ter a l’Onyar, a través de la resclosa de “Can Borra”, la qual serviria per regular l’Onyar i evitaria les inundacions de Girona-ciutat.

Agreuja la problemàtica dels regadius ja construïts, el càlcul que fa la Confederació del “Cànon de regulació” i les “Tarifes de regatge”, pels quals el m3 d’aigua dedicada a regadiu agrari surt més car que el m3 destinat a consum domèstic .

5.- EL PROVEÏMENT A LES POBLACIONS

A pesar de que en les normes legals vigents, es dona preferentment 1 m3/seg. d’’aigua del Ter, pel proveïment de Girona, poblacions de la conca, i de la Costa Brava, la realitat no ha estat pas així, malgrat les contínues queixes sobre el tema.

Només Girona té actualment una concessió 0’27 m3/seg. del riu Ter, però davant de la insuficiència d’aquest cabal, des del 1975, es ve reclamant més volum, i fins ara encara no s’ha aconseguit.

L’Alcalde de Barcelona i la Confederació, sempre han manifestat verbalment que Girona tenia preferència per les aigües del Ter, però la realitat ha estat tot a l’inrevés.

El problema de la Costa Brava encara és més flagrant. Cap població de la Costa Brava ha pogut disposar de les aigües superficials del riu, malgrat preveure-ho la Llei.

Roses des del 1960 té captacions en un pou a Castelló d’Empúries. Palafrugell des del 1973 té pous juntament amb Begur, Regencós i Pals a Torrent. Amb un pla d’emergència ara es vol subministrar Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, però tampoc serà amb aigua superficial que es guarda per Barcelona, serà de les captacions de Gualta.

Mentre existeixi perill de salinització, i s’ha pogut constatar un descens en els nivells de tots els pous existents en el Baix Ter, des de que baixa tan poc cabal pel riu, la política hidràulica del Govern és treure més aigua dels aqüífers subterranis, sense acomplir amb les normes legals vigents. La pagesia té tota la raó quan pensa amb els danys que se li ha causat en fer-li disminuir els nivells freàtics, des de que pel riu no passa l’aigua que caldria.


6.- CONTAMINACIÓ

A l’estiu de 1976, demostrant-se una vegada més que Girona no té cap preferència per a les aigües del riu Ter, per haver existit molta sequera, baixava un cabal escassíssim pel riu, de tal forma que les aigües circulants eren fètides i provocaren la mort d’infinitat de peixos.

La repulsa no va sortir de determinades Corporacions, que en aquells moments els pertocava defensar els interessos col•lectius, i davant de l’estrall es creà la “Comissió de defensa del Ter” a Torroella de Montgrí, la qual portà la sensibilització del problema arreu.

El Govern a corre cuita aparentà escarmentar a alguns culpables sense resultats positius de cap mena. Ordenà un estudi sobre la contaminació industrial, que s’ha quedat en estudi.

Pel que respecte a la depuració de les aigües abocades pels assentaments urbans a la conca del riu, malgrat les continues demandes, i les reiteracions en exigir ajuda per construir-les, encara en aquests moments no s’han iniciat ni la de Girona, ni la de Banyoles, que són els principals focus contaminants.

Actualment per la manca de cabal, i la manca de depuració en les aigües abocades al riu, la llera del riu Ter és una claveguera, que ja ni els pagesos gosen posar-s’hi per a regar.


7.- LA LLUITA HA DE CONTINUAR

- Amb l’exigència de prioritat i preferència de les aigües del riu Ter a favor de les comarques gironines, cal obtenir més cabals circulants pel llit del riu.
- Aquesta exigència, cal obtenir-la també per el proveïment de la ciutat de Girona, i totes les altres poblacions de la Costa Brava.
- La contaminació del riu és tan greu, que si no s’hi posa remei, es pot arribar a la vulnerabilitat del subsòl de forma inqüestionable i sense solucions possibles a curt termini.
- Els regadius promesos no s’han fet. La no acceptació dels projectats per aspersió, no pot ser cap excusa. Cal que els de la marge esquerra del baix Ter siguin iniciats tot seguit, sense demores.
- Hem de demanar la projecció dels regadius que manquen de la zona del Fluvià i també hem de demanar els de la comarca de La Selva.
- Els pagesos no pot ser que paguin el volum d’aigua més car que el consumit a les ciutats. Si els pagesos han estat perjudicats amb la pèrdua del nivell freàtic a la conca del riu Ter, des de que s’han derivat les aigües cap a Barcelona, perquè han de pagar encara a sobre la regulació del riu.
- La conca del riu Ter ha d’administrar i explotar les seves pròpies aigües. La conca hauria de ser autofinanciable, i amb els profits caldria invertir-hi per compensar els danys. ¿ Qui mana a la Junta de Desembassament?. Haurem d’arribar a uns Institucionalització de la conca del Ter amb representants de tots els interessos que hi convergeixen.

En definitiva, cal que d’una vegada i per sempre, el Ter deixi de ser problema. Cal que la política hidràulica de l’Administració estigui al servei dels homes que viuen i treballen a la conca del Ter.

Al text, no s’hi a fet cap esmena , ni de redacció ni ortogràfica
Aquestes dades es lliuraren al Diari LOS SITIOS - 1980