divendres, 6 de novembre de 2009

Séquia Monar: Quatre segles sota terra

El canal que traspassa aigua del Ter a l'Onyar conté elements històrics i curiosos i angules

http://www.diaridegirona.cat/tema-dia/2009/11/06/seacutequia-monar-quatre-segles-terra/368106.html

Normalment porta entre mig i un metre cúbic d'aigua per segon. Però quan es fan reparacions, s'asseca i s'hi pot caminar per dins. Allà queden al descobert elements insòlits que estan sota els peus dels gironins. Multitud de peces de ceràmica que algun artesà incívic del segle passat va llençar al canal, alguna roda de vehicle arrossegada per l'aigua séquia avall, una roda de molí d'alguna antiga fàbrica, aranyes cegues o angules provinents del Carib criden l'atenció.


TAPI CARRERAS GIRONA

L'aigua que es troba en les obres del TAV al parc Central va, en part, a parar a la séquia. S'hi deriva per mitjà d'una canonada que és al subsòl entre els carrers Bernat Boades i Canonge Dorca. El desbocat raig d'aigua que cau sobre el riu Onyar, al costat del pont de Pedra, permet a molt gironins detectar un forat sota les cases de Santa Clara. És la sortida de la séquia Monar, originària entorn al segle X i que va començar a cobrir-se a la zona del barri del Mercadal ara fa uns quatre segles.

Des d'aleshores ha anat acumulant història i elements curiosos que normalment queden amagats a dins de l'aigua que es traspassa del riu Ter a l'Onyar. El transvasament, a banda del servei que es dóna als regants, permet que el riu tingui prou cabal per garantir, entre altres coses, que els turistes puguin fotografiar les cases de colors reflectides en l'aigua. Sense aquesta injecció d'aigua, l'Onyar aniria tant sec al Barri Vell com el tram que ressegueix el carrer del Carme.

Només es pot caminar per la séquia quan no hi passa aigua. És en comptades ocasions. Sol ser quan hi ha algun tipus d'obra a l'interior. Ahir es reparava un aparell que mesura el cabal i va generar l'excusa perfecta. L'Ajuntament de Girona, de la mà del regidor de Medi Natural, Ponç Feliu, va obrir a alguns periodistes un tram de la infraestructura per tal que descobrissin part de les entranyes de la ciutat antiga.

Per accedir-hi, s'ha de descendir des de l'antiga central elèctrica del Molí, al carrer de Santa Clara, que fa uns anys donava llum a part de la ciutat, gràcies a la força de l'aigua de la séquia. Uns metres més avall s'arriba a la sortida de l'Onyar, prop del pont de Pedra. A pocs metres de la "desembocadura" s'hi pot veure una vella roda de molí d'alguna antiga empresa, mig amagada entre el formigó del mur de la séquia. Passaria inadvertida si el regidor no l'assenyalés, a terra.

En direcció contrària a la baixada de l'aigua, la dimensió del canal varia segons el tram. El diàmetre fa entre dos i cinc metres. En un punt d'uns cinquanta metres de llargada s'acumulen restes de ceràmiques que, segons apunta el regidor de Medi Natural, podrien provenir d'algun antic ceramista que llançava restes. Van baixar séquia avall fins que la irregularitat del terreny les va aturar a l'alçada de la Gran Via. Diferents marques als murs laterals fetes amb esprai pels operaris de la companyia d'aigües indiquen punts a reparar en un futur.

Al gener es preveu una gran obra entre Santa Eugènia i Salt, valorada en 200.000 euros de diverses setmanes de treballs. Per garantir l'aigua a l'Onyar, es farà un bypass. A la part alta de la séquia també s'hi observen canonades d'alguns immobles que hi ha al cim de la séquia. Algunes estan rebentades i l'Ajuntament preveu requerir a les comunitats afectades que facin les reparacions pertinents. Per exemple, ahir hi queia una espuma que podria correspondre a l'aigua i el detergent d'una rentadora.

Pel mig, hi ha trams amb força aigua fins i tot estant la séquia tancada. Són basses allà on el terra té sots pronunciats. S'hi poden veure angules (anguiles joves). Vénen del Carib, segons apunta Feliu. Només crien allà i es dediquen a remuntar rius i corrents aquàtics, fins i tot l'Atlàntic. Del sostre pengen aranyes cegues (no han vist mai la llum), un senyal que posa de manifest que, en els darrers anys, la séquia no ha estat mai a la seva màxima capacitat, uns vuit metres cúbic per segon.

Ara no passa d'un metre cúbic. No fa mala olor: és aigua de riu que normalment circula a tota velocitat. També aigua de pluja. Últimament, a més, aigua del subsòl de les ommipresents obres del TAV al parc Central.