«Quan es va fer, vam entendre que la llei del Ter era prou enraonada»

«Quan es va fer, vam entendre que la llei del Ter era prou enraonada»

Font: El Punt

ALFONS MARIA THIÓ DE POL ANTIC CAP DELS SERVEIS TÈCNICS DE GIRONA

Thió de Pol va ser durant gairebé 30 anys cap dels Serveis Tècnics de l'Ajuntament de Girona i va participar en l'elaboració de dictàmens sobre les conseqüències del transvasament del Ter


Vostè va entrar a l'Ajuntament el 57, quan es discutia la llei del Ter.

–«Vaig entrar a l'Ajuntament que encara hi havia l'alcalde Franquet. Llavors ell va plegar una temporada i va entrar en Joan Maria de Ribot. Va ser pràcticament el primer que vaig fer: un dictamen sobre el transvasament del Ter, ja que el projecte acabava de sortir a informació pública. Des del punt de vista municipal mencionàvem dos possibles problemes que ens podríem trobar a la ciutat. Un era el dels arbres de la Devesa, ja que estàvem convençuts que el freàtic del Ter disminuiria de nivell i que els arbres se'n ressentirien. I el temps ens va donar la raó, perquè van passar uns anys que els arbres de la Devesa van agafar totes les malalties possibles, fins que no van fer arrels suficients per anar a buscar aigua més avall. L'altre problema era l'abastament d'aigua de Girona, perquè els pous de la ciutat estaven a la Devesa –Sant Narcís, Mare de Déu de Montserrat i Mare de Déu de Núria, i encara n'hi havia un quart del qual no recordo el nom– i vam preveure que anirien a mal.»

–Va ser així?

–«Va succeir de tal manera que va haver-hi una època de restriccions, a Girona, fins que va arribar l'aigua des de la depuradora de Montfullà. Va haver-hi una primavera que la cosa es va posar molt difícil, perquè els pous de la Devesa quedaven a zero, i es va muntar una potabilitzadora provisional que vam portar de Bilbao,i que vam agafar quan estava a punt d'embarcar cap a una república sud-americana. La vam muntar només amb cloració, sense filtració, agafant aigua superficial del Ter. Va ser per necessitat, perquè érem a les acaballes i hi havia barris sencers sense aigua La vam muntar de Setmana Santa a Sant Pere, el dia que es va inaugurar, i s'hi treballava dia i nit. La gent s'abastia de pous particulars, i la gent de barris més elevats, com ara Montilivi, havien de venir al centre a buscar aigua.»

–Hi va haver molta oposició al projecte?

–«Recordo un estudi molt seriós de la Diputació de Girona, amb catedràtics i enginyers importants. Es van fer dos dictàmens, i també es va fer una manifestació en contra del projecte a Girona. Per ser l'època que era, va congregar bastant gent davant del Govern Civil, en el moment que hi havia Pagès Costart.»

–Sense el paper de la Diputació no s'hagués aconseguit tant?

–«La llei va intentar fer justícia, i això va ser important. El senyor Llobet se'n va preocupar molt, i va treballar bé amb els governadors. I l'alcalde de Girona, el senyor Ordis també va empènyer».

–Havia de ser difícil fer oposició en aquell moment...

–«Sí, però com a resultat de tot plegat es va fer la llei del Ter, que tots enteníem que era prou enraonada, perquè es prioritzaven els usos de les comarques gironines. La llei havia quedat bé, la por era que acabaria passant el que passa ara, que els regadius quedarien a la cua, i volíem que la captació fos al mateix punt que la de Barcelona, ja que teníem preferència. Però al final, la captació de Barcelona és a Susqueda, i la de Girona al Pasteral II, o sigui que, fins i tot físicament, vam perdre la preferència.»

–Què deien des de Madrid en relació a aquests dictàmens?

–«Hi va haver molta discussió sobre el cabal que portava el Ter, amb una quantitat que ballava entre els 12 m³/s i els 20 m³/s, deixant de banda les riuades. No hi havia mesuraments massa fiables, però al final es van definir uns 14 m³/s com a statu quo, 7 m³/s per a Barcelona i 7 m³/s per a Girona. Des de Madrid, al final, es va dir que la meitat per a cadascun.»

–Van rebre pressions en el moment de fer els dictàmens?

–«Absolutament cap. Sé que algú va estirar les orelles al catedràtic de Madrid perquè havia sigut massa favorable als de Girona.»

–A part del Ter, es plantejaven altres transvasaments, com ara el de l'Ebre?
–«Sí, hi havia gent que n'era partidària, i des d'aquí ho veiem més lògic, perquè l'aigua s'ha d'anar a buscar on n'hi ha. Aquí discutíem si el cabal era de 12 o 20 m³/s, i a l'Ebre tothom deia que com a mínim era de 150 m³/s, perquè no tenia color. Una anècdota: un dia vaig anar a la seu de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, i a la sala d'espera hi havia un mapa, amb una llegenda amb uns puntets petits al costat dels quals hi deia: «Límite de provincia». Llavors, amb una altra amb uns puntets una mica més grossos hi posava «Límite del Estado, frontera», i amb una de molt més grossa hi posava «Límite de la Confederación». Allà vaig veure claríssim que això no s'ho saltava ningú! Ens deien que venien al Ter perquè era més a prop de Barcelona.»

–Què es va negociar?

–«Hi havia moltes promeses en relació als regadius del Baix Ter. Amb la construcció de Sau i Susqueda hi havia la justificació de les riuades, però també la de l'ampliació de regadius. Però al final tampoc es va acabar acomplint aquesta promesa.»

–Els últims anys s'ha protestat molt. Des del principi que no es protestava tant?

–«És que últimament ha sigut terrible. El problema és que no hi ha hagut previsió. Hi ha hagut un creixement a Barcelona molt important, i, des d'això del Ter, no s'hi havia fet res. I ara amb el Roine passa el mateix que amb el límit que comentava de la barrera de la Confederació.»

–Troba normal que no s'hagi canviat la llei en 50 anys?

–«Si no la vols complir, el mínim que pots fer és canviar-la.»

–Com va canviar la fesomia del Ter a Girona pel transvasament?

–«Els primers anys després de la llei, la sèquia Monar continuava amb el seu cabal normal, de 6 o 7 m³/s, que feien funcionar un seguit de minicentrals hidràuliques, i les tres de l'Ajuntament: la del Molí, la de Pedret i la de l'Aurora, que generaven un bon grapat de quilowatts. I així es va mantenir, com a mínim fins que jo vaig plegar de l'Ajuntament, el 1985. A la capa freàtica és on es va notar més, i és el que havíem dit que passaria.»

–I davant això, què van dir?

–«Havíem de fer l'abastament de Girona, però va arribar tard, i per això vam estar un any amb aquella solució d'emergència.Després vam aconseguir una solució molt bona, perquè l'abastament és gairebé sense elevació, tot per gravetat:: del Pasteral a Montfullà, de Montfullà a Palau, i de Palau al dipòsit de cua dels Alemanys. Un 99% de Girona s'abasteix per gravetat, només s'ha de bombar l'aigua a la part de dalt de Montilivi i de les Pedreres. Va ser una solució tècnica molt bona».

–Tot això ve a partir de la llei?

–«Amb la llei ho vam haver de refer tot. L'Estat va complir escrupolosament els compromisos, igual que quan va haver-hi la inundació del 62, i aleshores es va fer el pla general de sanejament de Girona. Tot ho va pagar l'Estat espanyol, però ens van deixar fer la direcció d'obres a nosaltres.»

–Veu possible el retorn de l'aigua del Ter anunciat pel govern?

–«Sóc molt escèptic amb les promeses dels polítics. Tècnicament no ho veig possible, com a mínim amb les dessalinitzadores, perquè són molt limitades per l'energia que necessiten. No veig un pla hidràulic ben estructurat. Per a mi, la solució definitiva és anar al Roine. Anar a l'Ebre seria una solució, però, amb la problemàtica política que hi ha allà, és difícil. El Roine té un cabal immens, i les coses s'han d'anar a buscar allà on n'hi ha.»