La torre Agbar

La torre Agbar

Font: El Punt 18/01/2010

Miquel Esteba

Podem dir que Aigües de Barcelona ha deixat de ser catalana i que és francesa

La torre Agbar, d'Aigües de Barcelona, és avui omnipresent en la silueta urbana de la capital de Catalunya. Fa pocs dies, sortint del Teatre Nacional de Catalunya, vaig poder contemplar de nit i detingudament la impressionant baluerna, obra de l'arquitecte Jean Nouvel, amb col·laboració del despatx d'arquitectes barceloní B720, amb una il·luminació espectacular.

Ara que els suïssos han prohibit els minarets, els mahometans deuen quedar absorts amb l'immens minaret de tots colors que en forma de fal·lus presideix la plaça de les Glòries Catalanes, perquè, com diuen ells, «Al·là Agbar» –Déu es gran–. La torre hauria fet goig a Ali Bei (Domènec Badia), aquell pintoresc barceloní astrònom que a finals del XVIII i començament del XIX es va islamitzar i es feia passar per visir, quan sembla que era un agent doble i que va morir enverinat a Damasc després d'una vida atzarosa.

Ves per on, avui la societat Agbar és notícia perquè els jerarques de «la Caixa», amb el Holding Criteria, s'han quedat només una participació simbòlica i han deixat a les mans de Suez Lyonnaise des Eaux el conglomerat financer que és Agbar.

L'empresa desenvolupa activitats vàries, des de gestió de les aigües, assegurances sanitàries i tractament de residus fins a inspeccions tècniques de vehicles, en països diversos, fonamentalment a l'Estat espanyol, països de l'Amèrica del Sud i els mateixos EUA. Queden enrere els refistolats discursos a les assemblees d'accionistes dels anys 60 i 70 que feia Mariano Calviño, com a president. Era un advocat manresà fill de militar, falangista de la División Azul, dels 40 d'Ayete, que quan parlava li sortia la vena patriòtica en les seves tradicionals dissertacions, en què els comptes s'aprovaven per aclamació.

Les coses canviaren substancialment amb l'entrada de Ricard Fornesa i el seu equip a l'entitat el 1979. Advocat de l'Estat i gran treballador, ha donat la veritable dimensió internacional a la societat amb l'entrada dels francesos de la Lyonnaise, i ha començat una relació molt íntima amb Gérard Mestrallet, president, posteriorment, de Suez Lyonnaise des Eaux, que va entrar en el capital de la companyia de manera molt operativa fins a aconseguir la majoria i que, a hores d'ara, ha cristal·litzat en el control pràcticament absolut, i «la Caixa» ha que dat en una posició residual.

Podem dir que Aigües de Barcelona ha deixat de ser catalana i que és francesa. Qui ho havia de dir aquell 2 de juliol del 1966, quan, essent alcalde de Barcelona Porcioles, va portar les aigües del Ter a Barcelona, que, fins aleshores, en tenia d'una ínfima qualitat.

El Ter adquireix, doncs, una dimensió mundial, ja que és el desencadenant d'una sèrie de transaccions en l'economia global en protagonitzar indirectament una expansió descomunal per la via d'Agbar. Cal recordar que la construcció del complex hidroelèctric del Ter, és a dir, Sau i Susqueda, va trasbalsar el 1966 la vida de la conca del Ter, especialment en terres de les comarques gironines.

La gran preocupació de la ciutat de Girona era només, lamentablement, l'eventual trencament de l'embassament de Susqueda, que no els deixava dormir tranquils. Es pot dir que els responsables gironins de l'època dormien a la palla i van pecar de falta de previsió en cedir 8 m³ per segon a Barcelona.

Es pot assegurar que Agbar s'ha apropiat el riu per als seus fins i ens ha deixat una claveguera amb poca esperança de recuperació.

Mentrestant, el transvasament de l'Ebre, si es jutja per la claudicació de CiU –una més en la seva ja llarga trajectòria–, podria caure en mans espanyoles legítimes com a Aragó i les que no ho són. Pensem que, fins al 1955, en què es van incorporar les aigües superficials del riu Llobregat a la xarxa del subministrament barceloní, totes les aigües eren de captació subterrània. Fa mal d'ulls, però el riu avui està entubat des del naixement mateix, a Castellar de n'Hug, fins a tocar el delta, i a hores d'ara no es prenen mesures absolutament indispensables perquè el transvasament de l'Ebre arribi a les instal·lacions de Sant Joan Despí.

Em sembla absurd que Catalunya hagi construït el 2009 la dessalinitzadora més gran de la Mediterrània i es parli de les aigües del Roine descaradament, quan Catalunya té els mitjans hidràulics suficients per sortir-se'n.

Els gironins, per la reconquesta plausible del Ter, no tenim cap més remei que reivindicar les nostres aigües aferrissadament, perquè les necessitem, i no deixar-nos entabanar per la solidaritat, que sempre s'invoca en el mateix sentit. Perquè, si els rius tenen ànima, que segur que en tenen, la del Ter no pot estar gaire conforme amb el tracte que se li dóna.