Quan la solidaritat esdevé expoli

Diari de Girona 16/12/07

Mentre escric aquestes ratlles, el riu principal de la nostra demarcació, el Ter, està desembocant a Barcelona. O, per ser del tot correcte, hauria de dir que està patint una gran derivació del seu cabal que comporta que gairebé el 90% de l'aigua que hauria de dur se'n vagi cap a la conca de Barcelona, mentre que els habitants d'aigües avall del Pasteral ens estem abastint amb el 10% restant. No només s'incompleix, doncs, l'anomenada Llei del Ter, de l'any 1959; ni l'aprovat recentment Pla de Cabals de Manteniment de l'Agència Catalana de l'Aigua, que és l'organisme competent en la matèria: es vulnera, miri com es miri, qualsevol principi de justícia social, ecològica i territorial que hauria de regir el repartiment dels recursos naturals al nostre país.

Si bé és veritat que estem en un context de sequera generalitzada, també és cert que aquests anys anormalment secs cada cop ho són menys, d'extraordinaris, i l'anomalia que representa que ja per llei es pugui extreure tanta aigua del riu per abastir més de la meitat de població del Principat, esdevé un llast tan impactant com desconegut quan l'aigua que passa pel riu és, per raons naturals, poca. Més que derivació -que és la paraula políticament correcta per parlar de transvasament, concepte que pel que sembla només és perjudicial quan s'aplica a l'Ebre-, podem parlar, sense massa complexos, d'expoli. Podem parlar d'expoli perquè mentre aquí se'ns plantegen restriccions -a Girona, municipi on tirant llarg habitarem els futurs 240.000 gironins que estableix el Pla Director-, l'abastiment d'aigua d'aquest riu ha permès un creixement exponencial de l'àrea urbana de Barcelona -comprenent des del Garraf, Alt Penedès i Anoia fins als Vallesos i Maresme- i es veu que en aquestes 7 comarques que concentren més de la meitat de catalans, les restriccions serien impopulars. Tot i tenir una de les mitjanes de consum d'aigua més baixes d'Europa, segurament els catalans encara podem fer un esforç i gastar encara un xic menys. En tot cas, però, crec que l'estalvi s'ha de produir arreu on es consumeix aigua i, si del que es tracta és prioritzar actuacions, on primer s'ha d'implantar és on pot tenir més efecte -és a dir, on es produeix el consum majoritari que, en el cas del riu Ter, segurament ja haureu endevinat que no és pas a Girona.

La llista de greuges i contradiccions és molt llarga però si una cosa és clara és que cada cop som més els col·lectius socials i moviments polítics que posem aquesta injustícia sobre la taula. I, per tant, tot fa pensar que la solució s'acosta. Potser és clar que un transvasament no s'arregla amb nous transvasaments que permetin rebaixar la pressió sobre el Ter. O podria no ser tan clar Cal que se'ns demostri que és possible complir la Llei sense fer cap nou transvasament amb arguments tècnics, amb mesures viables i calendaritzades, creïbles, que no es quedin en retòriques estèrils que tothom sap que no aniran gaire més lluny dels calaixos de declaracions de bones intencions: estalviar més; apostar per una nova cultura de l'aigua que pregonitza que la (in)disponibilitat d'aigua ha de ser un vector que limiti el creixement del país; optar per un creixement mesurat. El problema és que pràcticament totes les solucions que se'ns han proposat fins ara responen a estudis que parteixen del fet que al Principat hi ha un riu sagrat, intocable, i que per estranyes hipoteques polítiques els gironins hem de carregar amb l'abastiment de l'àrea més poblada. I això no és just: si la política del Govern actual és dir «no als transvasaments», aquí en patim un -i força més impactant del que hauria estat el de l'Ebre. Com se'ns pot dir que avancem cap reduir-ne la seva magnitud si ni tan sols som capaços de fer complir la Llei que el regula.

Finalment, tal com s'ha demanat repetidament a l'ACA, també cal que tothom pugui saber el volum d'aigua que s'està transvasant cada moment a Barcelona; i l'aigua que aconsegueix superar l'embassament del Pasteral i circula pel llit del nostre riu, fins arribar a l'Estartit. La conca donant ha de saber quanta aigua dóna; la conca receptora ha de saber d'on treu l'aigua que li permet mantenir l'activitat -i seguir creixent. I a partir d'aquí, de la transparència i la cor responsabilització en els consums, es podrien incloure taxes a la conca receptora, mesures compensatòries per als soferts gironins que permetem que ens eixuguin el riu, etc; però sempre des de la base que la ciutadania té dret a saber, a cada moment, quanta aigua segueix per cadascun dels dos camins.O és que un cop més cometrem la hipocresia de pensar que el problema de tot plegat és el centralisme espanyol, i exigirem balances fiscals a Espanya mentre ens oblidem de les balances hídriques d'un recurs natural molt més proper, com és l'aigua del nostre riu principal, el riu Ter

Albert Ruhí, Biòleg i membre de l'Obervatori del Ter de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2906_2_236937__Girona-Quan-solidaritat-esdeve-expoli