Article d'opinió de l'Observatori del Ter

UNA VERITAT INCÒMODA

Les situacions extremes són les que veritablement posen a prova la solidesa de les persones, de les seves decisions i de les coses en general. Allò que aguanta i esdevé fiable en la més adversa de les situacions genera confiança i satisfacció quan la situació es normalitza. En aquests moments, a Catalunya, però en especial a les comarques gironines, vivim una d’aquestes situacions extremes, en forma d’una sequera que, si exceptuem les inudundacions de la tardor del 2005, ja fa tres anys que dura, amb un darrer any 2007 amb unes precipitacions que en determinats indrets han estat veritablement de clima desèrtic. Per exemple, al Port de la Selva, la pluja acumulada en tot l’any 2007 ha estat tan sols de 263,8 mm, tan sols un xic més que la pluviometria mitjana que tenen a un dels llocs més secs d’Espanya, el desert de Tabernas, a Almería (243 mm/any).

Una de les coses importants que està posant a prova aquesta extraordinària sequera és la solidesa i la fiabilitat de l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. Un abastament que es basa principalment en l’aigua que es transvasa del riu Ter i que en molts moments del període 2005-2007 pràcticament ha eixugat el riu. Si durant aquests anys haguéssim tingut les pluviometries habituals per a la zona (les mitjanes històriques), molt probablement Barcelona tindria l’aigua garantida (uns 200 milions de m3/any), així com Girona i la seva àrea metropolitana (uns 12 milions de m3/any), la Costa Brava centre (uns 7 milions de m3/any) i els regants del Baix Ter (entre 50 i 100 milions de m3/any segons les informacions disponibles), i alhora el riu presentaria una circulació de cabals que s’aproparia a les necessitats mínimes identificades pel Pla de Cabals de Manteniment aprovat pel Govern de la Generalitat el juliol de 2006.

Però no ha estat així, i el que hem tingut és una sequera continuada que ha fet la funció de la famosa “prova del cotó” i que ha demostrat que, en circumstàncies com aquestes -que no sabem si seran cada cop més habituals en el futur, en un escenari de canvi climàtic-, el transvasament actual per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona afecta de manera molt greu l’estat ecològic del riu Ter aigües avall dels embassaments. És obvi, doncs, que almenys en circumstàncies com aquestes caldria treure menys aigua del riu Ter que la que actualment s’està extraient, perquè sinó el compliment del bon estat ecològic requerit per la Directiva Marc de la Unió Europea esdevindrà impossible. I és obvi també que, perquè això pugui ser possible, caldrà fer aportacions addicionals d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona que permetin disminuir les que actualment es fan des del riu Ter, perquè una reducció neta del consum en una situació de població creixent i de demanda per càpita baixa (140 litres/habitant i dia de mitjana) no és versemblant.

A no ser que s’aposti per augmentar encara més la producció d’aigua dessalinitzada, cosa que té el greu inconvenient d’anar en contra dels objectius del Protocol de Kyoto signats pel govern espanyol a causa de l’important consum d’energia que representen, no se’ns acut altra forma de reduir les aportacions del Ter que no sigui portant aigua d’un altre lloc, i d’un lloc on l’aigua sigui més abundant que en el Ter, per tal que l’impacte de l’extracció sigui més petit. Com es diu popularment, no es pot fer una truita sense abans trencar l’ou.

El que és segur, però, és que amb l’oposició radical a tota mena de transvasaments, vinguin d’on vinguin, no es resoldrà el problema del riu Ter, sinó que l’únic que es farà és consolidar la dissortada situació actual, fruit ja d’una visió dogmàtica de la gestió dels recursos hídrics segons la qual els transvasaments són el més gran dels atemptats ecològics possibles. Amb aquesta visió es va desestimar el reforç de l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona amb aigua de la conca de l’Ebre –que extreia d’aquesta conca menys aigua de la que cada any s’extreu de la del Ter, essent el cabal del riu Ebre a Tortosa quasi 50 vegades més gran que el del Ter a Girona- i s’ha consolidat el transvasament més perjudicial per al medi ambient, que és el que afecta al riu més petit. I per si això no fos suficient, encara en el llibre “Alternativas para la gestión del agua en Cataluña. Una visión desde la perspectiva de la nueva cultura del agua” d’Antonio Estevan i Narcís Prat, editat el 2006 per Bakeaz en la seva “Colección Nueva Cultura del Agua, núm. 15”, en la pàgina 110 es proposa reduir en 32 milions de m3/any el desembassament que es fa en la banda gironina per a producció d’energia hidroelèctrica per a augmentar la garantia d’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona en èpoques de sequera. Francament, venint d’on ve -dels més bel·ligerants anti-transvasistes‑, aquesta proposta ratlla la vexació: que l’estalvi serveixi per transvasar encara més aigua.

Igual que la d’Al Gore, aquesta és també una veritat incòmoda, de la qual els ideòlegs de la Fundación Nueva Cultura del Agua i els seus seguidors més fidels en fugen com el gat escaldat fuig de l’aigua tèbia, cosa que hauran pogut veure els assistents a les recents jornades de participació ciutadana sobre la conca del Baix Ter-Daró organitzada per l’ACA o els que hagin llegit els seus manifestos més recents. Refusen analitzar la realitat i es refugien en posicions abstractes i immobilistes, com el “no als transvasaments”, fins i tot el del Ter si cal, igual que el de l’Ebre, sense voler veure que la demanda d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona és real i que si s’aturés el transvasament del Ter a Barcelona potser sí que recuperaríem el Ter però que aleshores ensorraríem el país.

Per a èpoques de forta sequera com l’actual, les alternatives versemblants que semblen dibuixar-se a l’horitzó són escasses: o es reforça l’abastament portant aigua d’altres llocs, és a dir, fent nous transvasaments per tal que allò que el Ter dóna en excés quedi repartit entre aquestes noves fonts, o bé es construeixen noves dessaladores, cosa que a la pràctica vol dir fer el transvasament de l’energia necessària per al seu funcionament, la qual cosa també implica noves infrastructures de transport energètic, de les quals la MAT n’és la més visible en aquests moments. Malauradament, no sabem ”inventar-nos aigua” i cal ser conscients que no és sols amb desitjos i grans proclames que se solucionen els problemes.

És per això que la posició de l’Observatori del Ter de l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona intenta ser objectiva amb la realitat i responsable amb el país. L’Observatori del Ter demana la revisió de les aportacions que es fan des del riu Ter, per tal que siguin adequades a allò que el riu pot donar en cada moment, no pas la seva supressió total. L’Observatori del Ter entén que el mínim impacte per al medi ambient en general és aquell que està més repartit en el territori i per això demana que en l’esforç de l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona hi participi també el principal riu de Catalunya, no pas per enfrontar territoris sinó per evitar que el Ter sigui la víctima colateral de la “batalla de l’Ebre”. Finalment, l’Observatori del Ter també demana a la Fundación Nueva Cultura del Agua i als seus líders que, a la vista de la realitat i pel bé del país, facin un replantejament de les seves posicions per tal que aquesta no hagi servit tan sols per defensar el riu Ebre, sinó que pugui servir també per millorar la situació del riu Ter i de la resta de rius catalans.


L’Observatori del TerAteneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona