La guerra de l´aigua

Diari de Girona 8-2-08

JORDI VILAMITJANA I PUJOL Va prenent força, en el món de la política de casa nostra, la idea de fer un gran debat sobre el tema de l'aigua. Òbviament, aquest debat, si arriba a produir-se algun dia, arribarà tard. Molt tard, massa tard. Sobretot perquè no s'és a temps de fer gaire res més que anar posant pegats: que si un vaixell cap ací, que si una dessaladora cap allà, que si un projecte de transvasament, etc. A aquestes alçades de la creació, el país està ja abocat, no pas a un debat sobre recursos hídrics i polítiques medioambientals, sinó a la guerra de l'aigua.

El primer dia que en obrir l'aixeta no surti ni una gota del líquid element el guirigall serà, amb raó, imparable. No hi haurà, naturalment, la mateixa paciència ciutadana que hi ha hagut aquests darrers anys amb els trens de Rodalies, amb l'enfonsada del Carmel, amb l'apagada general o amb altres catàstrofes polítiques, entre altres raons perquè en l'aigua, es resumeixen, de mane?ra clara i no gens poètica, la majoria de necessitats fisiològiques humanes: menjar i desmenjar, rentar-se i beure. Això és: l'home com a animal racional i en estat pur. La crida a l'esperit de supervivència serà immediata; la presència dels instints més primaris, també.

No calien grans estudis per adonar-se que el país sencer caminava cap al precipici: maltractament de les conques fluvials amb abocaments (legals i il·legals), amb construccions i deforestacions, amb extraccions d'àrids i aigua; instal·lació i abús d'instal·lacions aqüíferes de lleure: canons de neu artifi?cial, piscines, jacuzzis, camps de golf, urbanitzacions i parcs aquàtics; urbanitzacions i serveis en llocs amb escassetat de recursos hídrics, etc.; ús i abús sistemàtic de l'aigua a les llars i als negocis, com si es tractés d'un bé infinit; explotació fins a l'esgotament de les deus de les muntanyes per envasar aigua mineral; abocament a les clavegueres de les aigües provinents de la capa freàtica... No calien, certament, grans estudis. Però es van fer i es van presentar i es va avisar..., però el país ha seguit fent negoci com si el problema no anés amb ningú. "Ja plourà", devien pensar i pensen els qui tot ho resolen amb aquesta fina intuïció.

No plou, ni sembla que vulgui fer-ho. Els falsos oracles miren cap a ponent. Els rics fa temps que tenen aclarit això de la set, amb pous, segones residències, cisternes i un feix de diners per comprar el que calgui; els pobres, com sempre, se n'assabentaran en obrir l'aixeta. I serà tan divertit com això: el qui es dutxa perquè no es pot omplir la banyera perquè mira el rebut de l'aigua i fa números, el qui es renta les dents i s'ensabona les mans amb l'aixeta tancada, el qui procura omplir bé la rentadora, el qui, en definitiva, fa anys que fa un ús racional d'un bé escàs, es trobarà que li tallen l'aigua exactament igual que a l'individu que rega cada dia dues vegades el jardí de gespa, reomple piscines i es banya en el jacuzzi. Exactament igual.

És el mateix que passa amb el canvi climàtic responsable darrer de la sequera que pateix el país. Les indústries que s'han enriquit contaminant, els constructors que han arrasat i desforestat, els pòtols que han llançat tot tipus de porqueries a les aigües..., tindran les mateixes restriccions d'aigua que els qui han procurat ser respectuosos amb la natura. El promotor que ha empastifat de ciment un penya-segat de la Costa Brava i s'ha lucrat venent a preu d'or el metre quadrat de propietat tindrà davant la llei de l'aigua la mateixa "pena" que qui escrupolosament fa arreglar les aixetes quan veu que degoten. Això és escandalós.

El poble va triar aquesta bestiesa de la lliure competència, el consum i la divina propietat privada i així van les coses. Si el poble no ha sabut fer la seva feina, molt menys l'han feta els polítics. Sempre mirant allà on no toca, han estat incapaços de gestionar la crisi de l'aigua que avui apunta a una guerra important. El dia que el Ter baixi tan eixut que ni per regar doni, els pagesos i els ciutadans de les vores del riu clamaran amb raó contra Barcelona que fa anys que es veu beneficiat per una aplicació centralista de l'aigua. L'Ebre serà motiu de batalla entre Aragó, València i les comarques del sud de Catalunya. La manca d'aigua tornarà àrids els paisatges, erms els conreus i eixutes les deus. Totes les aigües que vindran fletades en vaixells o camions cisterna seran la façana amb què es voldran amagar situacions indissimulables.

Els responsables que Catalunya contribueixi a l'escalfament global, al canvi climàtic pel volum de contaminació i a la sequera pertinaç que ara ens ocupa; els qui no han previst cap mesura ni cap control fins que no ha estat massa tard, són per descomptat els polítics que en aquests darrers 30 anys han tingut tasques de responsabilitat de govern. Ells no han sabut (potser fins i tot no han volgut) frenar el creixement, el progrés i el negoci d'uns quants, que estan acabant amb la prosperitat del país. Als polítics (i no només del tripartit, per descomptat) s'haurà de preguntar, el dia que en roda de premsa anunciïn restriccions, perquè van deixar que uns pocs es beguessin l'aigua de tots.

Font:
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2959_4_246478__Opinio-guerra-laigua