divendres, 22 de febrer del 2008

Una solució pel Ter

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/81211

L’any 1978 Benidorm va patir una sequera molt greu que va afectar de forma transcendental a la manera com s’aprovisionava d’aigua. Va ser un fet que va impactar fortament l’opinió pública. El moment era difícil perquè succeïa en plena transició política. Les causes de la sequera foren semblants a les nostres: un règim de pluges irregular i períodes de sequera cíclics. La part més important del problema, però, era deguda a un model de ciutat en creixement desfrenat que demanava cada vegada aigua i més aigua. Una població de 6.259 habitants va haver de contenir fins cap a 2 milions de persones a l’any 1973. Llavors, un període de sequera va coincidir amb un cicle periòdic, i la ciutat es va quedar sense aigua. Veient que a la primavera l’aigua no arribava per l’estiu, l’ajuntament es va plantejar portar l’aigua en vaixells, però el seu cost, 380 milions de pessetes, no va possibilitar la solució. El preu era del mateix import que el pressupost municipal. Al mes de juny varen començar les primeres restriccions d’aigua potable, amb talls durant la tarda i nit, des de un quart de dues de la tarda fins les 7 del matí. Això permetia sobreviure amb l’aigua que els regants de l’Algar, a la part superior de la vall on es troba Benidorm, deixaven circular. L’angoixa de la societat civil va anar en augment, demanant la intervenció de l’exèrcit. A partir del 5 de juliol de 1978 la ciutat es va dividir en dos. En una part hi havia aigua durant tot el dia, mentre que a l’altra n’hi havia durant mig dia; durant el dia següent l’ordre s’invertia. Es demanava als turistes que fessin un ús acurat de l’aigua. La ciutat no entenia com els regants que hi havia més amunt no podien cedir l’aigua per beure, però aquests repetien que l’aigua era seva i que no podien perdre la seva collita. Així que el dia 20 d’agost de 1978 el pantà que alimentava Benidorm i els dipòsits municipals es van quedar sense aigua. No va haver més remei que recórrer als vaixells que portaven aigua des d’Alacant. L’exèrcit també va intervenir amb tanquetes que venien aigua pels carrers. La situació es va anar escalfant i el dia 17 de setembre de 1978 es van manifestar 1.500 persones per la ciutat demanant solucions a les restriccions d’aigua. Es va accelerar la recerca d’aigua subterrània amb la perforació de molts pous. Finalment, un d’aquests pous va permetre normalitzar la situació d’abastament d’aigua a Benidorm. Arran del problema es va perdre durant el turisme alemany molts anys. Tot plegat va posar de manifest que, a més de resoldre el problema urgent, era clara la necessitat de resoldre’l a llarg termini trobant una solució definitiva. Les línies traçades per resoldre el problema varen ser variades, des de captar nous recursos amb nous pous, a aportar nous recursos provinents del transvasament del Júcar, a optimitzar el cabal dels rius bombejant l’excés d’aigua als pantans, fins la depuració de les aigües residuals, fent-les servir en l’agricultura i alliberant aigua pel consum humà. Això s’havia de fer respectant els drets de tots, els dels regants i els de la població, els dels municipis que tenen aigua i els dels que no en tenien, aportant els primers aigua, i compensant-los econòmicament els segons.

Sobreeixia la necessitat de sumar esforços per resoldre el problema de l’aigua, no només des de l’àmbit estrictament municipal, sinó des del comarcal, evitant les guerres de l’aigua. Durant els anys 1980 es va posar en marxa la depuradora d’aigües residuals de Benidorm que va possibilitar bombejar aigües residuals als regants que alhora van alliberar aigua per consum humà. L’èxit del plantejament es va repetir amb l’ampliació de la depuradora d’aigües residuals; el dia 3 de Novembre de 2004 es va posar en marxa la nova depuradora, un projecte de 48 milions d’euros que tracta 22 hm3 d’aigua a l’any. La nova EDAR permet reutilitzar fins el 60% de l’aigua. La solució és complexa pel fet que hi ha una part de l’aigua que s’extreu de pous salobres, incrementant la salinitat de l’aigua final; això ha obligat a tractar amb osmosi inversa la meitat del cabal. Els regants, així, poden emprar l’aigua. No hi ha dubte que Benidorm s’ha convertit en un exemple de reutilització d’aigua, solució que s’ha de mirar amb bons ulls per resoldre part del problema del Ter.El cas de Benidorm és un cas en el que hem d’aprendre i reflexionar. És el cas d’un creixement de població que no va seguit de nous recursos en la captació d’aigua, com el nostre. I, sobretot, és un cas on s’ha trobat una solució a llarg termini, afrontant el problema de forma valenta, implicant tothom i resolent els drets.La sequera d’ara es resoldrà amb les pluges potser d’aquí a quinze dies, però ha de servir per resoldre definitivament el problema d’abastament d’aigua a Barcelona i acabar amb la injustícia que es fa amb el riu Ter.La millor solució tècnica és el transvasament del Roine. Però a les empreses sabem que la millor solució és la que és possible, i em temo que pactar amb una societat de regants que tenen la concessió d’un canal fins l’any 2035, intentar que els amics del Rosselló que ens ajuden amb la MAT deixin passar un tub de 2,6 m. de diàmetre, és missió impossible. A més, donem tots els arguments als que es volen emportar l’aigua de l’Ebre, cosa que el riu no aguantaria.El pla de dessalinització d’aigua és un pegat al problema, resol el forat actual i és just la quantitat que creixerà la demanda en els propers anys.L’estalvi i la reutilització urbana poden alliberar una part del consum, però tot plegat està molt lluny de poder alliberar l’aigua del riu Ter. A Barcelona no saben pensar sense el riu Ter.Si el transvasament del riu Roine no és possible, hi ha d’haver altres solucions per resoldre el problema. I aquestes han de ser coherents i justes per a tothom.Em permeto, doncs, proposar una solució per alimentar d’aigua a l’àrea de Barcelona i alliberar el riu Ter. El principi ideològic es diu principi de deixar aigua. Consisteix en el fet que l’aigua és propietat de la conca. Es deixa i es retorna a la conca on s’ha tret.Un altre principi en el que s’ha de fomentar qualsevol solució és que si l’aigua no es transvasa, no es transvasa enlloc.Partint d’aquests principis, la solució d’abastament d’aigua a Barcelona passa per portar aigua de les 3 terres que l’envolten, de les comarques de Girona, de les comarques de Lleida i de les comarques de l’Ebre.L’aigua que s’obté de les conques, s’ha de depurar i reenviar finalment a les mateixes conques on s’ha pres. Tot plegat és un problema d’enginyeria, d’inversió i de costos energètics. Val la pena dedicar-hi temps per veure si és possible.La solució de Girona és la més senzilla. La captació d’aigua ja és feta. Només cal fer la canonada de retorn des del Vallès Oriental fins la conca del Ter, uns 85 km. La solució de Lleida és la més complexa. Es pot agafar l’aigua del pantà d’Oliana i portar-la al pantà de Sant Ponç, amb un petit túnel per disminuir el desnivell i una canonada de 30 km. Des de Sant Ponç, pantà de la conca del Llobregat ja tenim la conducció fins l’àrea metropolitana. El retorn de l’aigua depurada és més complex; hem de partir de la depuradora del Baix Llobregat, encara que es podria alimentar part del retorn de les EDAR de Manresa, d’Igualada, de Terrassa i de Sabadell. La canonada d’aigües depurades ha de superar l’alt de la Panadella, el punt més difícil del traçat per finalment arribar a Ponts i connectar amb el canal Segarra-Garrigues. La llargada és de 185 km. Pel que fa a Tarragona, es podria pensar en prendre l’aigua i retornar-la al pantà de Mequinensa; però aquesta solució torna a passar per La Panadella, cosa que fa augmentar la potència de bombeig. Sembla millor captar i retornar l’aigua depurada prop del Delta de l’Ebre. La distància és de 140 km i el desnivell és millor.Si la solució es dissenya políticament correcte, amb una aportació a Barcelona provinent a parts iguals de les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona, podem pensar en una contribució de 100 hm3 per a cada territori. Amb aquest cabal, es necessita una potència de més de 4 MW per retornar l’aigua al Ter, de més de 25 MW per captar i retornar-la al Segre, i de més de 8 MW per captar i retornar-la a l’Ebre. El consum específic d’aquest mix seria inferior als 1,4 kWh/m3, molt inferior a la dessalinització i inferior al transvasament del Roine. Pel que fa a la inversió, la llargada de les canonades és lleugerament superior al Roine, uns 70 km més, però permet fer-ho en terminis. Primer es pot fer la canonada de retorn al Ter, després la captació i retorn a les terres de l’Ebre, per finalment fer la canonada de retorn i la captació al Segre.La proposta de pacte és justa, implica a tothom, permet fer-la a 10 o 20 anys vista, obliga a l’ACA a depurar meticulosament les aigües, és tecnològicament propera a les nostres possibilitats, permet el desenvolupament de moltes peites i mitjanes empreses i, en definitiva, va en la direcció d’augmentar el creixement econòmic del país. Pot permetre que Catalunya torni a ser capdavantera en matèria de tecnologia de tractament d’aigua.


Versió per imprimir: http://www.vilaweb.cat/misc/pdf/mesnoticia.php?id=81211