El reequilibri hidràulic de Catalunya: El merescut repòs del Ter

Manel Serra i Pardàs
Gerent del Consorci de la Costa Brava

Publicat a:

http://www.eic.es/upfiles/comunicats/monografics/20080219_092033monografic08feb12.pdf

És evident que el major problema d’abastament a Catalunya és el de la regió de Barcelona. L’abastament de més de 100 municipis de l’entorn metropolità, on es concentren quasi 5 milions de persones, s’apropa als 500 hm3/any. D’aquests 500 hm3/any, més del 40% —uns 210 hm3/any— prové del transvasament del Ter; el Llobregat aporta uns 125 hm3/any, i la resta, 165 hm3/any, prové de recursos locals que en la seva major part són captacions d’aigües subterrànies. La demanda de l’àrea metropolitana de Girona (Girona, Salt, Sarrià de Ter, Bescanó i Quart) és d’uns 12 hm3/any i l’aportació del Ter a la demanda de la zona de la Costa Brava centre (Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera, Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d’Aro, Calonge i Palamós) és d’uns 7 hm3/any. Així, en conjunt, la demanda dels municipis de les comarques gironines abastats per les aigües superficials del Ter, regulades pels embassaments de Sau, Susqueda i Pasteral, no arriben als 20 hm3/any. És a dir, menys d’un 10% del transvasament del Ter a l’entorn metropolità de Barcelona.

La capacitat dels embassaments (Sau, Susqueda i Pasteral) que regulen el Ter és de 405 hm3. La mitjana d’aportacions als embassaments citats d’aquests darrers tres anys (2005, 2006 i 2007) ha estat d’uns 285 hm3/any, segons dades de l’ACA, i el 2007 ha estat l’any amb menys aportacions, coincidint naturalment amb una disminució de les pluges en la capçalera del Ter d’un 20% respecte a la mitjana dels darrers deu anys (560 mm). Aquest és el problema del riu Ter: la derivació desmesurada de més de 200 hm3/any respecte a la seva aportació mitjana de 285 hm3/any. Tres quartes parts del seu cabal “natural”! Això sí que és un transvasament en tota regla i no una simple “derivació” d’una petita part del seu cabal. Un transvasament que no s’ajusta gens als principis de la “nova cultura de l’aigua” i que tampoc s’ajusta a la legalitat de la vella cultura de l’aigua però que, ara per ara i des de fa més de quaranta anys, assegura l’abastament de Barcelona ciutat, i des de fa uns vint anys complementa i millora la qualitat de l’aigua del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Maresme, el Garraf i l’Alt Penedès.

Es podria pensar de bona fe que aquesta situació és excepcional i transitòria, motivada per: a) la sequera que ens acompanya en els darrers anys, b) l’excés de consumisme i malbaratament dels recursos hídrics, i c) la conseqüència d’un model de creixement urbanístic insostenible. Aquestes característiques —d’excepcionalitat pluviomètrica i transitorietat política— explica que no s’hagi fet res tangible per capgirar la situació en els darrers trenta anys. Per al riu Ter això ha estatdeterminant i l’ha sentenciat a mort…

En la meva opinió, això ha passat per error continuat en el diagnòstic de la situació. En primer lloc, per pensar que no tenim aigua al Ter perquè ara plou menys. És cert que aquest any ha plogut menys, però res de sequera excepcional. En aquest país, plou el que plou i de la manera que plou… Les mitjanes estadístiques són mitjanes i són estadístiques, i les mitjanes pluviomètriques són mitjanes d’anys amb molta pluja i d’anys amb poca pluja. No són constants que s’han de repetir any rere any. I això amb o sense canvi climàtic.

D’altra banda, els embassaments de Sau i Susqueda i la seva capacitat no són un “dipòsit” que la natura ha situat on són per garantir l’abastament a Barcelona. Són obres públiques de la segona meitat del segle XX per assolir determinats objectius (voldria recordar que el nivell dels embassaments de Sau i Susqueda és el 31 de desembre de 2007 de 101 hm3, però que la sequera del 1989- 1990 els va situar a 82 hm3 el mes de maig de l’any 1990). Sau i Susqueda es construeixen per assegurar l’abastament de Barcelona amb els “sobrants” de cabals del Ter després d’abastar Girona i la Costa Brava, regar el Gironès i el Baix Empordà i també per evitar riscos d’inundacions a Girona i produir electricitat, tot assegurant al Ter un cabal circulant mínim de 3 m3/s al seu pas per Girona, fet que s’ha incomplert de manera reiterada i sistemàtica.

El compliment d’aquest cabal mínim, o del cabal superior aprovat recentment en el Pla de Cabals de Manteniment de l’ACA, representaria l’aplicació de restriccions d’aigua domiciliària a les comarques barcelonines i naturalment això només es pot justificar quan ja no queda aigua als embassaments i quan la televisió ho certifica. En segon lloc, per pensar que s’augmentaran els cabals del Ter fomentant l’estalvi d’aigua. Catalunya en general, i l’àrea metropolitana de Barcelona en particular, té una de les mitjanes de consum d’aigua més baixes de tot Europa. Tots els estalvis són benvinguts i totes les campanyes d’estalvi són convenients. L’estalvi d’aigua és també estalvi d’energia i, per tant, imprescindible per a la sostenibilitat, però ni podem pretendre que tota la política d’abastaments urbans consisteixi en campanyes d’estalvi d’aigua, ni concentrar totes les polítiques de sostenibilitat ambiental en el recurs aigua, que d’altra banda és dels pocs recursos renovables. I si en un futur ens faltés aigua no en podem culpabilitzar el ciutadà per no haver seguit els consells publicitaris d’estalvi.

Cal recordar novament que a Catalunya l’abastament urbà representa un 20% del consum global d’aigua. Podríem també fer estalvis d’aigua allà on es consumeix més aigua. Seria més eficient. El Ter està deixant de ser el riu de les comarques gironines perquè ha esdevingut imprescindible per a l’abastament de les comarques barcelonines per raons elementals: 1) la població a la regió de Barcelona ha augmentat considerablement, 2) s’ha incrementat més encara l’àrea servida pel Ter en el període 1990-2005: Vallès, Maresme, etc., 3) s’han substituït progressivament captacions subterrànies locals (Besòs i aqüífers del Vallès) per aigües de millor qualitat com les del Ter, 4) no s’ha solucionat sinó que ha empitjorat la salinitat i la qualitat de l’aigua superficial del riu Llobregat, i 5) per últim, però no menys important, no s’ha plantejat seriosament res de positiu per a l’abastament de la regió de Barcelona en els darrers trenta anys, que són els anys que fa que la Generalitat té competències hidràuliques.

La discussió sobre el millor dels transvasaments entre el Noguera i el Segre, l’Ebre, i el Roine, culminada per la derogació del Pla Hidrològic Nacional (PHN) i la nova cultura de l’aigua contrària a qualsevol nou transvasament, ha acabat —paradoxalment— perpetuant el pitjor de tots els transvasaments possibles es miri com es miri: el transvasament del Ter a les comarques de Barcelona, de manera que el Ter ja desemboca a Barcelona i no a Torroella de Montgrí, com feia en els darrers segles.

Perduts tants d’anys, ara és el moment de corregir la situació. Tot just ara s’està construint la dessalinitzadora situada al Baix Llobregat que permetrà produir 60 hm3/any per a l’abastament de la zona i sembla que en el termini d’un any pot ser operativa. L’ACA anuncia també la construcció d’una altra dessalinitzadora a Cunit de 20 hm3/any per al 2010 per al Garraf i Barcelonès i l’ampliació de l’existent a Blanes fins a 20 hm3/any per al Maresme. Així en el termini de dos anys es podran produir uns 100 hm3/any nous que representaran la meitat dels cabals que el Ter aporta cada any a l’abastament de Barcelona. Cal, doncs, el compromís polític i normatiu de retornar al riu Ter la meitat dels 200 hm3 que des dels anys setanta es transvasen a Barcelona. I deixar que circulin pel Ter, si no tots, almenys tants com se’n van a Barcelona. I repensar tots els transvasaments possibles sabent que el menys sostenible de tots és el transvasament del Ter. Però que sense transvasaments d’altres conques no hi ha prou aigua a Barcelona. Ara és l’hora…