Doncs sí: l´Onyar, immutable

Font: Diari de Girona
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008061100_4_270998__Opinio-Doncs-lOnyar-immutable

RICARD VAQUÉ *

Acostumo a llegir Joaquim Nadal en aquestes pàgines i ho faig sempre amb l'esperança de poder copsar entre línies alguna engruna de les moltes coses que deu saber algú com ell. Acabo sovint la lectura amb la sensació d'haver passat de puntetes sobre qüestions respecte a les quals, sent com és com una de les primeres figures del Govern, ex-alcalde de la segona ciutat del país, pes pesant del PSC i doctor en Història, hauria de poder desplegar un arsenal de confidències i detalls privilegiats. Em quedo amb la sensació de llegir algú que escriu en un mitjà gironí només per poder seguir exercint de gironí, tot farcint l'escrit d'enyorança i romanticisme. Sí, ho hem entès: el Sr. Nadal s'estima Girona. Però els gironins i gironines n'esperem més, d'ell. Molt més.

El darrer article del conseller Nadal m'ha decebut més del que és habitual. En una primera lectura, comprovem satisfets com l'autor assumeix el que tots sabiem des de fa temps: que s'està vulnerant la llei que regula el transvasament Ter-Llobregat garantint-ne uns cabals mínims; la famosa "llei del 59". En conseqüència, reclama que s'acom?pleixi ara la legalitat "estricta" i proposa iniciar, posteriorment, un procés de retorn dels cabals ajustat a les necessitats actuals. És perfecte! Però, anem a pams: a qui ho demana exactament? Al Govern del qual forma part? Al seu propi partit? A la Fiscalia? No és comprensible que un conseller de la Generalitat, membre també del partit que governa l'Estat, denun?ciï la vulneració d'una llei des de la pàgina 28 d'un diari local i sense informar de què pensa fer al respecte. El conseller de Política ?Territorial i Obres Públiques segurament té ressorts més eficaços que no pas aquest, per garantir la plenitud legal.

Donem per fet que el Sr. Nadal, enamorat de Girona, desitja recuperar els cabals del Ter i de l'Onyar, però, el que de debò esperem d'ell no és literatura sobre el seu estat d'ànim, ni records bucòlics amb música de violins des del pont de Pedra estant, sinó mesures concretes per acabar amb l'espoli hídric que patim des de fa mig segle, mesures concretes per tornar la vida a aquesta bassa d'aigua immòbil que encara anomenem riu. Alegra saber que el conseller opina com opina i que li sap greu veure immutables les aigües de l'Onyar, però, potser algun amic, tot fent el cafè a la Rambla, respondria amb menys retòriques al seu article: "Quim, vés per feina".
Passada la sequera i les inundacions, asserenats els ànims i reconduïts tants posicionaments incomprensibles i contradictoris, ara ve el moment de reprendre la planificació hidrogràfica del país. No ens tornem a relaxar -ara que els embassaments estan menys buits- i posem-nos junts, serenament, a fer la feina que no es va fer durant els anys anteriors, començant pel que és més urgent: fer complir la llei. I, això, els consellers no ho demanen: ho fan.

El creixement descontrolat del país, realitzat improvisadament, sense una visió global, sense valorar realment el desgast dels recursos naturals disponibles, és només un miratge que, a curt termini, pot fer impressió de progrés i de bonança econòmica, però que, a llarg termini -com acabem de comprovar amb només unes setmanes d'escassetat d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona- és tècnicament inviable, es col·lapsa. Quan els recursos, que són la nostra riquesa real i efectiva (no només l'aigua, l'energia i els minerals; també el paisatge, el medi rural, els aliments, la formació de les persones...) s'exploten sense control i sense una planificació prèvia, es corre el risc de fer trontollar tot el sistema. És posant aquests recursos com a condició sine qua non que es pot assolir un progrés sòlid i estable. Alguns en diuen sostenibilitat. Jo en dic planificar tocant de peus a terra.
Les comarques de Girona, com la resta de comarques de Catalunya, col·laborem en aquesta globalitat segons les nostres capacitats. Aportem, per exemple, tanta aigua, que el nostre riu principal es queda quasi eixugat. Però, fins i tot així, aquest transvasament no s'ha de plantejar com una mena de favor que fem per generositat. Les comarques de Girona aportem la nostra part per interès col·lectiu. Aportem perquè hem comprovat que, quan Barcelona passa set, tot el país se'n ressent. Aportem perquè hem après que la nostra aigua és un dels graons essencials de la fortalesa del sistema. I seguirem fent de bon grat la justa aportació si sabem que es calcula en funció d'un progrés planificat, equilibrat, respectuós i que reverteixi en benefici de tothom. També la farem de bon grat si es repeteix la situació d'emergència, però no podem seguir fent veure que ens creiem l'argument de l'ex?cep?cionalitat si, a casa nostra, ens la fan durar 50 anys més. No és pas, doncs, en termes de solidaritat ni de generositat com convé que s'interpreti la nostra aportació. Apel·lar la nostra generositat ofèn.

A més -ja posats, diguem-ho tot-, seria preferible deixar de parlar de solidaritat, perquè aquesta no és tal: als que vivim vora el Ter, no ens l'han demanat mai, la solidaritat. Ens la varen imposar l'any 59. I si la vulneració de la llei no s'hauria d'explicar en funció d'una solidaritat imposada, tampoc se'ns pot plantejar com un joc de com?pen?sacions, perquè, aleshores, l'enfrontament territorial estarà servit. No és bo que ens diguin que la nostra solidaritat hidràulica vers Barcelona és reversible i que es veu compensada per la solidaritat energètica de les Terres de l'Ebre. És perillós posar sobre la taula aquesta mena de paràmetres, perquè, aleshores, potser també haurem de fer entrar en joc les divises que aporta la nostra indústria turística, o els aliments i llocs de treball que aporten els nostres pagesos i pescadors, o la pressió de la immigració que suporta el nostre sistema social, o la destrucció del nostre litoral per construir habitatges que estan buits la major part de l'any, o la degradació del nostre medi rural en favor de carreteres destinades al turisme de cap de setmana. O bé ens haurà d'explicar algú per quin motiu som tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya els qui equilibrem el dèficit del transport urbà de Barcelona o el pressupost del Gran Teatre del Liceu, entre altres coses. Tindrem també la corresponent reversibilitat per a totes aquestes aportacions? No... aquest és un terreny massa relliscós per intentar argumentar la vulneració de la legalitat.

Entre les funcions de la Política Territorial hi ha precisament la cerca de l'equilibri entre els diferents territoris i el planejament urbanístic global en funció dels recursos disponibles. Algunes respostes, doncs, les ha de tenir el conseller de Política Territorial. Exposin-les! Els gironins i gironines les sabrem entendre! El que no entendrem és que sigui precisament l'exalcalde de Girona qui ens digui que hem de seguir sent generosos, fins i tot més enllà de la llei.
El Ter necessita el cabal d'aigua que els tècnics i científics diguin que necessita. Mentre no estiguin satisfets els requirements ecològics, paisatgístics, domèstics, agrícoles, industrials, turístics... de les comarques de Girona, l'aigua que baixi pel Ter s'ha de quedar en el Ter. No per egoisme, sinó perquè això també revertirà en benefici de la resta del país. Des dels Consells Comarcals, des de molts ajuntaments, des del CILMA, des de la Diputació, des de diverses plataformes i associacions, i també des del meu partit, Esquerra Republicana, s'ha reclamat a bastament el retorn del cabal. I molts hem manifestat també l'oposició als transvasaments, especialment al principal i al més antic: el del Ter-Llobregat. No cal, doncs, que ens confirmin que l'Onyar segueix immutable.
El Sr. Nadal reclama al vent que s'acompleixi la llei. Doncs bé, jo li demano al Sr. Nadal, com a conseller del meu Govern i com a membre del partit majoritari a Madrid: faci complir la llei. Torni'ns l'aigua que necessitem perquè, sense aigua, també ens podem ofegar. Després, si volen, podrem parlar de solidaritats.

* Conseller comarcal delegat de Medi Ambient al Consell del Gironès (ERC). Responsable de Medi Natural del CILMA