Els colors polítics de l'aigua

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2869549

El debat de l'aigua està marcat en bona part per les posicions dels partits, mentre que els experts demanen contínuament que es materialitzi un gran pacte polític i social

ORIOL MAS.

Si vostè és partidari dels transvasaments és que és de dretes. Si, en canvi, és favorable als principis de la nova cultura de l'aigua, segur que és d'esquerres. Fins i tot podem afinar més. Creu que el Roine és la solució als problemes d'aigua de Catalunya? Doncs és votant de CiU. És l'Ebre qui ha de resoldre la manca de recursos hídrics de la costa mediterrània? Segurament aquests dies es deu debatre entre en Mariano i l'Esperanza. Si no vol ni sentir a parlar d'això de tocar l'Ebre, llavors és d'ERC. Opina que les dessalinitzadores són la solució? No m'ho digui, vostè vota el PSC. I si, a més, creu que aquesta última opció s'ha d'acompanyar de l'estalvi i la reutilització d'aigua i, sobretot, d'un decreixement urbanístic, deu apuntar cap a ICV. En canvi, si vol posar fi al transvasament del Ter, llavors aposto que vota en blanc, perquè encara és un riu orfe de promeses polítiques suficients com perquè ens les puguem creure.

A grans trets, així és com funcionen els apriorismes polítics que estan marcant tot el debat de l'aigua a Catalunya. Uns apriorismes gairebé inamovibles, i que vénen ja de l'època del Plan Hidrológico Nacional del PP. Als polítics els reclamem solucions als problemes, i en el tema de l'aigua encara continuen enrocats en les opinions de quan governava el PP. I ha plogut molt des d'aleshores.

Amb aquesta sequera s'han organitzat a les comarques gironines multitud de jornades des de totes les perspectives possibles, amb ponències i debats. Experts, científics, catedràtics, professionals d'empreses de subministrament, tècnics, enginyers industrials, empresaris, pagesos i naturalistes. Tots, absolutament tots, han donat la seva opinió des dels seus àmbits, han explicat detalladament el perquè de tot plegat en allò que els afecta i han analitzat els problemes i les possibles solucions. Tots des d'una perspectiva apartidista, sense tabús i amb la rigorositat que se'ls pressuposava.

Hi ha hagut moltes divergències, però també coincidències. La més evident: Catalunya no té un problema de sequera, som en un clima mediterrani i les èpoques seques s'alternen amb les humides. En tot cas, sí que és cert que cada cop més sovintegen les sequeres, potser pel canvi climàtic. El problema, doncs, és estructural, de país: hi ha dues conques, la de l'Ebre i les internes –bàsicament Ter i Llobregat–. I la població, cada vegada més elevada, està en la seva majoria a les internes. Precisament on menys aigua hi ha. A partir d'aquí, les solucions són múltiples, però ens hem de decidir ja per quina apostem, i que ens doni prou garanties a llarg termini perquè no es torni a la situació actual. «No podem especular mirant al cel», han dit.

Un gran pacte nacional polític i social per l'aigua és el que han proposat als polítics arreu en aquestes jornades, amb un debat serè i tranquil. No una taula d'opinions, sinó un pacte que se'l creguin. Partint de zero, amb totes les cartes sobre la taula, amb visió de país i fora dels dogmes i els vicis d'aquests últims temps. Entre tots els sectors i tots els territoris. Que escoltin els que hi entenen, que tenen molt a dir-hi, i que llavors decideixin.

Ho estan predicant dia rere dia, allà on els conviden. Però prediquen en un desert, precisament, de polítics. El que en totes aquestes jornades són realitats indiscutibles i obvietats, queden com a ciència ficció quan poses els telenotícies. Malaguanyades.