I ara, també haurem de parlar del Ter - Article de Pia Bosch

http://www.piabosch.cat/2008/04/30/i-ara-tambe-haurem-de-parlar-del-ter/

Fa força setmanes que he mantingut un silenci prudent a nivell públic sobre la situació del Ter al seu pas per les terres gironines. Mentre la prioritat ha estat la recerca del consens a tots nivells sobre la solució a la greu sequera que estem vivint i que amenaça amb deixar-nos a tots els usuaris del sistema del Ter i el Llobregat sense aigua de boca, no era el moment per introduir més variables a la complexa situació. Ahir, però, es va tancar formalment la decisió sobre la construcció de la canonada que ha de permetre la conducció temporal, mentre duri la sequera, d’aigua provinent de Tarragona, del sistema CAT, vers l’àrea amenaçada per les restriccions al consum humà.

S’obre doncs, una nova situació que ens convindria fos de major tranquil·litat. En tot el debat obert per l’episodi de sequera ha quedat clar que ens cal, com a país, obrir una propera reflexió col.lectiva serena sobre l’ equilibri hídric a Catalunya. El sudoku és trobar un equilibri racional que, evitant la confrontació i la lluita interterritorial, garanteixi l’abastiment de la població per les necessitats de boca i per el manteniment de les activitats econòmiques tradicionals (siguin agràries, turístiques , industrials,…) a les diferents comarques de Catalunya tant com a l’àrea metropolitana, sense el dinamisme de la qual aquest país no es pot concebre. Aquest equilibri cal trobar-lo seguint les directives europees i basant-nos en els principis de la nova cultura de l’aigua. En aquest equilibri hi ha una variable que, a Catalunya, s’ha convertit en una dada fixa i que, en els propers anys, s’ha de trobar la forma de revertir, que és el transvasament de prop del 75% del cabal del Riu Ter al seu pas pel Pasteral . Aquesta qüestió, que, per descomptat recordo sempre als meus companys de grup parlamentari, vull compartir-la ara amb tots vosaltres. La nova cultura de l’aigua propugna la necessitat de mantenir els cabals dels rius sense transvasar-ne quantitats tan importants que canviïn de forma irreversible el seu ecosistema, tal com passa en aquest cas. La situació és objectivament molt dura, perquè normalment dels 12′8 metres cúbics per segon que porta de mitjana el Riu abans del Pasteral se’n van cap a l’àrea metropolitana 8 metres cúbics, se’n deriva 1 pel consum de Girona i la Costa Brava i la resta es deixa per assegurar un mínim de cabal circulant. Quan es va establir aquest transvasament, l’any 1959, es pensava en un riu que portava entorn de 25 m3/s (segons el pla de cabals). El cabal és en realitat menor, però la detracció segueix essent la mateixa. La llei de l’any 59 comprometia un nivell mínim d’aigua pel riu de 3m3/s al seu pas de Girona, però aquest mínim no es compleix des de fa temps. Aquest és el motiu de la reclamació, avui administrativa i en un futur probablement judicial, que ha fet la Plataforma de defensa del Ter. El problema en moments de greu sequera com l’actual és evident: no sempre s’arriba als 12 m3/s i la detracció es segueix fent igualment. L’estat del riu es deteriora substancialment (fins a tal nivell que alguns dies dels darrers mesos el Riu Ter no arriba a desembocar al mar), amb el problema ecològic que això implica i amb els greus perjudicis que pels usuaris directes, com els regants, se’n derivaran. No es tracta de fer alarmisme, per descomptat, però si crec que cal explicar les coses tal com són. És lògic que, si ho veiem en termes comparatius, els habitants del Baix ter es desesperin quan veuen que, per posar un exemple, el riu més cabalós de Catalunya, l’Ebre, porta avui al seu pas per Tortosa 280 m3 per segon, enfront a menys de 1 m3 al pas del Ter per Torroella.

La major part de la població de Catalunya no coneix les dades del transvassament del Ter i això fa que des d’altres comarques fins i tot es pugui arribar a pensar que les comarques gironines són insolidàries, quan és exactament al contrari. Crec que si no posem la dades sobre la taula, sense dramatitzar, però sense amagar la realitat, no podrem tampoc pensar les solucions. Perquè els catalans i catalanes entenguin el motiu de les tractorades que, com la que es farà demà, organitzen els pagesos i els regants, o de les accions que des de la Plataforma de defensa del Ter es promouen, cal donar a conèixer les dades de situació. És hora de comprometre’ns públicament en la defensa del riu Ter, al mateix temps que afirmem que aquesta és una defensa a favor i no en contra de res ni de ningú. Amb el respecte degut a la riquesa i la diversitat territorial de Catalunya, amb el reconeixement de la importància d’assegurar el subministrament de tots els elements que garanteixin la vitalitat de l’àrea metropolitana, hem de procurar trobar un equilibri que ens permeti que cap ciutadà/na pateixi restriccicons, que tots siguem capaços de fer un ús eficient del preciós recurs que és l’aigua, estalviant i reutilitzant tant com sigui possible i que asseguri el retorn progressiu a tots els rius de Catalunya dels seus cabals.

Tot això implica comprometre’s a treballar seriosament amb l’objectiu d’un retorn progressiu del cabal també al Riu Ter: les polítiques hídriques a Catalunya ens han de conduir progressivament a un retorn de cabal també del Ter. Els regants demanen avui el retorn total pel 2015. No sé si aquest és un compromís possible, però si crec que és una base per començar a negociar un calendari de retorn de cabals que tot el país es mereix i que sigui conseqüent amb els principis de la nova cultura de l’aigua. Insisteixo que no parlem de la situació aguda de sequera , sinó de les solucions estructurals que cal preveure pel futur. Les generacions a venir es mereixen que treballem per aquest objectiu. No es tracta de posar uns territoris contra uns altres, sinó de treballar plegats per utilitzar tota la tecnologia necessària i tots els mitjans al nostre abast per aconseguir un objectiu que beneficia a tot el país.