Una oportunitat per al canvi

El Periódico 15-3-08

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=491924&idseccio_PK=1006

S'ha de debatre i plantejar mesures perquè el camp abasteixi d'aigua la ciutat sense sortir-ne perjudicat

NARCÍS Prat*

Ens estem acostant al moment en què els embassaments arribaran al 20% del seu volum i entrarem en la fase més crítica dels usos de l'aigua. A les ciutats, aquesta fase s'està posposant en el temps gràcies als esforços de tots els usuaris i gestors del cicle urbanoindustrial de l'aigua; en forma de més eficiència en l'ús domèstic i industrial, en la recerca de nous recursos (aigua dessalada, aigua regenerada) i en l'aprofitament dels que estaven oblidats (aqüífers contaminats). Així, el consum per habitant i dia va baixant a Barcelona (108 litres actuals enfront dels 125 fa amb prou feines uns anys). Segur que els ciutadans i l'administració de l'aigua encara poden fer un esforç més (¡quin remei els queda!), però aquest esforç cada vegada costa més (mentalment i en diners) i rendeix menys (en quantitat d'aigua).

Però la sequera també afectarà directament l'agricultura, i probablement aquest any o no es podrà regar o s'haurà de fer de manera limitada. De totes maneres, encara que es regui poc, si a l'estiu ens arriben imatges de camps de blat de moro inundats al Baix Ter o l'Urgell mentre a la ciutat hi ha restriccions d'aigua, serà difícil que els ciutadans ho entenguin.

FA TEMPS que el tema del consum de l'aigua agrícola es presenta com un enfrontament de drets entre camp i ciutat, cosa que ha generat desconfiança entre els uns i els altres, i sensació de frustració en tots dos. Un conflicte d'interessos en què tots dos hi perdran, uns perquè patiran restriccions, els altres perquè seran assenyalats com a culpables d'aquestes. ¿Com es pot convertir aquest conflicte de perdedors en un acord de guanyadors? Per aconseguir-ho es necessita entendre que aquest no és un conflicte per l'aigua, sinó un tema més profund d'ordenació del territori en què la solució no pot venir de la mà de les autoritats de l'aigua, sinó que necessita la implicació de tot el Govern de la Generalitat.

Ara és el moment de generar aquest debat i proposar les mesures que facin que el camp pugui abastir d'aigua la ciutat i que els tres (camp, ciutat i medi ambient) hi guanyin. Es tracta de crear les condicions perquè es pugui transferir aigua de manera esporàdica (no es tracta d'un transvasament continu) del camp a la ciutat. Per a això s'ha d'identificar ara mateix quines àrees haurien de deixar de sembrar aquest any blat de moro i altres plantes farratgeres (alfals, per exemple). L'agricultor que no sembri rebrà una justa compensació (els diners que obtindria per la collita) i l'aigua que no s'ha uutilitzat seria emmagatzemada als embassaments corresponents perquè la Generalitat en fes ús, bé per transferir-la a la ciutat o bé simplement com a reserva estratègica o fins i tot per mantenir el cabal ambiental del riu. Això s'ha de fer de seguida, aquest mes, al Baix Ter, al Segre o fins i tot al Baix Ebre.

Però algú ha de portar la batuta i ningú s'hi atreveix, la desconfiança entre el binomi camp-ciutat és tan gran que tots pensen que els altres els prendran el pèl. Per això aquesta és una qüestió de govern, no de l'administració de l'aigua. Algú ha de moure la primera fitxa i el més adequat és el Govern català, ja que quan el problema mental de desconfiança que enfronta camp i ciutat se solucioni, el que queda és trobar els mitjans per fer-ho possible, en un país on el cost del cicle urbà i agrícola de l'aigua no es cobreix i genera dèficit any rere any. L'ai- gua continua sent molt barata comparada, per exemple, amb l'energia.

DESFER aquest conflicte camp-ciutat per l'aigua és clau per al futur, ja que les èpoques d'escassetat de recursos seran cada vegada més habituals. Els recursos d'aigua superficial del Segre han disminuït en 20 anys de 1.080 a 780 hectòmetres cúbics i continuaran baixant. El mateix els passa al Ter i al Llobregat. Mantenir l'actual model de proveïment i que sigui compatible amb els usos agrícoles actuals és impossible. És evident que una modernització de regadius és important (i és incomprensible perquè avança tan lentament), però serà insuficient per a la mateixa agricultura i per als consums urbans i industrials. Sense un acord a llarg termini camp- ciutat que inclogui com a element clau la restauració dels ecosistemes aquàtics i el respecte als cabals ambientals dels rius definits al Pla Sectorial de Cabals Ambientals de Catalunya, no hi ha futur per a Catalunya.

La solució no la pot dissenyar l'ACA: aquest és un tema de país que ha de liderar el Govern en ple i comptar amb un canvi de mentalitat molt important a Agricultura (agricultura com a element territorial i no només productiva) i a Economia (el preu de l'aigua no pot continuar tan baix). Però no s'ha de reduir el tema a un negoci de venda d'aigua per part dels uns als altres (com ha suggerit el president d'una comunitat de regants), ja que el que està en joc és l'essència de Catalunya, no la seva butxaca. A veure si entre tots som capaços de buscar (¡ara mateix!) una solució de guanyadors.

*Catedràtic d'Ecologia de la UB