diumenge, 20 d’abril del 2008

Aigua: polítics contra la ciència i la tècnica

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008042000_6_260865__Catalunya-Aigua-politics-contra-cincia-tcnica

Ara li toca a l'aigua. Abans li va correspondre als transports, als aeroports, a l'energia elèctrica, a la sanitat i a l'ensenyament. En tots aquests temes, cap d'ells banal, resulta que des de la política -que a Catalunya rep la reprovació genèrica del 63,4 per cent dels ciutadans- es fan rajar rucades a dojo, per tapar la necessitat de millores urgents i també estructurals, no pas tapar forats.
El que més es tapa és que si un problema es pot encarar des de la ciència i des de la tècnica, s'ha de fer així, no pas des de visions politiqueres que només pretenen sortir del pas i, si pot ser, arreplegar vots. Si tens la grip has d'anar al metge, no pas a la conselleria de Sanitat, ni cometre la badada de fer-te d'un partit.
Ara bé, aquí la tradició de demagògia diguem-ne aqüífera és immensa i incrementa. Tant és així que, com en els altres camps esmentats, mai no hi haurà una solució al tema de l'aigua si no es creen autoritats específiques i independents de la política i dels partits. Calen abans que res dades, arguments i una exposició racional de que, en el tema de l'aigua, algú hi pot perdre alguna cosa, si no pot ser altrament. Però, en aquest cas, n'ha de ser compensat.
Com a solució final imprescindible, penso en l'autogovern institucional, públic o privat, que protegeixi la societat de la politiqueria. És el model existent des de fa segles a la Gran Bretanya i a tot el món anglosaxó, així com el que avui és preferit per la Unió Europea. Però esperar que en un país on encara hi ha un grotesc substrat marxista (en l'esquerra) i intervencionista (en la dreta i l'esquerra) es pugui anar aviat per aquest camí és somniar truites. Per tant, ens queden anys de patiment.
Ara estem ofegats en el tema de l'aigua. Fa decennis que a Catalunya escasseja, encara que també això s'hagi volgut tapar. N'hi ha mil proves. Per exemple, en tot el seu mandat, Josep Tarradellas va dedicar-se al tema del transvasament d'aigües de l'Ebre a Barcelona més que a cap altre qüestió. Si algú en dubte pot anar a una hemeroteca, que quedarà servit. Els seus viatges a la zona del Delta de l'Ebre van ser incessants, molts més que a cap altre part de Catalunya, totes elles incomparablement més poblades.
Sopant sols, a la Casa dels canonges, el mateix Tarradellas em va dir que havia entès que era un tema preferent. Potser el més important i urgent. L'havia convençut el durant molts anys president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Andreu Ribera Rovira (1919-2002), llavors senador per designació real. Jo havia parlat diverses vegades amb Ribera d'aquesta qüestió, que l'obsessionava.
Tarradellas no se'n va sortir. Ja ningú recorda l'operació de creació del Consell de les Terres de l' Ebre. Després, altres varen preferir vies més discretes. Va ser el cas de Jordi Pujol. Es tractava d'anar fent el transvasament sense dir-ho, per via reglamentària. Jurídicament era incomprensible. El projecte mai va ser exposat, però era ben existent, en vaig parlar amb diversos alts càrrecs del ministeri d'Obres Públiques del darrer govern de Felipe González.
Estàvem al final de l'optimisme polític i també hidrològic que havia caracteritzat la Llei d'Aigües del 1985. Com aquell que res, en el seu text s'hi afirmava que "es resoldria per sempre el problema de les aigües a Espanya". Ai caram.
Amb aquell entusiasme, el PSOE, el 1993, va voler fer aprovar el Primer Pla Hidrològic Nacional. Es va redactar la memòria i l'avantprojecte, però mai no va ser aprovat.
En aquells anys José Maria Aznar, cap de l'oposició, era contrari a un pla hidrològic. El 1994 va declarar, encara que costi de creure, que "els polítics no(sic) han de canviar l'actual desequilibri entre l' España seca i la humida".
Set anys després, el juliol del 2001, el PP va fer promulgar un altre Pla Hidrològic Nacional, precisament en contra d'aquell desequilibri. Llavors els socialistes s'hi van oposar. El 2005, en ser al poder, el socialistes el van modificar, en particular pel que fa al transvasament de l' Ebre, si bé tampoc quedava barrat com es veu ara.
Aquest confús i contradictori balanç dels lligams entre política (o més aviat vots) i aigua no s'aguanta. L'aigua, i en particular la seva escassetat és, com la grip, un problema científic i tècnic. No hi pot haver cap solució sense una exposició científica, ponderada i prèvia del problema, acompanyada del seu posterior encarament també per persones que només pensin en l'aigua, no pas en els vots. Però intentar que els polítics assumeixin aquestes veritats banals és més difícil que no pas aconseguir que els lleons esdevinguin vegetarians.