De la nova cultura de l´aigua fins a deixar-nos-en sense

Font: Diari de Girona

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008041300_4_259385__Opinio-nova-cultura-laigua-fins-deixarnosen-sense

JOAN VILA* Aquestes darreres setmanes el tema de l'aigua ha estat el tema estrella dels diaris. S'han dit moltes coses i se n'han aclarit poques. Queda molt debat per fer encara. Un periodista em pregunta, amb la hipòtesi que no plogui fins al mes d'Octubre, quines mesures prendria? Jo li responc que el problema és estructural i que per resoldre'l hi ha tres models; un és el transvasament del Roine, l'altre és la reutilització massiva de l'aigua retornant-la als rius on es treu, i l'altre és un poti-poti de plantes dessalinitzadores, reutilització parcial i pregàries perquè plogui. No content amb la meva resposta torna a insistir: en la hipòtesi que no plogui,... Hipòtesi falsa, li responc, mai a la història ha passat que no ha plogut durant la primavera, l'estiu i la tardor seguits. Si això succeeix no es preocupi, estarem en la situació del Sàhara i el problema serà més gran que no pas del que parlem; per tant, calma, digui als polítics que un no es pot posar nerviós per prendre decisions importants i que no és lícit esverar d'aquesta manera a la gent amb un catastrofisme fora de lloc, com si ens n'anéssim a can Pistraus.

Un tòpic que s'ha dit aquests dies és que no pot faltar aigua de boca. Fals! A l'àrea metropolitana no hi falta aigua de boca. Si suposem un consum per habitant i dia de 125 l/h.dia, una població de 5,5 milions d'habitants i 365 dies a l'any, fan falta 250 hm3 anuals per satisfer l'aigua de boca, volum que ja aporta el Llobregat i els pous de l'àrea. Per tant, estem davant un problema d'interessos econòmics. Un agricultor del Pla de l'Urgell diu, "que posin les empreses aquí i es deixin de transvasaments". Portar 8 m3/s del Ter a Barcelona és portar un potencial de desenvolupament econòmic de més de 7.000 milions d'euros anuals, és a dir un potencial de 94.000 llocs de treball. És un debat important que cal fer. Hem de portar recursos al preu que sigui on hi ha la població i deixar on hi ha menys urbanisme sense aquests recursos? S'ha de portar l'aigua a tot arreu en xarxa al mateix preu tal i com es fa amb l'electricitat? Al Pla de l'Urgell o al Baix Empordà no tenen dret a que els facin una Sagrada Família o un altre monument emblemàtic? És lícit que a Barcelona reguin parcs i jardins amb aigua del freàtic (que es pot potabilitzar) i que al Baix Ter no puguin regar els seus fruiters?
La segona qüestió que s'ha de resoldre és la propietat de l'aigua. Ja sé que tot el món polític i de funcionaris creu que l'aigua és de domini públic (és el que diu la llei), la qual cosa vol dir que és l'administració la que diu què s'ha de fer amb ella. Però per aquest mateix argument l'aigua de l'Ebre és propietat del govern central, amb la qual cosa un dia podem veure tot el riu Ebre a Almeria, o a Múrcia. Ramon Folch diu que l'aigua és del país, representat pel govern. Ja sabeu que jo crec que, independentment del que diguin les lleis, l'aigua és propietat de la conca. Només així evitarem injustícies econòmiques i flagrants espoliacions com és el fet de manllevar el 70% del Ter mentre que a l'Ebre no deixen tocar-ne ni una gota.

La tercera qüestió és no caure en l'error que a les conques internes només hi ha una conca. El Ter no és La conca interna. El Ter és el riu amb més cabal de les conques internes, però té la seva conca pròpia.

La quarta qüestió és no confondre estalvi amb seguretat en el subministrament. La Nova cultura de l'Aigua va sorgir com a resposta a la política de transvasaments. Pretén no aportar aigua que no sigui amb dessaladores i resoldre la manca amb una gestió eficient, estalviant, aprofitant les aigües grises i les pluvials. L'argument és lloable i necessari en un termini no gaire llunyà. Però si només s'està pendent d'això hi ha el risc de no estar a l'aguait que el principal tema és la disponibilitat d'aigua, assegurar-ne la quantitat. Des de finals dels anys 1980 la política de l'administració d'aigua s'ha centrat en seguir la qualitat dels rius, política necessària, però ha oblidat que el primer objectiu per un riu és que hi passi aigua, que la dilució és el principal paràmetre per aconseguir la qualitat de l'aigua. Si a l'any 1996 el govern Pujol sabia que era necessari resoldre un dèficit estructural, el transvasament del Roine no es va poder fer per l'oposició que va tenir. Diguem-ho clar, Pujol no es pot excusar ara amb aquesta oposició, doncs ell tenia la majoria per governar i no podia fer deixadesa de la seva responsabilitat. Aquell govern també és responsable de no haver-ho resolt i deixar-nos arribar fins aquí.

A partir de l'any 2000, amb la possibilitat de transvasar l'aigua de l'Ebre cap avall i amb el naixement de la filosofia de la Nova Cultura de l'Aigua, sembla que portar aigua des d'una altra conca sigui un pecat mortal, tabú en qualsevol debat. Menys de la conca del Ter, és clar.

El nou govern tripartit del 2003 comença la seva política a partir d'aquesta filosofia d'estalvi. Quan decideix invertir per resoldre definitivament el dèficit estructural amb la construcció de plantes dessalinitzadores, dubta per l'elevat cost energètic, fet pel qual fa que la solució no arribi fins el proper abril de 2009, cinc anys i mig més tard. Algú sap el que va fer Salvador Milà? La tebiesa en prendre aquesta solució és també responsable del moment actual, responsable d'arribar a una sequera sense tenir els deures fets.

El que és més greu, però, és que tot just ara comencem a fer el debat. Després de més de 12 anys, des que el 1996 s'hagués fet públic el dèficit estructural d'aigua a Catalunya, encara hem de trobar el model adient, encara hem de discutir la filosofia, encara no tenim un relat ni un argument per resoldre el tema.
Em preocupa la força amb la que la filosofia de la nova cultura de l'aigua ha penetrat a la nostra societat. Tinc el debat i les batalles sobre el sistema elèctric al cap i em sembla veure la mateixa discussió. Es diu que la política de l'aigua no s'ha de basar només en una política de demanda deixant que l'usuari en faci un ús indiscriminat. És evident. Com també ho és que ha de ser una política de l'eficiència. Però és que garantir l'aigua, talment com l'electricitat, no està renyit amb l'estalvi. Són polítiques complementàries, mai substitutives. La política d'estalvi ha de tenir el principal factor en el preu i en els mecanismes estimuladors de l'estalvi. Una cosa és garantir la xarxa elèctrica i l'altra la política d'energies renovables i de foment de l'estalvi, són camins diferents i ambdós s'han de fer.

Ens hem deixat portar per aquesta ona de la cultura del no i del catastrofisme. No a xarxes elèctriques, no a xarxes d'aigua, no a xarxes de gas, no a carreteres, no a trens,... Sí a produir l'electricitat distribuïda des de cada casa, sí a proveir-se d'aigua individualment pel propi consum, sí a treballar menys,... Una música que sona molt bé i que convenç fàcilment a molta gent. Ja sabeu el que en penso jo. Estem obligats a fer ús de les tecnologies disponibles avui, fent cas omís de les que són futuribles o que només són un grapat de fum. Em nego a creure que podem avançar sense treballar molt. Em nego, per tant, a deixar-me portar per la cultura del no i per la nova cultura de l'aigua. Estic per l'estalvi, però també per la seguretat en el subministrament. Tant la generació distribuïda domèstica com la nova cultura de l'aigua són recursos que porten a l'estancament econòmic, al no creixement. Són propostes filles de la filosofia del decreixement.
El setembre de 2005 vaig escriure que el pas d'ICV pel govern podria tenir un efecte beneficiós per la societat catalana al copsar en pròpia pell els problemes a resoldre i transferir aquest coneixement a la resta del partit. Ara veig que em vaig equivocar en l'anàlisi, era una il·lusió. El pas d'aquest partit, i el veí ERC, només ens ha fet allargar la manca de les solucions i ens ha fet perdre un temps preciós en temes importants com la MAT, el Ter i el quart cinturó.
És hora que el partit socialista es descontamini d'aquestes compa?nyies de partits fruit d'una oposició que ara queda llunyana. És hora que els partits grans treballin pel bé del país.

*Pimec Girona