Quinze metres cúbics per segon

OPINIÓ

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2815310

En comptes d'analitzar-se el problema real, que era com es podia reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, només s'ha posat èmfasi en la proclama del «no als transvasaments»

LLUÍS SALA. Biòleg i president de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona

Tenim el país immers en una greu sequera i la presa de decisions segrestada des de fa uns quants anys per uns apriorismes ideològics que, almenys pel que fa a les conques del Ter i del Llobregat, no han fet res més que agreujar el problema. A les comarques gironines, per desgràcia per a tots, avui podem afirmar amb rotunditat que estem pitjor del que hauríem estat si la Nova Cultura de l'Aigua no s'hagués aplicat en forma de catecisme. Calia sensibilitat a la realitat, a les dades objectives, a les necessitats d'una part del país –les conques cedents, exprimides fins a l'espoli– i al repartiment territorial del notable esforç que per a les conques petites suposa abastir la gran metròpoli catalana, i en canvi només s'ha obtingut menyspreu i oblit. Menyspreu quan els que hem gosat explicar-ho hem estat titllats de «ser de la vella guàrdia», com si estiguéssim defensant el transvasament de l'Ebre fins a Almeria; i oblit, perquè el Ter i la seva situació mai formen part de l'equació, i se'l manté condemnat a mantenir les aportacions a l'àrea metropolitana de Barcelona, plogui el que plogui a la seva conca. I tot això amb una llei específica, la del Ter (1959), no derogada, que havia de servir per protegir aquesta conca i evitar precisament situacions com les d'aquests darrers tres anys. La sacralització de l'Ebre, que no impedeix la creació de milers d'hectàrees de regadius, ha perjudicat molt greument els rius Ter i Llobregat, i en aquests moments amenaça de perjudicar seriosament l'activitat socioeconòmica que es desenvolupa en aquests territoris, inclosa la de l'àrea metropolitana de Barcelona. No hi veig mèrit ni èpica, en el col·lapse del país. L'error de diagnòstic ha estat múltiple i continuat. En primer lloc, en comptes d'analitzar-se el problema real, que no era cap altre que mirar de determinar com es pot reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, s'ha posat èmfasi ideològic en una cosa que ni tan sols era una solució per si mateixa, com la coneguda proclama de «no als transvasaments». Més aviat ha estat la principal causa dels problemes que tenim avui, perquè allò que havia de venir de l'Ebre era inferior al que ja dóna el Ter cada any, i aquest darrer és un riu molt més petit. Si s'hagués permès aquest reforçament de l'abastament, les coses avui no tindrien la magnitud que han adquirit. En segon lloc, i relacionat amb aquest primer aspecte, els responsables de la Nova Cultura de l'Aigua han donat cobertura ideològica disfressada de científica a persones que s'han mogut per passions viscerals i enfocaments localistes, legítims però en aquest cas poc adients a mitjà i a llarg termini des d'una òptica global de país. Érem molts, els que esperàvem, quan fa uns deu anys s'anunciava la creació d'un moviment per una nova manera d'entendre la gestió de l'aigua a Espanya, que prevaldrien la racionalitat i les visions més àmplies i generoses. No ha estat així. Tota una llàstima. La lluita política al modern front de l'Ebre va tenir el Ter i el Llobregat com a víctimes col·laterals de la batalla. Sense negar l'impacte que hauria suposat portar l'aigua de l'Ebre fins a Almeria, s'ha dut fins a l'extrem la reacció davant de qualsevol extracció d'aigua, fins i tot d'aquelles que representen un volum mínim, si són per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, quan bé que els hospitals de Barcelona deuen atendre les persones de la conca de l'Ebre, si ho necessiten. Costa d'entendre per què davant de l'execució dels nous regadius d'Aragó, als Monegres, que preveuen consumir 3.000 hm³/any (tres vegades més del que es volia transvasar fins a Almeria, i que evidentment deixaran d'arribar al delta), no sols no hi ha tres vegades més gent al carrer ni tres vegades més protestes, sinó que no hi ha ni mobilitzacions. Al famós lema, en tot cas, hi mancava un adjectiu: si hagués estat «no als transvasaments excessius» o «no als transvasaments desmesurats» o «no als transvasaments perjudicials», tot plegat hauria pres un altre caire, molt més raonable, i segurament a hores d'ara no estaríem parlant d'aquesta emergència nacional, ben real. Al meu entendre, l'enfocament hauria d'haver estat un altre, totalment oposat a aquest que es denuncia. La qüestió no era si transvasaments sí o transvasaments no, sinó menys filosòfica i més directa: d'on ha de venir l'aigua per abastar Barcelona i la seva àrea metropolitana per tal que l'impacte socioeconòmic i ecològic per al conjunt del país sigui el mínim? Aquest abastament de Barcelona i la seva àrea metropolitana requereix, en xifres arrodonides, 15 m³/segon. Aquest és tot el problema que té l'abastament d'aigua de la metròpoli catalana i per extensió la gestió de l'aigua a les conques internes de Catalunya, ni més ni menys. Considerant en conjunt els recursos del país, aquest és un cabal menor, i un plantejament com aquest segurament permetria enfocar el problema des d'un punt de vista més racional i més objectiu, que és el que demanen avui dia els temes delicats, com ara els relacionats amb el món de l'aigua. Així, un relativament petit estalvi en el reg agrícola de les Terres de Ponent, que és on es consumeix la major part d'aigua a Catalunya, (vegeu http://mediambient.gencat.net/aca/documents/ca/planificacio/recursos_demandes/ds_demanda_conjunt.pdf), i amb les adequades compensacions, donaria al país la tranquil·litat necessària per afrontar la construcció d'aquelles infraestructures que es considerin necessàries per reforçar les garanties d'abastament dels diferents sectors i de les diferents comarques. En resum, com a país ens hem esgarrinxat en qüestions de naturalesa més filosòfica que pràctica, quan tot el que calia era decidir d'on havien de venir 15 tristos metres cúbics per segon.