diumenge, 20 d’abril del 2008

«... i Barcelona»

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008042000_6_260918__Catalunya-Barcelona

FRANCISCO CABEZAS CALVO*

El problema de l'aigua ha tornat, i amb enorme força, al primer plànol de l'actualitat política. Ho ha fet, com és freqüent, al fil d'una situació de greu emergència com és el risc cert de desproveïment d'una àrea metropolitana de la importància de Barcelona i el seu entorn, amb uns cinc milions i mig d'habitants que, a data d'avui, no tenen la plena seguretat d'un subministrament estable i garantit en el pròxim futur. Per abordar el problema, recentment, i a més d'altres mesures d´ordre intern ja adoptades o en estudi per l´Administració catalana, s'ha proposat l´aportació urgent de recursos externs mitjançant la prolongació fins a Barcelona del ja existent transvasament de l'Ebre a Tarragona.

Després del procés viscut els últims anys amb els assumptes de l'aigua, són aquestes unes circmstàncies especials, verdaderament insòlites, i que, al marge de la lògica tensió del moment, han de donar peu per formular alguna reflexió.

Per situar en el seu context l'actual conjuntura, i adquirir una certa perspectiva històrica, procedeix descriure la situació recordant breument el que va succeir en el passat. En la dècada dels 70 la província de Tarragona experimentava una situació de creixent escassetat i greu deteriorament de les seves disponibilitats hídriques. Sustentades aquestes en bona mesura en aigües subterrànies procedents d´aqüífers sobreexplotats o salinitzats, era necessari substituir les precàries extraccions per altres recursos alternatius de manera que se suprimís la sobreexplotació i es garantís i millorés la qualitat del subministrament.

Amb aquest objectiu, el 1981 es va aprovar la Llei 18/1981, d'1 de juliol, sobre actuacions en matèria d'aigües a Tarragona, que autoritzava el transvasament d'aigua des del riu Ebre a la demarcació de Tarragona, en l'àmbit de les Conques Internes de Catalunya, amb un límit màxim de 4 m3/s. Aquesta actuació, popularment coneguda com el minitransvasament de l'Ebre per contrast amb el gran transvasament fallit que s'havia proposat pocs anys abans, fa gairebé 20 anys que funciona i té per objecte el proveïment urbà i industrial dels municipis de la demarcació de Tarragona amb aigües de l'Ebre procedents d'estalvis en els regadius del Delta.

En l'actualitat els volums concedits suposen la disponibilitat efectiva d'uns 120 hm3/any, dels quals Tarragona n´està consumint uns 70-80, pel que existeix un remanent de la concessió de 40-50 hm3/any, avui no utilitzats però reservats per la Llei per a les futures necessitats de la província.

A la vista d'aquestes circumstàncies, i davant la constatació tècnica que existia un risc de decisió de garantia en el proveïment a Barcelona, posat de manifest en les anàlisis hidrològiques realitzades per al PHN, a la Llei del PHN de 2001 es va considerar la conveniència d'ampliar aquest transvasament de manera que pogués aplicar-se també a Barcelona, almenys de forma temporal, mentre es de­­-senvolupava el ramal nord del transvasament de l'Ebre, amb el qual podria fins i tot compartir part de la infraestructura. Això permetia disposar a curt termini d´una important seguretat addicional per a Barcelona, mentre es desenvolupava a mitjà termini el nou ramal, que alliberaria la reserva per a Tarragona i podria fins i tot complementar-la si calgués, i permetria també alleujar la pressió sobre el riu Ter, del qual el transvasament a Barcelona depèn en bona mesura el seu proveïment.

Per a això, i en un treball conjunt amb la Generalitat de Catalunya (vull recordar l´esforç i dedicació desenvolupats per Marta Lacambra, llavors directora de l'Agència Catalana de l'Aigua), es va acordar portar a terme dos actuacions: l'habilitació legal per poder portar l´aigua a Barcelona i la programació de la infraestructura corresponent.

L'habilitació legal es va portar a terme a la Llei del PHN de 2001, modificant la Llei del minitransvasament mitjançant el simple afegit de dues paraules «... i Barcelona», de manera que s'ampliava l'àmbit d'aplicació de l'aigua a aquesta província, a més de a la de Tarragona. Per la seva part, la infraestructura (connexió CAT-Abrera) es va programar en l'Annex II de la Llei del PHN. Iniciat el desenvolupament d'aquestes actuacions, el Decret Llei 2/2004, de 18 de juny, pel que es va modificar la Llei del PHN, va derogar tots els articles relatius al transvasament de l'Ebre, tant en el ramal nord cap a Catalunya, com als relatius al ramal sud cap al País Valencià, Múrcia i Almeria, suprimint la connexió prevista des de Tarragona a Barcelona. Posteriorment, la Llei 11/2005, de 22 de juny, per la qual es va modificar el PHN, va suprimir les paraules afegides «...i Barcelona», amb la qual cosa quedaven anul·lades tant l'habilitació legal per portar aigua a Barcelona com la infraestructura necessària per a això.

A data d'avui, a penes quatre anys després d'aquelles derogacions, la crua realitat de la sequera ha evidenciat la necessitat de repredre la iniciativa, derogar la derogació, i restablir la previsió del PHN de 2001, bé sigui habilitant mecanismes de cessió de drets, concessions amb possibles romanents o una altra fórmula jurídica que, de moment, no ha estat completament perfilada. En qualsevol cas, sigui quina sigui aquesta fórmula, aigua de la conca de l'Ebre, de manera directa, indirecta o circumstancial, anirà a Barcelona.

La història és, per descomptat, il·lustrativa i permet extreure alguns ensenyaments.
En primer lloc, la necessitat d'estabilitat en les determinacions estratègiques de la planificació hidrològica. Com es pot veure, el que ara s´executarà per un mecanisme d´emergència és exactament igual al que es va plantejar en el PHN de 2001, i es va derogar, inexplicablement, el 2005. En condicions normals, l'obra ja podria estar executada i havent comptat, a més, amb finançament de fons europeus.

En segon lloc, i en relació amb l´anterior, la necessitat que la política d'aigua, en les seves línies mestres, sigui objecte d'acords polítics a llarg termini. Bé cada vegada més escàs i sotmès a majors pressions, la política de l´aigua ha de ser una política d'Estat, al marge de les conjuntures i vaivens del moment. De no ser així, la planificació hidrològica pot convertir-se en un exercici il·lusori, absort en si mateix, ocupat sobretot en complimentar el seu tràmit, i gradualment allunyat dels problemes de la realitat.

En tercer lloc, la necessitat d'una visió integrada per aproximar-se als problemes de l´aigua. Prescindint de prejudicis tècnics i anatemes nominals o dogmes metafísics, no ha de descartar-se a priori cap alternativa que pugui contribuir a resoldre els problemes de l'aigua. Els transvasaments no són la solució universal a aquests problemes, com tampoc ho són les dessaladores, però tots dos són peces necessàries, juntament amb moltes altres, per construir la solució. És el conjunt integrat, ponderat i degudament prioritzat d'actuacions l´únic que pot afrontar el problema amb garanties d'èxit.

El problema de Barcelona és d'extrema gravetat. Ha de ser resolt sense vacil·lacions, de manera definitiva, amb mesures diverses i complementàries programades a curt, mitjà i llarg termini. No és, d'altra banda, un problema estrictament català, sinó un problema de tot Espa­nya, que a tots afecta i que tots han de fer seu. Però cal recordar, igualment, el problema que es viu dia a dia, any a any, calladament, a molts altres llocs i, singularment, al llevant i sud-est espanyol, des de Castelló fins a Almeria.

Potser menys visible, més ocult, menys aparatós, pal·liat a costa d´inadmissibles cotes de sobreexplotació i degradació mediambiental perpetuada durant anys, és igualment gravíssim i requereix anàloga atenció per part dels poders públics. És cert que en general no s'han produït fins ara restriccions per a usos urbans, però ha de recordar-se que existeix una permanent, contínua, radical restricció a altres usos, com el regadiu, que està ofegant el sector, conduint-lo a l´abandonament i deslocalització de l'activitat, desertificant el territori i induint al medi ambient hídric danys a l´abast del qual tardarà en poder-se percebre en la seva completa dimensió.

És urgent -i prioritari- posar tots els mitjans possibles per impedir que Barcelona es quedi sense aigua per als seus usos urbans i industrials, però és igualment necessari preveure els mitjans perquè aquesta situació no es produeixi en altres llocs del país o en altres sectors de l'activitat econòmica.
Els mecanismes per a això es van instituir en la Llei d'Aigües de 1985 i posteriors reformes. Es requereix només la voluntat del seu compliment.

* Director de l´Institut Euromediterrani de l´Aigua